Encara governaven els socialistes quan la inquieta diputada del PSC Rocío Martínez-Sampere em va comentar que estava molesta perquè en un col·loqui del PSOE sobre economia no s'hi havia convidat ni Luis Garicano ni Jesús Fernández-Villaverde, dos joves professors d'economia que ensenyaven en el món anglosaxó: «Sí, són molt liberals, però també competents i convé escoltar-los. El PP ho fa i potser els portarà al Govern si guanya les eleccions».
Va vèncer Mariano Rajoy, no els va fer ministres (troppo brillants i amb criteri propi) i a mitjans del 2013 tots dos van publicar un docte article en què analitzaven críticament la política econòmica. Però dimecres Garicano va pujar el diapasó. En un article al Financial Times va argumentar que tant l'ascens de Podem com la desafecció de Catalunya indicaven crisi i un cansament generalitzat. Com a conseqüència d'això, el bipartidisme
-un dels grans actius d'Espanya al món perquè garanteix estabilitat- està seriosament amenaçat. I Garicano va concloure que la solució era que Rajoy se n'anés. «¿Vagi-se'n, senyor Rajoy?».
El líder del PP va aconseguir superar l'estiu del 2013 quan es van publicar els seus famosos missatgets a Bárcenas («Luis, sigues fort») i el PIB queia a un ritme del 2% anual. Però la tardor del 2014, quan l'economia creix a l'1,6% anual i es comença a crear ocupació, la crisi catalana (no s'entén el seu recurs contra la pseudoconsulta, una manifestació sui generis a favor del dret a decidir emparada en la llibertat d'expressió) i una contínua sèrie d'escàndols (targetes opaques de Caja Madrid, xarxa comissionista de Francisco Granados, imputació d'Ángel Acebes per finançar amb fons b el diari digital de Federico Jiménez Losantos, obres amb càrrec a aquests fons a la seu del PP…) han commocionat el país, ensorrant la credibilitat del president i posant al caire de l'atac de nervis el seu partit, que afronta eleccions autonòmiques i municipals al maig i generals al novembre. De cop i volta, l'horitzó optimista de la reactivació ha sucumbit davant l'infern de la pèrdua de confiança per la corrupció.
I ha viscut una setmana negra, negríssima. Diumenge passat, El Paísva publicar una enquesta que situava Podem com a guanyador de les eleccions i en què el PP perdia en un mes 10 punts de vot. ¡En queia 24 respecte als resultats del 2011!
Menys espectacular -potser més greu- va ser que els grans empresaris que es reuneixen cada any a l'assemblea de l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF) van donar dilluns passat una nota d'1,08 (en una escala d'1 a 9) a la situació política. Quan els empresaris més rics d'Espanya (produeixen el 28% del PIB), amb un Govern de dretes i amb l'economia creixent, emeten aquest 1,08%, és que estan bastant rebotats i que tenen poca confiança en el pilot de la nau. L'enquesta del IEF deia, més enllà dels discursos educats, que la gran empresa, tot i que aplaudeix el balanç econòmic, dubta de la capacitat política de Rajoy.
I el clímax va arribar dimecres, quan el CIS va confirmar que en intenció directa de vot Podem arribava primer amb un 17,6%, seguit del PSOE (que pel que es veu no ha mort) amb un 14,3% i del PP ( 11,7%). I no importa gaire que el resultat final (estimació de vot) donés el PP com a guanyador (27,5% enfront del 23,9% del partit dePedro Sánchez i el 22,5% del de Pablo Iglesias) perquè les entranyes de l'enquesta eren terribles. En l'últim trimestre han caigut els índexs de confiança econòmica i política. I ni més ni menys que un 6,3% el judici sobre el Govern. La conseqüència és que tots els ministres suspenen. ¡Pitjor encara, ni el president ni cap ministre arriben al 3, ja que la més valorada, la vicepresidenta, ¡treu un 2,90! ¿Poden continuar?
I mentrestant, la sentència del Tribunal Constitucional sobre la pseudoconsulta incendiava mig Catalunya (han tornat les cassolades de la guerra de l'Iraq) i exposava al món l'escassa capacitat política d'un Govern que demana que es prohibeixi una cosa que després (gràcies a Déu) no s'atreveix a evitar. ¿Quin PNN els assessora? ¿Per què aquest enfonsament sobtat? El caràcter (no alarmar-se per tot i aguantar) és una qualitat del governant, però si desemboca en inacció, en incapacitat per dialogar, a comunicar malament (amb triomfalisme) el que sí que s'ha fet mig bé (per exemple, en economia) i es percep abúlia mentre la ciutadania paeix malament el canvi d'expectatives generat per la crisi i pels errors de les cúpules (a Espanya es vota llista i no diputat)… llavors s'evapora la confiança i es disparen la desafecció o la indignació (va per barris).
Però Garicano s'equivoca. La solució no és que Rajoy se'n vagi. Avui al PP no hi ha ningú amb prestigi i capacitat per redreçar el rumb. I la tornada de José María Aznar (o de l'aznarisme) encara seria pitjor. Rajoy hauria d'arriscar i remodelar a fons el seu equip per governar amb més altura de mires i incorporar-hi independents de prestigi (catalans inclosos). No ho veig gaire factible. ¿Llavors? Llavors pot ser que el PP -si no reacciona- segueixi caient i l'IEF hagi de posar una espelma perquè Sánchez (l'opinió sobre el PSOE ha pujat un 12% en el trimestre) tingui envergadura per plantar cara aIglesias d'aquí un any.
Sí, molt dubtós, però el que és segur és que la política bolivariana ens podria retrocedir al 1959. A Abans que Franco acceptés les receptes de l'FMI i l'OCDE i comprés el pla d'estabilització preparat per als ministres de l'Opus per Joan Sardá Dexeus, un semiexiliat català (havia estat economista de la Generalitat republicana) que va tornar, precisament, de Veneçuela.
