El Govern planteja un simple ajust de les taules de tributació dels que no es poden escapar d'Hisenda
Dilluns, 30 de juny del 2014
Els càlculs en què es basen els ajustos de l'impost sobre la renda mostren un país on guanyar més de 60.000 euros bruts a l'any atorga la condició estadística de ric, perquè a partir d'aquesta xifra s'entrarà en l'últim tram de tributació. Avui, abans de la reforma, aquest límit està en 300.000 euros, més alineat amb el que passa a Europa. Pel que es veu, la devaluació interna té l'efecte col·lateral de tractar com a rica la classe mitjana.
Els ajustos a les taules de tributació faran que qui ingressi menys de 53.400 euros bruts a l'any pagui una mica menys que abans de l'increment realitzat el 2011, i la resta, més. L'equitat i solidaritat estan darrere d'aquesta decisió, encara que cal preguntar-se si les bases de càlcul són correctes. L'enquesta d'estructura salarial publicada dimecres passat sembla donar la raó als que han dissenyat una reforma per a un país de mileuristes. Segons explica l'INE, el salari mitjà és de 22.726 euros per any, i 15.500 euros són el salari brut anual més freqüent.
El panorama que descriu l'INE i fa servir Hisenda com a referència és el d'un país on ingressar mil euros al mes és una proesa i passar dels 3.000 un miracle només aconseguit pel 8% de la població ocupada. ¿Són compatibles aquests teòrics ingressos amb el nombre de persones que paguen 700 euros o més d'hipoteca al mes? ¿O amb el milió de cotxes venuts cada any? ¿O amb el nombre de ciutadans que tenen més d'una residència? ¿O amb els més de mig milió d'alumnes a l'escola privada i 1,5 milions a la concertada? ¿O amb els més de 160.000 estalviadors amb més d'un milió de patrimoni líquid (és a dir, sense comptar immobles)?
Alguna cosa no quadra, potser pel ¿amb IVA o sense IVA? de lampistes o electricistes, la tributació per mòduls de bars o fruiteries, la simulada relació mercantil d'advocats amb els seus despatxos o els ingressos declarats per metges en les seves consultes privades. No quadra, en definitiva, que Espanya sigui el país amb més bitllets de 500 euros en circulació, que el nombre d'espanyols amb comptes a Suïssa o Andorra sigui similar al de ciutadans de qualsevol país ric o que amb un 25% d'atur es pugui passejar tranquil·lament a la nit. Per fer una verdadera reforma s'hauria d'afrontar de cara el frau incrementant la recaptació per aconseguir que tots paguin i no per apujar els tipus.
El que ens presenten no és una reforma fiscal sinó un simple ajust en les taules de tributació dels col·lectius que no poden escapar-se, assalariats, aturats amb prestació i pensionistes. Hisenda dispara a preses lligades de mans. Per acabar amb el frau, el primer seria mentalitzar la societat que qui defrauda no és un llest sinó un insolidari que hauria de ser aïllat socialment.
Feta l'esmena a la totalitat, el primer que s'observa en aquest ajust de taules és la diferent velocitat de baixada i pujada. Els impostos van pujar immediatament després del Consell de Ministres del 30 de desembre del 2011 per a dos anys. La baixada acabarà cinc anys més tard, si segueix aquest Govern, i ens l'han explicat a terminis perquè creguem que és més gran.
El contingut no és per tirar coets, i encara que ens diuen que a Brussel·les s'han enfadat per la caiguda d'impostos, no poden estar-ho molt perquè la baixada serà petita. Pel que sí que haurien d'estar enfadats és perquè no s'entra en el nucli del problema fiscal espanyol, el frau. És clar que si ses eurosenyories inverteixen en sicavs a Luxemburg no sembla que això de l'elusió fiscal els molesti gaire.
En l'argumentari per defensar la baixada d'impostos hi ha l'increment del consum i l'estalvi. És veritat, però són les rendes mitjanes i altes les que consumeixen i estalvien més per la seva renda disponible, perquè les baixes ja tenen prou feina a sobreviure. Seguir amb una lògica confiscatòria als assalariats de classe mitjana no és coherent amb aquest necessari impuls del consum i l'estalvi que es vol donar.
De tots els ajustos anunciats destaca per injusta la tributació de la indemnització per desocupació en un país on les indemnitzacions més rellevants solen servir de pont a la jubilació de qui perd el seu lloc de treball després dels 50, perquè difícilment trobarà feina. Si hi ha frau o abusos, s'han d'atacar, però que no es castigui a tothom per un grapat de casos que, en tot cas, solen tenir l'empara de la justícia laboral.
I, finalment, no podem oblidar que els que vivim a Catalunya seguirem pagant fins a quatre punts més que els que, per exemple, viuen a la Meseta. No és estrany que alguns patriotes catalans s'hagin exiliat fiscalment a Madrid.
Al pas que anem, l'IRPF, que suposa més del 80% dels ingressos fiscals, acabarà sent només l'impost a la classe mitjana assalariada. Per a la resta, barra lliure.
