L'Ajuntament d'Amposta va decidir posar allí aquests dos carrers per la proximitat del velòdrom que va existir per aquella zona (darrere de les instal·lacions de la Càmara Arrossera del Montsià)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Serra_i_Gil
dimarts, 1 de juliol del 2014
L'AMPOSTA DESCONEGUDA. EL CARRER DE JOSEP SERRA
L'Ajuntament d'Amposta va decidir posar allí aquests dos carrers per la proximitat del velòdrom que va existir per aquella zona (darrere de les instal·lacions de la Càmara Arrossera del Montsià)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Serra_i_Gil
Impost per a uns quants
El Govern planteja un simple ajust de les taules de tributació dels que no es poden escapar d'Hisenda
Dilluns, 30 de juny del 2014
Els càlculs en què es basen els ajustos de l'impost sobre la renda mostren un país on guanyar més de 60.000 euros bruts a l'any atorga la condició estadística de ric, perquè a partir d'aquesta xifra s'entrarà en l'últim tram de tributació. Avui, abans de la reforma, aquest límit està en 300.000 euros, més alineat amb el que passa a Europa. Pel que es veu, la devaluació interna té l'efecte col·lateral de tractar com a rica la classe mitjana.
Els ajustos a les taules de tributació faran que qui ingressi menys de 53.400 euros bruts a l'any pagui una mica menys que abans de l'increment realitzat el 2011, i la resta, més. L'equitat i solidaritat estan darrere d'aquesta decisió, encara que cal preguntar-se si les bases de càlcul són correctes. L'enquesta d'estructura salarial publicada dimecres passat sembla donar la raó als que han dissenyat una reforma per a un país de mileuristes. Segons explica l'INE, el salari mitjà és de 22.726 euros per any, i 15.500 euros són el salari brut anual més freqüent.
El panorama que descriu l'INE i fa servir Hisenda com a referència és el d'un país on ingressar mil euros al mes és una proesa i passar dels 3.000 un miracle només aconseguit pel 8% de la població ocupada. ¿Són compatibles aquests teòrics ingressos amb el nombre de persones que paguen 700 euros o més d'hipoteca al mes? ¿O amb el milió de cotxes venuts cada any? ¿O amb el nombre de ciutadans que tenen més d'una residència? ¿O amb els més de mig milió d'alumnes a l'escola privada i 1,5 milions a la concertada? ¿O amb els més de 160.000 estalviadors amb més d'un milió de patrimoni líquid (és a dir, sense comptar immobles)?
Alguna cosa no quadra, potser pel ¿amb IVA o sense IVA? de lampistes o electricistes, la tributació per mòduls de bars o fruiteries, la simulada relació mercantil d'advocats amb els seus despatxos o els ingressos declarats per metges en les seves consultes privades. No quadra, en definitiva, que Espanya sigui el país amb més bitllets de 500 euros en circulació, que el nombre d'espanyols amb comptes a Suïssa o Andorra sigui similar al de ciutadans de qualsevol país ric o que amb un 25% d'atur es pugui passejar tranquil·lament a la nit. Per fer una verdadera reforma s'hauria d'afrontar de cara el frau incrementant la recaptació per aconseguir que tots paguin i no per apujar els tipus.
El que ens presenten no és una reforma fiscal sinó un simple ajust en les taules de tributació dels col·lectius que no poden escapar-se, assalariats, aturats amb prestació i pensionistes. Hisenda dispara a preses lligades de mans. Per acabar amb el frau, el primer seria mentalitzar la societat que qui defrauda no és un llest sinó un insolidari que hauria de ser aïllat socialment.
Feta l'esmena a la totalitat, el primer que s'observa en aquest ajust de taules és la diferent velocitat de baixada i pujada. Els impostos van pujar immediatament després del Consell de Ministres del 30 de desembre del 2011 per a dos anys. La baixada acabarà cinc anys més tard, si segueix aquest Govern, i ens l'han explicat a terminis perquè creguem que és més gran.
El contingut no és per tirar coets, i encara que ens diuen que a Brussel·les s'han enfadat per la caiguda d'impostos, no poden estar-ho molt perquè la baixada serà petita. Pel que sí que haurien d'estar enfadats és perquè no s'entra en el nucli del problema fiscal espanyol, el frau. És clar que si ses eurosenyories inverteixen en sicavs a Luxemburg no sembla que això de l'elusió fiscal els molesti gaire.
En l'argumentari per defensar la baixada d'impostos hi ha l'increment del consum i l'estalvi. És veritat, però són les rendes mitjanes i altes les que consumeixen i estalvien més per la seva renda disponible, perquè les baixes ja tenen prou feina a sobreviure. Seguir amb una lògica confiscatòria als assalariats de classe mitjana no és coherent amb aquest necessari impuls del consum i l'estalvi que es vol donar.
De tots els ajustos anunciats destaca per injusta la tributació de la indemnització per desocupació en un país on les indemnitzacions més rellevants solen servir de pont a la jubilació de qui perd el seu lloc de treball després dels 50, perquè difícilment trobarà feina. Si hi ha frau o abusos, s'han d'atacar, però que no es castigui a tothom per un grapat de casos que, en tot cas, solen tenir l'empara de la justícia laboral.
I, finalment, no podem oblidar que els que vivim a Catalunya seguirem pagant fins a quatre punts més que els que, per exemple, viuen a la Meseta. No és estrany que alguns patriotes catalans s'hagin exiliat fiscalment a Madrid.
Al pas que anem, l'IRPF, que suposa més del 80% dels ingressos fiscals, acabarà sent només l'impost a la classe mitjana assalariada. Per a la resta, barra lliure.
José Antonio Bueno -consultor-
Els càlculs en què es basen els ajustos de l'impost sobre la renda mostren un país on guanyar més de 60.000 euros bruts a l'any atorga la condició estadística de ric, perquè a partir d'aquesta xifra s'entrarà en l'últim tram de tributació. Avui, abans de la reforma, aquest límit està en 300.000 euros, més alineat amb el que passa a Europa. Pel que es veu, la devaluació interna té l'efecte col·lateral de tractar com a rica la classe mitjana.
Els ajustos a les taules de tributació faran que qui ingressi menys de 53.400 euros bruts a l'any pagui una mica menys que abans de l'increment realitzat el 2011, i la resta, més. L'equitat i solidaritat estan darrere d'aquesta decisió, encara que cal preguntar-se si les bases de càlcul són correctes. L'enquesta d'estructura salarial publicada dimecres passat sembla donar la raó als que han dissenyat una reforma per a un país de mileuristes. Segons explica l'INE, el salari mitjà és de 22.726 euros per any, i 15.500 euros són el salari brut anual més freqüent.
El panorama que descriu l'INE i fa servir Hisenda com a referència és el d'un país on ingressar mil euros al mes és una proesa i passar dels 3.000 un miracle només aconseguit pel 8% de la població ocupada. ¿Són compatibles aquests teòrics ingressos amb el nombre de persones que paguen 700 euros o més d'hipoteca al mes? ¿O amb el milió de cotxes venuts cada any? ¿O amb el nombre de ciutadans que tenen més d'una residència? ¿O amb els més de mig milió d'alumnes a l'escola privada i 1,5 milions a la concertada? ¿O amb els més de 160.000 estalviadors amb més d'un milió de patrimoni líquid (és a dir, sense comptar immobles)?
Alguna cosa no quadra, potser pel ¿amb IVA o sense IVA? de lampistes o electricistes, la tributació per mòduls de bars o fruiteries, la simulada relació mercantil d'advocats amb els seus despatxos o els ingressos declarats per metges en les seves consultes privades. No quadra, en definitiva, que Espanya sigui el país amb més bitllets de 500 euros en circulació, que el nombre d'espanyols amb comptes a Suïssa o Andorra sigui similar al de ciutadans de qualsevol país ric o que amb un 25% d'atur es pugui passejar tranquil·lament a la nit. Per fer una verdadera reforma s'hauria d'afrontar de cara el frau incrementant la recaptació per aconseguir que tots paguin i no per apujar els tipus.
El que ens presenten no és una reforma fiscal sinó un simple ajust en les taules de tributació dels col·lectius que no poden escapar-se, assalariats, aturats amb prestació i pensionistes. Hisenda dispara a preses lligades de mans. Per acabar amb el frau, el primer seria mentalitzar la societat que qui defrauda no és un llest sinó un insolidari que hauria de ser aïllat socialment.
Feta l'esmena a la totalitat, el primer que s'observa en aquest ajust de taules és la diferent velocitat de baixada i pujada. Els impostos van pujar immediatament després del Consell de Ministres del 30 de desembre del 2011 per a dos anys. La baixada acabarà cinc anys més tard, si segueix aquest Govern, i ens l'han explicat a terminis perquè creguem que és més gran.
El contingut no és per tirar coets, i encara que ens diuen que a Brussel·les s'han enfadat per la caiguda d'impostos, no poden estar-ho molt perquè la baixada serà petita. Pel que sí que haurien d'estar enfadats és perquè no s'entra en el nucli del problema fiscal espanyol, el frau. És clar que si ses eurosenyories inverteixen en sicavs a Luxemburg no sembla que això de l'elusió fiscal els molesti gaire.
En l'argumentari per defensar la baixada d'impostos hi ha l'increment del consum i l'estalvi. És veritat, però són les rendes mitjanes i altes les que consumeixen i estalvien més per la seva renda disponible, perquè les baixes ja tenen prou feina a sobreviure. Seguir amb una lògica confiscatòria als assalariats de classe mitjana no és coherent amb aquest necessari impuls del consum i l'estalvi que es vol donar.
