dissabte, 12 de juliol del 2014

LA COMARCA DEL MONTSIÀ

Quan estàs amb gent d’Ulldecona te’n adones de els males relacions que té Amposta, com a capital de la comarca del Montsià amb la resta dels pobles. Que la relació sigui més o menys dolenta (sembla que bona no ho pot ser mai), depèn del color de l’alcaldia del poble, ja que, el color de la capital tots sabem quina és, al menys en els darrers 27 anys (28 en acabar la legislatura)
Sobre la creació de la comarca s’hi troben molt poques referències a Internet. De fet no diu res sobre aquell a qui a Amposta se’l coneix com a el pare de la Comarca: Emili Vives i Bertomeu. Les poques referències que hi surten del personatge és pel nom que porta la sala de plens del Consell Comarcal.  
A Amposta l’única referència que hi trobem és al final del carrer Major, poc abans d’arribar a la plaça de l’Ajuntament. Allí, una placa recorda que va néixer en aquella casa, tot just on es trobava la botiga d’alimentació Casa Vives fins la dècada dels anys 80.
A Ulldecona es pregunten el motiu pel qual no han tingut el mateix reconeixement tots els assistents a la reunió que es va fer per a crear la comarca l’any 1936.
Quan estava de regidor a l’ajuntament ampostí, a la sala Saint Jean de la Rouelle (una població francesa agermanada amb Amposta), emmarcat i quasi que abandonat sobre un armari, hi havia una mena de la còpia de l’acta fundacional. Dels 10 pobles que integraven la comarca del Montsià (Alcanar, Amposta, Freginals, La Galera, Godall, Mas de Barberans, Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita, Santa Bàrbara, la Sénia i Ulldecona –Sant Jaume d’Enveja, una vegada independitzat de Tortosa s’hi va unir molt més tard), només dos van votar a favor de la capitalitat d’Ulldecona, tots els altres van votar per Amposta.
Sempre m’he preguntat quin altre poble va votar per Ulldecona (donant per suposat que el representant d’Ulldecona va votar pel seu poble) Penso que va ser Godall, per raons de veïnatge. Tal com estaven les comunicacions per aquella època, el més normal és que els godallencs acudissin a comprar a Ulldecona per la carretera (o camí) de les Bruixes. 
Un dels moments de més controvèrsia va ser durant la construcció de l'arxiu comarcal. Ulldecona té un gran arxiu històric, en canvi el d'Amposta, el que hi ha a l'ajuntament seria molt més recent. Ulldecona hagués volgut que l'arxiu s'hagués fet allí, però la capitalitat mana. Així que es va acabar fent a Amposta. L'arxiu (que durant l'ay passat va estar uns mesos tancats) és molt modern i pot guardar molts de documents amb les centenars de metres d'estanteries que té, però el cert és que està pràcticament buit. 
La biblioteca Sebastià Juan i Arbó es també comarcal, però al principi de publicar la revista Raïls pel Centre d'Estudis d'Ulldecona, segons em van dir, ni coneixien la seva existència, mentre que la de la Sénia en comprava dos exemplars: un per a ser consultat i l'altre per a guardar-lo.    
Vaig explicar als falduts que fa uns anys, quan els convergents d’Amposta es van traure de la mànega el lema Amposta capital i reivindicaven la capitalitat de les Terres de l’Ebre, en un escrit, m’hi vaig mostrar d’acord, sempre que fos Ulldecona la capital del Montsià. Evidentment ho vaig dir amb ganes de tocar el que no sona a Roig i companyia. La resposta per part del hooligans convergents va ser tant contundent com desagradable. Em van dir de tot menys guapo. I tal com els caracteritza, amagant la identitat. Evidentment. Són així de valents!    