José Antonio Bueno -consultor-
Els càlculs en què es basen els ajustos de l'impost sobre la renda mostren un país on guanyar més de 60.000 euros bruts a l'any atorga la condició estadística de ric, perquè a partir d'aquesta xifra s'entrarà en l'últim tram de tributació. Avui, abans de la reforma, aquest límit està en 300.000 euros, més alineat amb el que passa a Europa. Pel que es veu, la devaluació interna té l'efecte col·lateral de tractar com a rica la classe mitjana.
Els ajustos a les taules de tributació faran que qui ingressi menys de 53.400 euros bruts a l'any pagui una mica menys que abans de l'increment realitzat el 2011, i la resta, més. L'equitat i solidaritat estan darrere d'aquesta decisió, encara que cal preguntar-se si les bases de càlcul són correctes. L'enquesta d'estructura salarial publicada dimecres passat sembla donar la raó als que han dissenyat una reforma per a un país de mileuristes. Segons explica l'INE, el salari mitjà és de 22.726 euros per any, i 15.500 euros són el salari brut anual més freqüent.
El panorama que descriu l'INE i fa servir Hisenda com a referència és el d'un país on ingressar mil euros al mes és una proesa i passar dels 3.000 un miracle només aconseguit pel 8% de la població ocupada. ¿Són compatibles aquests teòrics ingressos amb el nombre de persones que paguen 700 euros o més d'hipoteca al mes? ¿O amb el milió de cotxes venuts cada any? ¿O amb el nombre de ciutadans que tenen més d'una residència? ¿O amb els més de mig milió d'alumnes a l'escola privada i 1,5 milions a la concertada? ¿O amb els més de 160.000 estalviadors amb més d'un milió de patrimoni líquid (és a dir, sense comptar immobles)?
Alguna cosa no quadra, potser pel ¿amb IVA o sense IVA? de lampistes o electricistes, la tributació per mòduls de bars o fruiteries, la simulada relació mercantil d'advocats amb els seus despatxos o els ingressos declarats per metges en les seves consultes privades. No quadra, en definitiva, que Espanya sigui el país amb més bitllets de 500 euros en circulació, que el nombre d'espanyols amb comptes a Suïssa o Andorra sigui similar al de ciutadans de qualsevol país ric o que amb un 25% d'atur es pugui passejar tranquil·lament a la nit. Per fer una verdadera reforma s'hauria d'afrontar de cara el frau incrementant la recaptació per aconseguir que tots paguin i no per apujar els tipus.
El que ens presenten no és una reforma fiscal sinó un simple ajust en les taules de tributació dels col·lectius que no poden escapar-se, assalariats, aturats amb prestació i pensionistes. Hisenda dispara a preses lligades de mans. Per acabar amb el frau, el primer seria mentalitzar la societat que qui defrauda no és un llest sinó un insolidari que hauria de ser aïllat socialment.
Feta l'esmena a la totalitat, el primer que s'observa en aquest ajust de taules és la diferent velocitat de baixada i pujada. Els impostos van pujar immediatament després del Consell de Ministres del 30 de desembre del 2011 per a dos anys. La baixada acabarà cinc anys més tard, si segueix aquest Govern, i ens l'han explicat a terminis perquè creguem que és més gran.
El contingut no és per tirar coets, i encara que ens diuen que a Brussel·les s'han enfadat per la caiguda d'impostos, no poden estar-ho molt perquè la baixada serà petita. Pel que sí que haurien d'estar enfadats és perquè no s'entra en el nucli del problema fiscal espanyol, el frau. És clar que si ses eurosenyories inverteixen en sicavs a Luxemburg no sembla que això de l'elusió fiscal els molesti gaire.
En l'argumentari per defensar la baixada d'impostos hi ha l'increment del consum i l'estalvi. És veritat, però són les rendes mitjanes i altes les que consumeixen i estalvien més per la seva renda disponible, perquè les baixes ja tenen prou feina a sobreviure. Seguir amb una lògica confiscatòria als assalariats de classe mitjana no és coherent amb aquest necessari impuls del consum i l'estalvi que es vol donar.
De tots els ajustos anunciats destaca per injusta la tributació de la indemnització per desocupació en un país on les indemnitzacions més rellevants solen servir de pont a la jubilació de qui perd el seu lloc de treball després dels 50, perquè difícilment trobarà feina. Si hi ha frau o abusos, s'han d'atacar, però que no es castigui a tothom per un grapat de casos que, en tot cas, solen tenir l'empara de la justícia laboral.
I, finalment, no podem oblidar que els que vivim a Catalunya seguirem pagant fins a quatre punts més que els que, per exemple, viuen a la Meseta. No és estrany que alguns patriotes catalans s'hagin exiliat fiscalment a Madrid.
Al pas que anem, l'IRPF, que suposa més del 80% dels ingressos fiscals, acabarà sent només l'impost a la classe mitjana assalariada. Per a la resta, barra lliure.
José Antonio Bueno -consultor-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada