dimecres, 5 de novembre del 2014
Aznar, el Prestador
IGNACIO ESCOLAR -DIRECTOR DE diario.es
El expresidente del Gobierno no es un hombre de negocios cualquiera. José María Aznar sigue en política en cargos nada menores: como presidente de honor del PP y como presidente de la FAES. También mantiene una oficina del expresidente, que pagamos los contribuyentes, y que Aznar involucró en sus negocios personales como si fuese lo más normal.
El acuerdo que firmó con una filial de Abengoa tampoco es un contrato cualquiera. No es muy habitual una “comisión de éxito” de hasta seis millones de euros a cambio de una asesoría donde sólo por intentarlo te llevas 100.000 euros de adelanto nada más empezar. Abengoa construyó su primera desaladora en Libia en 1978. ¿Exactamente para qué necesitaba esta compañía contratar a Aznar? ¿De verdad los conocimientos del expresidente sobre "las instituciones públicas" libias y su "legislación local" valían un 1% de comisión de todas las adjudicaciones públicas que pudiesen ganar?
Muamar el Gadafi tampoco era un “amigo” cualquiera: fue un dictador que gobernó a sangre y fuego durante 42 años su país, mientras su familia vivía a todo lujo y acumulaba un patrimonio de varios miles de millones de dólares en paraísos fiscales por todo el mundo que aún está por rastrear. Fue también un tirano al que Aznar mimó e intentó rehabilitar durante los años en los que presidió nuestro país. Su amistad, tan rentable, se cultivó con la ayuda de una diplomacia que también pagaste tú. La comisión que firmó Aznar y los 100.000 euros que se llevó de adelanto son otra puerta giratoria más.
Las gestiones de Aznar en la Libia de Gadafi no son tampoco unos negocios cualquiera, por mucho que el expresidente del Gobierno asegure ahora que se trataba de una actividad profesional “perfectamente transparente”. No es verdad. Lo transparente habría sido confesar estos intereses libios del 1% en esas mismas conferencias en las que Aznar apoyaba públicamente a su “amigo” Gadafi.
José María Aznar es el mismo prohombre que entrega premios a la “defensa de la libertad y la democracia” mientras hace negocios con dictaduras.
La información que hemos publicado hasta ahora sobre Aznar y Gadafi no implica ninguna ilegalidad; no le hemos acusado de ningún delito. Pero sí es una tremenda inmoralidad. La de un hipócrita, patriota del dinero como único ideal. La de un cínico, que usó recursos públicos –su oficina de expresidente y a un funcionario que pagamos entre todos– para sus negocios personales, y que encima da lecciones de rectitud y ejemplaridad a los demás. La de un impresentable, que reparte diplomas de demócrata –y que nos embarcó en una guerra ilegal en Irak– mientras trata de “amigo” a un dictador que financió durante décadas el terrorismo internacional.
El contrato que publicamos ayer explica muy bien cómo se hacen los negocios en un país donde florecen personajes como el Pequeño Nicolás. Les recomiendo su lectura, de principio a fin. “Don José María Aznar López, en adelante, el Prestador”, dice su párrafo dos.
José María, el Prestador. Qué gran epíteto para el comisionista Aznar.
--------------
P.D. Gracias a los socios por ayudarnos a publicar exclusivas así. Me sorprende el gran silencio con el que una parte de la prensa ha recibido esta información. Nos da lo mismo. Con vuestra ayuda, nosotros no nos vamos a callar.
dimarts, 4 de novembre del 2014
FINS EL ‘MÉS AMUNT’
No és casualitat que Podemos es situï com a la primera opció en intenció de vot per part dels ciutadans espanyols, ni que, per primera vegada el PP quedi pel darrere del PSOE.