LES FOTOS DEL DIA. LA RIBERA VERDA I FLORIDA














Mis experiencias personales de cómo se gestó el desastre

Para acabar de una vez con el mito fundador de una Transición que ha destruido el sentimiento de unidad nacional, que ha aniquilado nuestros valores morales y es la gran responsable de nuestra ruina económica y social, quiero relatar dos hechos vividos que demuestran cómo estos irresponsables tomaban las decisiones y robaban a los españoles. En aquella época yo era consejero delegado de Campsa, que como Monopolio de Petróleos dependía de Hacienda, por lo que mi jefe era el ministro de Hacienda, Francisco Fernández Ordoñez, quien quería dotar a España de un sistema fiscal moderno en el que se erradicara cualquier privilegio o componenda a favor de regiones o personas.
La tres provincias vascas y Navarra tenían unos fueros históricos derivados de las guerras carlistas y pensados para una sociedad atrasada y pastoril. Franco había anulado los fueros de Vizcaya y Guipúzcoa, que no se habían unido al alzamiento y los había mantenido en Navarra y Álava, que le habían apoyado. Paco quería acabar con este anacronismo histórico y anular también los fueros de Navarra y Álava, es decir, que todos los españoles fuéramos iguales ante el fisco. Sin embargo, los cabezas de lista de UCD por Guipúzcoa y Vizcaya, Marcelino Oreja y Agustín Rodríguez Sahagún, ambos pesos pesados en el parido, no sólo se opusieron tajantemente, sino que exigieron que fueran restituidos en las provincias donde se presentaban, con el “patriótico argumento” de que si no se hacía así, UCD perdería las elecciones en ellas.
Fernández Ordoñez se negó en redondo a aceptar esta clamorosa injusticia fiscal. Los dos “barones” consiguieron el apoyo del insensato falangista Suárez, quien ordenó a su ministro de Hacienda la restitución del régimen foral. Algunas personas cercanas a Fernández Ordóñez, entre ellas Mariano Rubio, el último gran gobernador del BdE, le advertimos de las consecuencias de este disparate y le pedimos que abandonara a Suárez, pero mi jefe no era de carácter luchador y al final aceptó. Hoy las provincias vascas pagan 8.000 millones año menos a Hacienda de lo que les correspondería si estuvieran en el régimen común y, además, la diputaciones vascas que ingresan el IVA de todos los productos vascos vendidos en el resto de España (80%) sólo lo devuelven parcialmente, por lo que se apropian de miles de millones adicionales. Gracias a este expolio al resto de españoles, el País Vasco y Navarra tienen hoy la mayor renta per cápita de España.
En 1979 y como consecuencia de la crisis de los ayatolás en Irán, España estuvo durante muchos meses bordeando el desabastecimiento de petróleo. El vicepresidente Fernando Abril me nombró responsable de garantizar nuestro abastecimiento, dándome carta blanca para buscar suministros adicionales donde fuera. El entonces embajador de España en Kuwait, Fernando Schwarzt, un embajador de los de verdad, no como la chusma nombrada a dedo que hoy nos representa, me dijo que tenía una gran amistad con la familia Al-Sabah reinante en Kuwait y que podría conseguirnos petróleo adicional. Volé inmediatamente a Kuwait y, gracias a este gran embajador que hacía su trabajo, pude contratar un primer cargamento de 150.000 toneladas. Al volver tenía varias llamadas de mi jefe, Fernández Ordoñez, pidiendo que fuera a verle de inmediato.
Fui encantado, pensando en una efusiva felicitación. Nada más lejos. Al llegar a su despacho de la calle de Alcalá, Fernández Ordóñez se puso en pie, levantó los brazos al cielo y me dijo: “La que has liado, Roberto, me vas a buscar la ruina”. Me quedé atónito, ¿pero de qué me hablas, si acabo de contratar un cargamento en Kuwait que nos garantiza el abastecimiento dos o tres semanas? “Mira, me dijo, ha estado aquí Manolo Prado –senador, diplomático y administrador privado del rey Juan Carlos durante dos décadas–, que se ha enterado que estabas en Kuwait y me ha montado un pollo que no puedes imaginar, me ha dicho que Arabia Saudí y los Emiratos son exclusivamente suyos y nadie más que él puede negociar ni un barril, así que ni se te ocurra volver a hacer nada parecido”. Mi sorpresa se tornó en ira, así que, con la confianza y el cariño que siempre tuve por Fernández Ordóñez, le dije: “No tengo ni idea quién es ese tío, pero el responsable de garantizar los suministros soy yo y no ese tal Manolo, que ni siquiera sé quién es”.
Entonces fue Fernández Ordóñez quien se quedó atónito: “Pero vamos a ver, Roberto, ¿tú en que mundo vives?, ¿es que no sabes a quién representa Manolo Prado?”. Realmente no lo sabía y resultaba que la altísima instancia a la que representaba tenía el monopolio de nuestros suministros extra durante la crisis. Y, por cierto, nadie hablaba de precios: Hacienda pagaba por el petróleo lo que ponía en la factura, sin entrar en averiguación alguna y menos cometer la ordinariez de decir que se podía comprar más barato cuando el conseguidor era Prado. Así que, cuando se conoce la realidad de primera mano y se ve a la clase política corrupta y cortesana deshacerse en elogios al Rey como el otro día en la farsa que llaman Parlamento, a uno le dan ganas de marcharse de España.

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. EL BARRI DEL PLA D'EMPÚRIES II

Aquí teniu una nova mostra dels noms dels carrers, tots relacionats amb Grècia.