ALBERT BRANCHADELL
Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB
Sembla que es repetirà el guió de 1713 i els catalans resistiran sense cap suport internacional
L'11 d'abril de 1713 es va firmar a Utrecht el famós tractat que va segellar la pau entre França, el valedor de Felip V, i els països aliats (excepte Àustria) que havien prestat el seu suport a l'arxiduc Carlesen la guerra de Successió. Arran d'aquest tractat, el 22 de juny es va firmar a l'Hospitalet de Llobregat el no tan famós conveni pel qual es va produir l'evacuació de les tropes aliades que quedaven a Catalunya. I el 30 de juny es va constituir a Barcelona la Junta General de Braços amb un sol punt en l'ordre del dia: continuar la guerra contra Felip V sense suport internacional o negociar amb el monarca una rendició en els millors termes possibles.
Com és sabut, la reunió de seguida es va polaritzar entre els partidaris de la rendició i els de la resistència a ultrança. Segons explica Eduard Puig a La resistència catalana, el resultat de les votacions va distar de ser unànime: al Braç Militar, els membres del qual eren més conscients de la inutilitat de seguir lluitant, va guanyar l'opció de rendir-se, mentre que al Braç Reial, més procliu a la retòrica patriòtica, va guanyar la de resistir. La qüestió és que al final els membres del Braç Militar es van deixar convèncer pels seus col·legues del Braç Reial, van rectificar la seva decisió inicial i el resultat va ser la històrica crida a l'allistament del 9 de juliol de 1713 que exposa la decisió de mantenir-se «sota el domini de l'emperador, i Rei Nostre Senyor». El març de 1714 va ser aquest emperador i Rei Nostre Senyor en persona qui va concloure la pau amb França en el tractat de Rastatt, però és obvi que aquest decisiu pas no va servir per rectificar. El resultat és de sobres conegut: com havia pronosticat involuntàriament Manuel Ferrer i Sitges en el seu fogós discurs davant del Braç Militar, «acabóse la nación con glòria».
Aquest antic episodi ve de sobte a la memòria quan s'analitza l'evolució del procés sobiranista a Catalunya. Una vegada constatat que la consulta del 9-N no podia celebrar-se dins de la legalitat, el Govern català tenia dues opcions: mantenir la consulta tal com estava sense cap suport internacional o negociar amb el Govern espanyol una rendició en els millors termes possibles. Aquesta vegada no hi va haver polarització sinó esmunyedissa sortida per la tangent, i Mas va apostar pel conegut succedani del procés participatiu. A la nova impugnació del Govern espanyol (insensible a l'eteri projecte de Mas), el president va respondre, aquesta vegada sí, amb la resistència a ultrança.
El 1713 quedava clar on estava la comunitat internacional. Ningú, ni tan sols l'emperador i Rei Nostre Senyor, va encoratjar els catalans a resistir; els catalans solament podien confiar en la providència («buscar remei al Cel i recórrer a la Majestat divina», com diu laGazeta de Barcelona) o a un miracle geopolític tan improbable com la intervenció divina. El 2014 les coses no són radicalment diferents. Ningú (ni Valls, ni Merkel, ni Juncker, ni Obama; ni tan solsPutin) ha encoratjat els catalans a organitzar una consulta, ni a canviar-la per un procés participatiu, ni a mantenir aquest procés en marxa. I sobretot ningú els encoratjarà a aprovar una declaració unilateral d'independència (DUI) després de les eleccions que inevitablement s'acosten. Naturalment res d'això impedirà que si les eleccions donen un Parlament amb 90 diputats o més partidaris delsí-sí, la DUI acabi sent aprovada. Però declarar unilateralment la independència no implica automàticament obtenir el reconeixement internacional. La pregunta no és si Transnístria reconeixerà un Estat català independent, sinó si ho faran Alemanya o els Estats Units. Els antiindependentistes estan convençuts que res d'això succeirà; potser no haurien de donar-ho per segur: com explicava recentment l'expertJason Sorens, «Els EUA no faran cap declaració de suport a Catalunya abans que passi [la DUI], però una vegada feta s'avaluaran els riscos en matèria d'estabilitat regional. Si reconèixer Catalunya resol el tema, es farà, i si l'empitjora, s'esperarà». Per la seva part, els independentistes confien massa en la comunitat internacional: «La UE no permetrà que el Govern espanyol suspengui l'autonomia de Catalunya».
Però la veritat és que la Unió permet moltes coses que no hauria de permetre: per exemple, no hauria de permetre que una part del territori d'un Estat membre estigui ocupada militarment per un tercer país, i això és el que està passant a Xipre. Sap greu dir-ho, però sembla que es repetirà el guió de 1713: els catalans resistiran sense cap suport internacional, i si això s'acabarà «amb glòria» com el 1714 o d'una altra manera menys gloriosa depèn de variables que en realitat els catalans no controlen.
Professor de la Facultat de Traducció
i d'Interpretació de la UAB.
