dilluns, 15 de setembre del 2014

LA FOTO DEL DIA 15-09-2014. LES OBRES DE L'ESTACIÓ D'AUTOBUSOS


UN BARÇA MÉS VERTICAL

Un títol menys original seria: el Barça és va cruspirels lleons’.
Tal com tinc per costum, no vaig veure el partit, però si les suficients resums per a poder-me fer un idea prou aproximada de com va anar el partit i de com juga el Barça de Luis Enrique.
Si un només es queda amb el resultat (0-2) i que a sobre el primer gol no va arribar fins el minut 78 de partit, gràcies a Neymar que havia entrat uns minuts abans (62), es farà una idea errònia.
A la primera part, el Barça amb una davantera formada per Pedro, Messi i Munir, hagués pogut foradar la porteria de Iraizoz (aquell que va ser porter de l’Espanyol i que està casat amb una catalana) Però les accions de Pedro, però sobre tot de Munir es van estavellar a les cames o el cos del porter basc.
Però aquella primera part va tenir encara molta més història. A Munir sé li va anular un gol legal i, a sobre, li van fer dos penals no xiulats per Fernández Borbalán, sense cap mena de dubte, el pitjor del partit (el Periódico li dóna una puntuació de 3 sobre 10)
El primer va ser com a conseqüència d’una empenta pel darrere de Gorka Iraizoz i on segurament Munir va pecar de passerell. El segon (per a mi molt més clar) va ser una empenta del veterà Gurpegui i que l’àrbitre tampoc no va voler veure com a penal.
Per la nit, fent zapping, vaig veure un debat a la Cuatro. Entre els assistents hi havia el Lobo Carrasco, Kiko, l’arquer que va jugar amb l’Atlético de Madrid i l’exàrbitre Iturralde González. Segons Iturralde González hi ha gols i penals de sofà. És evident que des del sofà i amb totes les repeticions, aturades d’imatges i altres tècniques que usen les televisions, s’aclareixen molt de dubtes que, al camp, segurament no es veuen; i ja sabeu que l’àrbitre ha de xiular el que veu, no el que intueix. En aquest punt estaríem d’acord. Però on no estic d’acord és a l’hora d’avaluar el penal no xiulat de Gurpegui sobre Munir. Segons el basc, no podi ase penal perquè no hi ha empenta si no hi ha moviment de colzes. Fins i tot li va fer una demostració pràctica a Carrasco que s’ho va acabar creient. Encara que no hi hagi moviment de colzes hi pot haver moviments de mans (palmells de les mans cap amunt i moviment descendent) Es suficient un contacte així per a que un jugador que en un moment donat pot estar sense tocar els peus a terra, per a que si li dones amb la força suficient, pugui caure. Quan era juvenil i jugava a handbol, una vagada amb un subtil contacte amb la punta dels dits, un jugador de l’Alcanar que entrava per l’extem i pretenia centrar la pilota, va anar per terra amb el consegüent empipament. L’àrbitre no va xiular penal però ho era.
Després es va aprlar d’un possible penal comés per Piqué. A la jugada s’aprecia com el jugador català aixeca el peu a l’alçada de la cara del jugador del Bilbao, però no queda clar si hi ha o no contacte. D’haver-lo seria penal i si no el toca, joc perillós i per tant, lliure indirecte dintre de l’àrea. Iturralde González i va veure penal.
Sobre Munir van dir que era un jugador diferent. Té atreviment i toc de pilota. No sé si serà el nou Messi, però crec que serà el referent del Barça dintre d'uns anys. 
La diferència del Barça de Luis Enrique amb el Barça de Pep Guardiola i, sobre tot, amb el del Tata Martino, és que el Barça d’ara és molt més vertical. Sap jugar al contraatac, cosa que abans no sabia. Abans, quan un partit sé li travava, tocava i tocava sense tenir clar que havia de fer. No podia centrar a l’àrea perquè no hi tenia rematadors. Ara es pot deixar dominar pel rival (de fet al començament de la segona part l’Athlètic Club tenia més domini de possessió) i aprofitar una robada de pilota al mig del camp per a clavar-te-la.
I si pensem que dintre d’un mes i mig tindrem a Luis Suárez com a referent a l’àrea, el Barça d’aquest any potser letal. No estem parlant d’un jugador qualsevol, sinó del Bota d’Or europeu juntament amb un jugador de l’equip de la capital...  

A què és Ronaldo i el Madrid? A si, ara me’n recordo, aquell jugador que només dóna cops de puny anys jugadors de l’Atlético i que juga amb un equip que en 3 partits està a 6 punts del Barça... Sí, ja me’n recordo.           

Independencia y regeneración (carta publicada pel Periódico -versió castellana-)

Miquel Bové (Vacarisses)


Tras los últimos acontecimientos, como el 'caso Pujol', percibo un sentimiento que va del cabreo al desaliento pasando por el desencanto. Se han apresurado a airear el caso y usarlo contra el proceso para la consulta como si fueran lo mismo. Identificar independentismo y corrupción ha sido un continuo desde septiembre del 2012. Los contrarios a la consulta quieren que al decir Catalunya a la gente le vengan a la cabeza cosas negativas para así minarnos la moral y desmotivarnos. Y es que siguen pensando que todo esto es cosa de unos políticos que se han vuelto locos, y no quieren ver que es la sociedad catalana la que ha empujado a los políticos en esta dirección. No es casual que el caso Pujol estalle en vísperas de la reunión Mas-Rajoy y cerca de la Diada cuando ya hacía tiempo que se investigaba. Si Pujol ha cometido un delito, que lo pague, pero que no esperen que eso me haga sentir menos independentista. ¿O es que a ellos los casos de corrupción continuos, Bárcenas, Gürtel..., les hacen sentirse menos españoles? Por encima de los individuos está Catalunya y lo que muchos queremos que sea en un futuro próximo. Los que salimos a la calle en las últimas diadas debemos tener claro que nada ha cambiado y que si queremos un nuevo Estado es precisamente para empezar de nuevo y evitar que sigan campando felizmente ladrones y corruptos. Es necesario un último esfuerzo y que la Diada sea un éxito de participación para dejar bien claro a todo el mundo que no servirá de nada ir sacando trapos sucios  individuales. Nuestro deseo colectivo lo limpiará todo. El portavoz del PPC en el Parlament, Enric Millo, dice que si somos menos gente será que el globo independentista se desinfla. Demostrémosle que se equivoca. 

RECOPILACIÓ D'ACUDITS GRÀFICS

 De Ferreres (el Periódico), de Vergara (el diario.es) i d'Alfons López (Público)