De tots els ajustos anunciats destaca per injusta la tributació de la indemnització per desocupació en un país on les indemnitzacions més rellevants solen servir de pont a la jubilació de qui perd el seu lloc de treball després dels 50, perquè difícilment trobarà feina. Si hi ha frau o abusos, s'han d'atacar, però que no es castigui a tothom per un grapat de casos que, en tot cas, solen tenir l'empara de la justícia laboral.
I, finalment, no podem oblidar que els que vivim a Catalunya seguirem pagant fins a quatre punts més que els que, per exemple, viuen a la Meseta. No és estrany que alguns patriotes catalans s'hagin exiliat fiscalment a Madrid.
Al pas que anem, l'IRPF, que suposa més del 80% dels ingressos fiscals, acabarà sent només l'impost a la classe mitjana assalariada. Per a la resta, barra lliure.
José Antonio Bueno -consultor-
dilluns, 30 de juny del 2014
ORFES DE PARTIT
A ningú sé li escapa que dintre d’una mica més
de mig any s’hauran de configurar les candidatures per a concórrer a les
eleccions municipals del mes de maig de 2015.
Ara mateix ens troben en un moment encara molt
embrionari. Segurament alguns dels alcaldes i alcaldesses encara no han decidit
si repetiran o donaran pas a un altre candidat que encapçali un nou projecte
amb renovades idees.
En canvi n’hi ha d’altres que ja han anunciat
públicament la candidatura, com és el cas de Paco Miró, alcalde de Godall
durant els darrers anys i que ara vol donar el salt a l’alcaldia
d’Amposta.
La candidatura de Miró va ser votada durant
una assemblea general de militants de l’agrupació local, a la que jo no hi vaig
assistir. No havien passat 24 hores que em va trucar per a dir-me que volia
parlar amb mi. Varem quedar per a uns dies més tard.
La nostra reunió va ser cordial i distesa. El
candidat em va demanar suport i la meva resposta va ser:
-Ara per
ara, la decisió que acabi prenent, no tindrà tant a veure amb tu com amb el
context general de la situació del partit (PSC)
Era el mes d’abril i en aquell moment ningú
podia imaginar-se que la situació interna del PSC patís un deteriorament tan
gran com el que hem viscut durant les darreres setmanes.
Els esdeveniments es van precipitar després de
les eleccions europees el 25 de maig, on tant el PSOE com el PSC van treure els
pitjors resultats de la història recent. Rubalcaba va anunciar ràpidament que
plegava i Pere Navarro ho va fer unes setmanes després al veure (no ens
enganyem), que no tenia el suport suficient dintre del partit; ni tant sols
d’aquelles persones que el van proposar i li van donar confiança durant bona
part del seu mandat.
El PSC de l’època de Navarro es recordarà per
haver perdut l’essència a l’abandonar els principis del catalanisme militant.
La foto amb la lideressa del PPC i d’altres càrrecs institucionals del
PP a Catalunya celebrant amb cava el dia de la Constitució, no li va fer gens
de bé, sinó tot el contrari. Aquest gest que, en un altre temps, podria ser
totalment innocent, es va interpretar com una traïció a molts militants que
havíem donat suport incondicional a Pasqual Maragall i varem votar el nou
Estatut pensant que seria una bona eina per a encarar el futur més proper. Però
primer els polítics i més tard els magistrats en nom de la Constitució, van
retallar sensiblement les legítimes aspiracions d’obtenir més autogovern.
A partir d’aquell moment els esdeveniments es
van precipitar a un ritme de vertigen: consultes, actes, manifestacions,
votacions, eleccions... La conseqüència de totes aquestes mostres de
sobiranisme ha estat la convocatòria d’un referèndum per al poper 9 de novembre
on s’haurà de votar quin estatus es vol per a Catalunya: seguir formant part
d’Espanya o no.
La renuncia del PSC al dret a decidir
del poble de Catalunya va desencadenar els fets. L’escenificació de les
desavinences internes va venir de la ma dels tres diputats (Elena, Tura i
Ventura –exalcaldessa d’Ulldecona-) al trencar la disciplina de vot, per la
qual cosa van ser apartats dels càrrecs orgànics que tenien al si del partit.
Si no arriba una solució aviat, la divisió del
PSC serà imminent, tal i com em van anunciar fa pocs dies (de moment, Joan
Ignasi Elena ja s’ha donat de baixa del partit i ha abandonat el grup
parlamentari)
I a partir d’aquí ve el gran dilema: A quants
pobles es presentaran candidatures socialistes amb les sigles del PSC? Segurament
només en aquells on sigui més fàcil assolir la victòria com el Mas de
Barberans.
I és que molts socialistes ens hem quedat
orfes de partit i prendre una decisió no serà fàcil. De fet, serà molt
complicat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)