JORDI MERCADER
Periodista
És inquietant i difícil d'entendre que l'expresident pogués ser tants anys agent doble de si mateix
«Un benefici psicològic per a Blunt sembla ser el següent: simultàniament és el seu propi testimoni i el seu propi jutge; l'únic tribunal que reconeix competent és el de la seva pròpia duplicitat» (The Cleric of Treason, The New Yorker, Textos de George SteinerLecturas, obsesiones y otros ensayos. Alianza Editorial, 1990).
Steiner descriu uns personatges capaços de mantenir una dualitat controlada fins al punt de convertir-se en traïdors dels que creuen en ells. Es tracta d'Anthony Blunt, el quart espia de Cambridge, novel·lat per John Banville com L'intocable. Però servirà per a tots els agents dobles de si mateixos, com els denomina. L'últim cas és el de Jordi Pujol, que 54 anys després de crear-se una personalitat política a mida ha confessat la seva falsia. La llegenda d'un noi amb corbata que l'any 1960 va aconseguir identificar-se amb Catalunya fins a assolir la presidència de la Generalitat s'ha demostrat un mite, una ficció.
Un país sencer va acceptar el personatge ideat per Pujol, malgrat els errors exhibits en la seva construcció. Un jove catòlic i catalanista descobreix l'èxit polític després d'impulsar una campanya contra el director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, per unes paraules insultants: «Tots els catalans són una merda». Mentre dirigeix el boicot al diari del comte de Godó, comparteix consell d'administració amb ell i amb altres joves de la burgesia catalana molt atents a les possibilitats de negoci aparegudes amb la primera apertura del franquisme. La seva habilitat indiscutible li permet capitalitzar els fets del Palau de la Música sense haver participat en la cantada protesta del Cant de la Senyera; a continuació és delatat com a autor d'una octavilla contra Franco i és detingut i torturat. Durant el judici militar nega ser l'autor del text que més endavant reconeixeria com a seu i, amb una fredor que no exclou la valentia, evita ser enviat a casa amb una simple multa al pronunciar un patriòtic al·legat final. Segons admetria anys més tard, va buscar la presó per afrontar millor el futur polític que havia dissenyat per a ell i per al país. El seu currículum de víctima es va traduir en un eslògan imbatible: Pujol-Catalunya.
Pujol té els seus mèrits, seria absurd negar-ho ara. Des de molt jove va elaborar una idea de com reconstruir Catalunya després de la dictadura, va animar una generació de joves a participar en la lluita democràtica i la seva tàctica del peix al cove va resultar de certa eficàcia durant la seva gestió a la Generalitat. Però va seguir oferint senyals d'alarma que la gran majoria no va voler veure mai. L'horrorosa manifestació d'assetjament a la justícia per defensar la seva presumpta innocència en el cas Banca Catalana, en què van participar milers i milers de catalans, el va confirmar segurament en la seva ambició de considerar-se un intocable. En 20 anys va passar de ser un noi de missa i bona família que creia que la corbata era un amulet de la seva classe social per evitar la presó a president de majories absolutes, brandant el poder com a escut de la seva altra personalitat.
¿Com va poder mantenir la seva condició d'agent doble de si mateix, de servidor del país entregat a la noble causa de la nació i d'home dedicat a multiplicar el benestar de la família acumulant diners al paradís fiscal? Steiner ho va saber explicar en el cas de Blunt: la seva dualitat controlada responia a un intens poder emocional i a la desafecció racional, fins al punt d'autotrair una de les seves personalitats gràcies a la seva sofisticada i juvenil capacitat d'ironia.Pujol no ha estat mai espia, però ara com ara a tots ens resulta temptador aplicar-li l'arquetip novel·lat per Banville.
És difícil d'entendre i té alguna cosa d'inquietant com va poder mantenir la seva dualitat, aconseguint la categoria de llegenda en vida; però és més enigmàtic explicar per què Pujol es va desemmascarar com a defraudador fiscal just ara, donant peu a tots els dubtes i càbales sobre l'activitat financera familiar que vénen al cas i amb el teló de fons de la batalla sobiranista. Potser va creure que el seu personatge de pare de la pàtria tenia el crèdit suficient per resistir la decepció generada pel seu altre jo. Al capdavall, podria haver pensat, és un pecat de molta menor quantia que la molta entrega i esforços dedicats al país. Si va calcular això, es va equivocar. Entre els més fidels es palpa fins i tot una certa ràbia per l'engany. Els seus detractors de sempre paladegen la venjança. Potser per primera vegada en la seva vida, el banquer del nacionalisme, el vell federalista, practicant de l'autonomisme per conveniència, convertit a l'independentisme a última hora no va saber llegir les condicions objectives molt desfavorables per a una confessió tan demolidora per a qualsevol capital polític. Potser va caure en la trampa de creure's el seu propi jutge.
Periodista. Autor de 1960, quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna, 2014).