Aquestes dades es reflecteixen a una enquesta que va fer l’empresa Metroscopia per al diari el País. Així, mentre la formació de Pablo Iglesias II obtindria el 27,7% dels vots (recordo que és en intenció directa), el PSOE es quedaria en un 26,2 i el PP recularia fins un 20,7. Segons els resultats del sondeig, tant IU com UPyD baixarien considerablement en detriment de Podemos (3,8 i 3,4 respectivament)
Sembla prou clar que el que demana la societat és un canvi de manera de fer política, farts de tants de casos de corrupció com hi ha agut, sobre tot, en els darrers anys. Encara que molt possiblement hauria de dir que s’han destapat ens els darrers anys, ja que molts d’ells fa anys que van començar sense que ningú se’n volgués assabentar.
Dissabte al programa de la Sexta, la Sexta Noche, Javier Nart (UPyD) va preguntar una cosa als representants del PP i el PSOE: Si aquests partits mai havien denunciat un cas de corrupció.
És fa molt difícil creure que ningú dels dirigents dels partits (PP, PSOE, però també Convergència, per exemple), no sabessin res de finançament irregular, ni de caixes B, ni de coses paregudes. El PP es va gastar quasi dos milions d’euros en reformar la seva seu central del carrer Gènova de Madrid... I ningú va preguntar d’on sortirien? A part d’espavilats, deuen de pensar que la resta dels ciutadans som babaus.
A sobre (he dit sobre?) ahir va sortir la Dolores de Cospedal, secretaria general del PP, dient que el seu partit ha fet tot el que ha pogut en el tema dels casos de corrupció que els han esquitxat...Vamos hombre! (o mujer, en aquest cas) Un cop més ens intenten enganyar. Però sempre hi ha(sobre tot els seus votants més incondicionals) qui se’ls creu!
Evidentment que no ho han fet tot! D’haver-ho fet, en aquell partit només quedarien els militants de base (i potser no tots)
D’haver fet tot el que està a les seves mans, l’exsecretari general Javier Arenas, hauria estat cessat, com l’alcaldessa d’Alacant Sonia Castedo, a qui només sé li exigeix que no repeteixi l’any que ve.
Però a part dels declarats culpables (Jaume Matas i Carlos Fabra, per exemple), i la llarga llista d’imputats, després venen els que ho sabien i callaven. Ja sabeu que és poc pecar per acció o per omissió. Si un roba per a un altre i aquest n’és conscient i no diu res, el segon és tan culpable com el primer. Aquesta tercera llista seria tan llarga com la segona i hauria d’incloure a Rajoy i Cospedal com a mínim.
Han estat moltes les vegades que he demanat la dimissió de Rajoy. És incomprensible que tot el que ha passat dintre del seu partit, a part d’incomplir sistemàticament el programa electoral amb el que va concórrer a les eleccions de 2011, encara no ho hagi fet.
Certament va demanar perdó amb la boca petita, però tal i com li van recordar els portaveus de l’oposició, amb això no n’hi ha prou. Però un podria pensar que això només sé li diu des de l’oposició i que té la casa controlada. Sembla que no és així. Segons expliquen a l’Intermedio de la Sexta, diaris afins com ABC i la Razón també li demanen que plegui. Fins i tot Aznar (el seu mentor) li deu de demanar en privat, tal i com a ell li agrada fer les coses...
Però no voldria acabar sense parlar de l’Esperanza Aguirre. És difícil trobar una persona amb tot el país que tingui la cara tan dura com té la lideressa. També en vol fer creure que ella no sabia res del que estava passant al seu costat. Va nomenar a Granados y a López Viejo, a part del Güemes (espòs de la Andreita Fabra, la filla de D. Carlo di Castilloni)i ens vol fer creure que ella està immaculada...
Potser no se’n vulgui recordar de com va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid, aquell dia que Tamayo i Sáenz es van absentar de l’hemicilce i després es va saber que estaven confinats a l’habitació d’un hotel pagada per un empresari de l’entramat de la Gürtel. Però així va ser.
Només entenc que si una persona diu que és aliena a la corrupció tot i que n’està envoltada és perquè, de fet, ella és la corrupció. Esperanza Aguirre és la corrupció! Real com la vida mateixa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)