dimarts, 30 de desembre del 2014
LA FOTO DEL DIA 30-12-2014
Autoritat i desgovern
JOAN TAPIA
Periodista
A vegades governar amb convicció i autoritat condueix al desgovern. A Barcelona, per exemple, és un pur disbarat que un Govern que no ha estat capaç en quatre anys de pactar ni una llei electoral pròpia (Catalunya té la competència des del 1980 i és l'única autonomia que no en té) proclami com a veritat incontrovertible l'imperatiu de la ruptura constitucional i la independència en 18 mesos. Disbarat pur que només se sosté per la professionalitat del president, sens dubte superior a la dels seus contrincants. I pel desgovern de Madrid, que passa de querellar-se contra Artur Mas (dimarts les cues de l'ANC davant el TSJC van tornar a reanimar l'abatut procés) a oferir-li via Hisenda segons sembla (Montoro és una mica confús, encara que l'escamat Mas-Colell no va posar mala cara) 1.200 milions extra per al pressupost del 2015 (la meitat, per altres vies, del que reclama la Generalitat).
¿No hauria estat millor empassar-se la histèria que va envair la Moncloa quan van veure que el 9-N Mas els havia guanyat la partida enredant-los amb astúcia, i haver cridat el president català a la Moncloa per posar els 1.200 milions (i una mica de bona voluntat) sobre la taula? ¿I que en tot cas fos Mas el que clavés el cop de porta? No –diuen–, un Govern digne i amb autoritat no s’ho pot permetre. ¿És més digne veure cues de catalans autoinculpant-se davant els tribunals la Nit de Nadal?
El desgovern de Madrid també té aspectes menys greus, però lúdics. El PP no fa primàries -això queda per als rojos del PSOE- i el líder nacional designa amb el dit els candidats. Així va elegir després d'un gran suspens Aznar a Rajoy (per cert, igual que Pujol a Mas). Però Rajoy encara no ha decidit res de les autonòmiques i municipals del maig vinent (les coses de palacio van despacio).
I dimarts Esperanza Aguirre, la líder madrilenya que se situa a la dreta del PP però que parla un castellà espontani (a vegades, en excés) i té ganxo (a vegades, populista), va dir en veu alta que volia ser candidata. Pecat mortal. Només havia d'intrigar pels passadissos i posar una espelma a Don Mariano. La resposta de Carlos Floriano, l'oficinista de Génova, va ser assegurar que qui es cregui que pot pressionar Rajoy s'equivoca. Molt. I el diari de més circulació de la dreta madrilenya diu en portada: «Aguirre es postula i col·loca Rajoy entre l'espasa i la paret». Potser sí que el PSOE es passa amb tantes primàries (ara se'n presumeix una altra entre Pedro Sánchez i Susana Díaz), però que l'anunci del desig de ser alcaldessa de Madrid (per substituir la senyora d'Aznar) sigui posar en un compromís el president del Govern...
Però el que és còmic pot acabar en disbarat. El ministre Montoro, a qui els comptes li surten perquè hi ha una mica de reactivació, ha ofert anul·lar els interessos del FLA (fons de liquiditat autonòmic) a les comunitats que han hagut de recórrer a aquest instrument, bàsicament les mal finançades i Catalunya en primer lloc. I davant d'aquesta proposta del ministre d'Hisenda, el conseller del ram de la Comunitat de Madrid, Ignacio Osorio, ha sortit en tromba a acusarMontoro de privilegiar Catalunya (compte, Junqueras, que no te n'has assabentat) i a proclamar que la diferència de tracte és «brutal» i que s'hi oposa «de manera radical».
¿On queda l'autoritat de Rajoy? Una lectura optimista seria que les estructures de l'ordeno i mano porten al desgovern i que l'autèntica autoritat (l'eficient) és saber escoltar, reflexionar, dialogar i, si és possible, consensuar. No s'ho creguin del tot, però almenys és un bonic conte de Nadal.
El cavall de Troia
ENRIC HERNÀNDEZ
Director
La visita recent de Pablo Iglesias a Catalunya ha produït coïssor en el dividit front independentista, sobtadament unit davant el seu nou enemic exterior. Ahir, Josep Rull (CDC) va sintetitzar aquest estat d'ànim col·lectiu al definir Podem com a "cavall de Troia" antisobiranista. El genet d'aquest equí que galopa en les enquestes ratifica a EL PERIÓDICO que el referèndum sobiranista no té lloc en la Constitució, però advoca per un «procés constituent» que permeti discutir democràticament de "tot", inclosa la independència.
De les tres forces espanyoles amb opcions de governar, només Podem recolza la consulta que anhelen molts catalans. ¿Per què el sobiranisme el percep llavors com una amenaça? Doncs perquè la seva irrupció sacseja alhora el tauler polític espanyol i català, on les peces estaven perfectament disposades per acumular les forces de l'independentisme, captar indecisos i desmobilitzar refractaris.
El fracàs de l'Estatut, fruit de les intrigues del PP i la passivitat del PSOE, ha alimentat la idea que Catalunya no trobarà mai encaix a Espanya, governi qui governi. Que aparegui un tercer en joc, aliè al previsible establishment bipartidista, debilita aquest pressupòsit.
Fins i tot amb matisos, CiU i ERC anteposen la independència als drets socials, argüint que només la primera garantiria els segons. Podem, per contra, situa en peu d'igualtat la sobirania nacional i la ciutadana, passió i raó.
Davant la crisi, les desigualtats i la corrupció, el nou país que vindica l'independentisme connecta amb una idea, la del canvi de règim, que el Partit dels Indignats abandera amb més convicció i moltes menys hipoteques.
Els altres catalans
Iglesias apunta al cor metropolità de Barcelona, avui molt castigat per la crisi, fidel a Felipe González als 80-90 i abstencionista en les autonòmiques. Si vota la Catalunya immune a l'imaginari sobiranista, potser les anomenades plebiscitàries deparin sorpreses. El cavall de Troia, en tot cas, no seria Podem, sinó aquests altres catalans que, recordem-ho, també tindrien dret a decidir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)