 |
| Al fons, a la dreta... |
Després de veure les cues que es van formar per a votar la consulta, estava convençut que la participació seria més elevada. De fet (ho havia dit alguna vegada) em pensava que estaria prop del 50% del cens i els votants del sí+sí passarien del 90%. Segurament només era un efecte òptic degut a que hi havia menys col·legis electorals oberts.
Cal suposar que la majoria dels abstencionistes (els que quasi que mai van a votar), diumenge tampoc ho van fer. Aquest mateix matí li he preguntat a una noia de 20 anys si va anar a votar i m’ha respost: No hi vaig anar, mai hi vaig... En canvi sa mare va ser de els primeres en fer-ho i durant mesos havia estat molt activa enviant missatges a favor de la consulta.
Mentre vaig fer cua no vaig veure gent de massa edat. Em refereixo a la gent de 70 i 80 anys. A la majoria dels d’aquesta franja, la consulta els hi era indiferent. Com per exemple els meus pares que no se’n perden mai cap i que diumenge no van anar a votar. La seva mobilitat reduïda sol ser un impediment per accedir als col·legis electorals, gràcies que el personal de la Creu Roja sempre estan per a ajudar.
En canvi hi havia gent molt jove. El fet de permetre votar als joves de 16 i 17 anys no deixava de ser una magarrufa. Els nostres polítics no són babaus i saben que el percentatge més alt d’independentistes es situa entre els més joves. Segurament donar-los el protagonisme que van tenir a la Diada també es va fer amb tota la intenció. Em poso a la seva pell i reconec que si no hagués votat mai i a sobre se’m pregunta sobre un tema que m’interessa, les ganes d’anar a votar seran directament proporcionals. Sempre recordaré que la primera vegada que vaig poder votar va ser al referèndum de la Constitució i ho vaig fer amb tota l’emoció que suposava el fet. Evidentment vaig votar que sí... De haver sabut que comportaria, segurament el meu vot hauria estat diferent. Potser per això, ara sóc tan incrèdul.
De l’estudi de les dades i resultats de diumenge, es poden desprendre diverses coses.
-La primera seria la de que, finalment, es té una idea molt aproximada de nombre d’independentistes: 1.800.000, aproximadament.
-Encara es té un xifra més exacta dels participants: sobre els 2.300.000. Fins ara es podia posar en dubte la participació de les darreres tres diades i si la guàrdia urbana era neutral o si tirava cap a casa.
-Mai les xifres seran exactes. Jo vaig participar a la diada de 2012 i a la Via de 2013, en canvi, per motius de salut, no ho vaig poder fer a la d’enguany. Assistir a les manifestacions no significava, ni molt menys, que estigués d’acord en les formes de fer d’aquells partits o col·lectius que tenien el protagonisme dels actes. Diumenge (ja ho sabeu) vaig votar nul. Segurament, si s’hagués fet d’una altra manera hauria votat sí+sí. I com jo, m’imagino, molts d’altres.
-El Periódico fa un resum molt clarificador dels resultats. Compara els vots del sí+sí amb la suma total que van obtenir els partits pro consulta les darreres autonòmiques. La xifra va ser lleugerament superior als 2.100.000. Tampoc en aquest cas les xifres han de coincidir necessàriament, ja que un bon nombre de votants de CiU no són independentistes i alguns, sobre tot els càrrecs, hi van anar per que així els hi van dir des de les direccions dels partits o bé, influenciats pel seu entorn.
Resumint, el percentatge d’independentistes que s’han declarats com a tals perquè diumenge van votar el doble sí, és, aproximadament, del 29% sobre el total del cens (i si traguessin els de 15 i 16 anys, segurament seria inferior), una xifra molt baixa que hauria de dissuadir els més fanàtics d’adoptar cap mesura dràstica, com per exemple la declaració unilateral de independència.
Analitzats aquests resultats un se’n adona del gran error que significa la intransigència de Madrid. Si els catalans haguéssim pogut votar sense cap mena de pressió una consulta pactada i legal, molt probablement, els resultats no haurien canviat substancialment i el tema hauria quedat en via morta durant uns quants anys.
