A hores d’ara tots sabem (segur) que
Espanya és un estat centralista i, darrerament, recentralitzador. I sinó,
que li pregunten al catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de
Barcelona, el casenc Germà Bel. En un dels seus llibres (Espanya
capital París) explica com es va concebre la xarxa de comunicacions
de l’estat espanyol, tan de carreteres, com les dels ferrocarrils.
Fins l’Edat mitjana, la xarxa ibèrica
de carreteres era pràcticament la mateixa que havien construïts els romans
durant la seva època de colonització de la península. Però des de que Felip
II va instaurar la capital a Madrid, tot va canviar. I com per a mostra
un botó, només cal recordar que a la Puerta del Sol de Madrid es troba
el Km 0, el suposat origen de les carreteres radials de l’Estat.
Però el poder establert a la capital
de l’estat, sempre ha volgut exercir la seva màxima influència així que
ha pogut. La concentració de poder a Madrid és tan gran que es fa difícil
imaginar-se una altra capital (potser amb l’excepció de París) que n’acapari
tant. Durant el franquisme fins i tot albergava la seu del Ministerio
de la Marina, quan el més lògic hauria estat situar-lo a una ciutat
banyada per la mar y no per un riu com el Manzanares on només hi
ha barquetes recreatives.
Amb l’arribada de la democràcia, part
d’aquest poder va passar a les comunitats autònomes, però el disseny que
es va fer va ser molt dolent, ja que a la pràctica, no acontentava quasi
a ningú. Va ser el que s’ha anomenat cafè per a tothom. La llei va voler
equiparar totes les comunitats: les històriques i les no històriques.
Amb l’arribada al poder del PSOE l’any
1982 hi va haver una descentralització de l’administració de l’estat.
Segurament que el màxim exponent va ser la progressiva creació de les administracions
d’Hisenda (des de 1991 Agència Tributària)
A partir del moviment antitransvasament
que va liderar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la Generalitat de Catalunya
també va haver de descentralitzar la seva administració per mirar
de calmar els ànims del territori. Així va crear la figura del Delegat
del Govern i també de les delegacions de la majoria dels departaments.
Però a la pràctica han estat uns delegats sense territori, ja que després
de 13 anys, la reivindicada Vegueria de l’Ebre, encara és més fictícia
que real.
L’actual govern del PP, aprofitant que
el Pisuerga passa per Valladolid, es a dir, l’actual etapa de crisi
econòmica i, amb l’excusa de reduir despeses, està eliminant administracions
de l’AEAT (es remoreja que es vol tancar la de Vinaròs), però també es
pretén concentrar tots els jutjats a les capitals de província.
Així, els jutjats de la demarcació (Tortosa,
Amposta i Gandesa) que poc a poc es van anar ampliant i assumint noves
competències a la vegada donaven cabuda a nous jutjats de Primera Instància
i Instrucció, però també Social, com en el cas de Tortosa, si finalment
no es posa una mica de seny, tenen els mesos comptats.
La recentralització de l’administració
crea un problema doble. És cert que les oficines virtuals permeten fer
tràmits amb agilitat i eficàcia, però no tothom està preparat per a fer-ho.
La qual cosa vol dir que, al menys que acabis pagant a un gestor o assessor,
has d’acudir personalment a l’oficina més propera (en el cas de Vinaròs,
si al final acaba tancant, haurien d’anar a Castelló, on per cert, han
tancat una administració que hi havia a part de la delegació provincial)
La segona part del problema és que, quantes
més traves hi poses, més li compliques la vida al ciutadà. Aquest extrem
es fa palès a l’administració de justícia on, la majoria de les vegades,
hi has d’anar personalment i si a les molèsties del viatge li has de sumar
les taxes judicials (o viceversa), fa que molts ciutadans renuncien a dirimir
segons quins casos.
Segurament la recentralització estalvia
diners a l’erari públic, però perjudica greument als ciutadans i, sobre
tot, a aquells que vivim més allunyats de les capitals de província.
