dissabte, 6 de setembre del 2014
QUAN ELS DELINQUENTS MARQUEN L’AGENDA
Els darrers dies hem conegut que dos delinqüents estan marcant l’agenda per sobre de la legalitat.
El primer Jordi Pujol i Soley, el que va ser President de la Generalitat de Catalunya i que va confessar que durant 30 anys havia mantingut comptes bancaris sense declarar a Andorra.
Pujol va rebre un requeriment del Parlament de Catalunya (que ostenta la representació de la ciutadania catalana) per a que comparegués i donés explicacions sobre la seva confessió.
Pujol, excusant-se amb l’agenda política (Diada, aprovació de llei de consultes...), va dir que compareixeria el dia 22 de setembre. Es vergonyós que una persona que durant 23 anys ha estat al lloc més alt de la política catalana, ara vulgui jugar al gat i la rata amb els parlamentaris catalans.
El segon és Carlos Fabra Carreras, expresident de la Diputació de Castelló, com el seu pare, com el seu iaio, expresident del PP de Castelló i pare d’Andrea Fabra, famosa per una sola frase:¡Qué se jodan!
Dimecres Fabra havia d’ingressar a la presó, però va sol·licitar l’indult al govern. Un indult que havia dit que no demanaria.
Ara, el jutge que ha de signar l’ordre d’ingrés està esperant que es pronunciï el govern abans de prendre una decisió.
Si fem cas dels precedents (a Jaume Matas sé li va negar l’indult) el govern no hauria d’indultar-lo, però tractant-se de Carlos Fabra, no m’atreveixo a posar la ma al foc. Seria lamentable, intolerable, inversemblant i qualsevol adjectiu que et pugui passar pel cap.
L'obra de l'expresident Pujol (carta publicada al Periódico de Catalunya)
A l’hora de jutjar la confessió de Jordi Pujol, alguns demanen que el seu frau no enteli la seva obra de govern. Però també hauríem de matisar molts capítols d’aquesta obra. Per començar, cal recordar que un dels més importants, la política lingüística, ha estat obra del consens parlamentari i no es poden atribuir tots els mèrits a un sol partit. Posats a matisar, recordem que en les primeres eleccions al Parlament CiU proposava un model escolar amb dues línies separades, per al català i el castellà. El mèrit de Pujol va ser assumir els arguments del PSUC i del PSC a favor del model únic que ara tothom defensa. I aquest consens també hi va ser en la creació del model policial dels Mossos d’Esquadra.
En canvi, Pujol va tenir l’oportunitat de crear una nova Administració pública moderna, però va copiar el model de Madrid. Hi va posar al capdavant Lluís Prenafeta, un nouvingut al seu propi partit, però home de confiança, que en aquells primers anys va col·locar massivament gent de Convergència i Unió a la Generalitat. Pujol va assistir impassible a la desindustrialització de Catalunya i va optar per un model econòmic fàcil: el turisme d’esquí de la Cerdanya i el parc d’atraccions de Port Aventura. En aquesta última empresa va col·laborar amb Javier de la Rosa, a qui va proclamar públicament empresari exemplar. I podríem parlar també de portes giratòries entre la Conselleria d’Economia i empreses propietàries d’autopistes, d’opacs consorcis sanitaris i de molts temes en els quals l’obra de govern ha servit els interessos d’uns quants protegits per una propaganda molt hàbil a desviar la mirada dels ciutadans. Que no ens tornin a enredar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)