L’heretgia de Peret. El Periódico d’ahir publicava un extracte d’una entrevista que sé li va fer a Peret aviat farà un any. Entre les seves declaracions destaca la següent: La rumba és molt nostra, la sardana no ho sé.
M’imagino que el desaparegut intèrpret va tirar cap a casa i va parlar d’allò que coneixia que és la rumba, en canvi, imagino, de la sardana devia de saber el que jo, o sigui, quasi res, perquè no m’interessa.
Me’n he recordat (ho faig sovint i segurament m’ho heu llegit algun cop) aquella vegada que vaig escriure una carta al director titulada la sardana imposada. Començava dient que no estava en contra de que es ballés la sardana allà on era típic, però que la dansa de els Terres de l’Ebre (i d’altres molts indrets) és la jota.
Amb la recuperació de l’autonomia, però sobre tot, amb l’arribada al govern de CDC, semblava que no érem catalans sinó adoptàvem els costums de la Catalunya vella, entre ells la sardana.
Aquell escrit va provocar una dura (molt dura diria jo) reacció d’un esbart dansaire del Baix Penedès on se’m tractava d’inculte. Molt em temo que a Peret li passarà (si no és que ja li va passar el mateix) Potser l’única cosa que el salvarà és el respecte que sé sol tenir als difunts.
La puta i la ramoneta. Fins que se’n anirà a l’altre barri, Jordi Pujol seguirà jugant a la puta i la ramoneta, una estratègia que sempre li ha funcionat i que l’ha caracteritzat durant la seva dilatada trajectòria política.
A hores d’ara encara es desconeix si, finalment, Pujol compareixerà al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’herència del seu pare. Ahir pel matí vaig escoltar a la SER (citant fonts del diari el País) que no ho farà fins que el seu fill gran comparegui davant l’Audiència Nacional.
El proteccionisme que sempre ha mostrat Pujol cap els seus fills és el mateix que ha aplicat Convergència cap a tots els seus. Si algun càrrec o afiliat a CDC ha comés alguna irregularitat (ja no parlo de il·legalitat) se’l a protegit intentant que ningú de fora el pugui perjudicar. La defensa que han aplicat es pot considerar com a numantina i la reacció ha pogut, fins i tot, fregar el límit del permès. I creieu-me que sé el que dic, ja que us parlo per experiència pròpia, a part d’altres històries que he sentit contar.
Montoro donarà explicacions. S’està buscant la fórmula idònia per a que Montoro pugui donar explicacions sobre la família Pujol i la seva relació amb l’erari públic. Una part dels diputats del Congrés demanen que l’Agència Tributària aclareixi la situació dels membres de la família Pujol amb el fisc, es a dir, si en els darrers temps han regularitzat o no les seves situacions tributàries.
Convergència, en un intent de que no s’acabi esbrinant més del necessari, diuen que les declaracions de Montoro poden vulnerar el secret professional de l’AEAT. Però en altres ocasions (cas Bárcenas), Montoro ja va donar explicacions similars.
També s’argumenta que va ser el propi Pujol qui va confessar que havia comés frau fiscal al no declarar durant més de 30 anys l’herència del seu pare... Encara que tot apunta que aquella confessió només era un cortina de fum per amagar d’altres situacions (podríem estar parlant de delictes) molt més greus.
Per cert... Us heu fixat que darrerament Pujol porta una americana com la de Millet? I si Millet és un pillet... Què és Pujol?
Polítiques neoliberals. No serà una moda, però els governs tendeixen a aplicar polítiques econòmiques neoliberals en aquests anys de rescissió. Els darrers que s’han apuntat al carro són els francesos amb Hollande i Valls al cap davant.
Hollande sap perfectament que no l’electorat francès, difícilment li renovarà la confiança quan sé li acabi el mandat. Vall sona com a possible candidat socialista per a les properes presidencials. Potser pugui atreure vots dels partits de la dreta, però s’arrisca a perdre’n del seu propi partit.
Els socialistes francesos s’equivoquen, tal com va opinar l’altre dia Josep Borrell en un article publicat al Periódico de Catalunya.
