dilluns, 9 de juny del 2014

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. UNA JORNADA A L'ERMITA DE LA PIETAT D'ULLDECONA



Ahir diumenge varem passar 11 hores fora de casa. Pel matí sortíem cap a l’ermita d’Ulldecona a ¼ de 12 i per la nit arribàvem havent tocat 2/4 d’11. Però valgué la pena. Mai millor que en companyia de la colla.
A les dotze en punt (tant en punt que quan ja estàvem a punt per a muntar el castell tinguérem que esperar un parell de minuts), organitzat per Òmnium Cultural, la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta va aixecar un pilar de 4.
Després, dinar de germanor amb la majora del membres i a la migdiada sessió de risoteràpia a càrrec de Dayana Santiago, partides de cartes, etc. Havia de passar el temps fins que es fessin 2/4 de 8, hora prevista per a tornar a actuar. Però abans havia d’arribar el plat fort de la jornada. Passades les 7 arribava a l’ermita el grup Pepet i Marieta vestits com si fos un grup d’animadores. Durant tota la jornada havien estat rodant imatges per al seu nou videoclip. El pare del realitzador Pau Itarte em va dir que no digués el motiu i per tant, públicament no el diré... Tindreu que esperar-vos encara uns quants dies per a que es faci oficial.
Aprofitant el marc inigualable de l’ermita d’Ulldecona, Pepet i Marieta, a part d’utilitzar el públic assistent com a extres, ens fan fer passar un rato molt agradable amb el seu nou tema... El públic va estar molt participatiu i fins i tot els hi va fer repetir per dues vegades la cançó.
Després va arribar l’hora de la colla. Una mica fora de temps, Xiqüelos i Xiqüeles del Delta varem aixecar dues construccions: un 4d6 (al segon intent, ja que la primera vegada es va haver de desmuntar) i un pd4s (es a dir, un pilar de 4 carregat per sota o per baix, tant és com ho vulgueu dir)
Però com l’ambient era molt agradable i la xafogor que varem patir tot el dia va anar disminuït poc a poc, encara fórem molts els que optarem per quedar-nos una estona més i sopar allí mateix un entrepà de llonganissa.  

A la baixada hi veiérem tant de cotxes que semblava impossible. L’aparcament, no cal ni dir-ho, estava ple, així com les rodalies més immediates de l’ermita. Però baixant, a qualsevol indret que hi podia cabre un cotxe, l’hi havia. Tants tant que pràcticament arribaven a la carretera de Tortosa. La qual cosa parla d’un ambient extraordinari i de l’èxit que tenen les Jornades Musicals de l’ermita d’Ulldecona.
Per cert, no ho he dit. L’actuació de per la tarda de la colla castellera va ser la compensació a l’organització de les Jornades encapçalada per Nete Vericat per haver participat en el Verkami que va organitzar la colla per al seu bateig el 5 d’octubre de 2013. A part sé li va donar un obsequi commemoratiu, una samarreta, una enganxina per a cotxe i un iman per la nevera.
Per acabar vull agrair a tota la gent de l’organització les facilitats i atencions rebudes. Així com a l’alcaldessa d’Ulldecona Núria Balagué pel seu suport quan va fer falta.
També a la Creu Roja d’Amposta per la seva col·laboració desinteressada.       

   

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. PD4 Catalans Want To Vote a Ulldecona



















LA DOBLE VARA DE MEDIR


«Roja». «Facha». «Vendida». «Entregada al poder». «Puta». «Hija de la grandísima puta». «Cállate zorra». «No tienes ni puta idea de hacer entrevistas, en una esquina serías mucho más eficiente». «Cerda». «Deberían degollarte las tropas moras de Franco». «Solicito permiso para meterte en un campo de concentración en el ala de violadores inmigrantes». Hace tres o cuatro años que comencé a usar Twitter. No recuerdo la fecha exacta, pero sí que dos amigos de TVE me abrieron la cuenta y me animaron a usarla. No tardé mucho en engancharme e incorporar esta herramienta a mi trabajo. La verdad es que desde el principio entendí cuál era la regla fundamental: que no había reglas.
Así que, una vez que decides estar, aceptas los debates que se generan en torno a tu forma de entender el periodismo, sobre las entrevistas del programa o sobre tu visión de la realidad. Aceptas también las críticas, las rebates si crees que hay que hacerlo e incluso lees con atención aquellas fundamentadas que pueden hacer que tu trabajo sea más riguroso. Pero un día trazas una línea. Ni siquiera es el día en el que te llaman «puta» porque has entrevistado a un político y le has apretado en algunas preguntas relacionadas con la corrupción. Ese día muestras tu amargura por la falta de argumentos y el exceso de machismo. Pero nada más. Semanas después te empiezan a llegar amenazas de muerte directas a las que no das importancia porque piensas que cualquier persona en Twitter desde el anonimato puede escribir ese tipo de cosas. Sin embargo, otro día un amigo te pide que pongas ahí la línea roja. Te pide que lo denuncies. La policía también te recomienda que lo hagas porque si te ocurre algo no habrá que lamentar que se podría haber evitado.
Denuncia y olvido
Así que un día festivo, aprovechando que no trabajas y que esas amenazas e insultos han ido a más, decides ir a una comisaría y denunciarlo. Y ahí se queda el tema. Te olvidas y sigues a lo tuyo. No eres la primera persona a la que le ocurre ni serás la última. Meses después te llega a casa una carta certificada donde te comunican que la justicia ha decidido que «puta» no es un insulto y que pedir que te corten el cuello no es una amenaza. Y no te queda otra que aceptar. Si se aceptara cada denuncia como esta colapsaríamos aún más los tribunales. Al fin y al cabo, es Twitter. Por la calle nadie te ha dicho nunca semejante cosa. Así que sigues a lo tuyo.

Y hace dos días escuchas al ministro del Interior decir que hay que investigar Twitter porque es un lugar donde se insulta y amenaza. Y lees que detienen a un joven por insultar e «incitar a la violencia en las redes sociales». Debe ser que el ministro se acaba de abrir una cuenta en la red. Y por eso no ha podido leer cosas anteriores contra Pilar Manjón, Irene Villa y mucha otra gente. Es posible. O debe ser que no todos somos iguales.
 
Ana Pastor. Periodista.