LES FOTOS DEL DIA. L'AVINGUDA DE L'EBRE A BALADA (I)

PAISATGES DEL DELS NOSTRE TERRITORI. PER LA ZONA DE L'ESQUERRA (X)

La 'síndrome Excàlibur'

JOAN CAÑETE BAYLE

Periodista

Hi ha pocs debats (el del procés independentista i el del futbol entès només com una cosa de seguidors, potser) més irreconciliables que el que sostenen els defensors dels drets dels animals i els que no senten la mateixa devoció per altres éssers vius; com a outsider,entrar -hi requereix casc. Anomenar-ne debat és un eufemisme, es tracta d'una discussió en la qual una de les coses més suaus que es diuen d'una trinxera a l'altra és «inhumans»: als uns perquè se'ls acusa d'estimar més els animals que les persones; als altres perquè justifiquen i fins i tot assisteixen com a espectadors (o els agradaria si poguessin) al maltractament d'animals.

Fa uns quants mesos hi va haver un exemple de llibre de com és d'irreconciliable aquest debat: les reaccions a la decisió del Govern de sacrificar com a mesura preventiva Excálibur, el gos de la infermera contagiada d'Ebola Teresa Romero. Dos fragments de cartes publicades en aquell moment: «És com si el fet de voler salvar la vida de l'animal fes que la gent oblidés el verdader problema: aquí hi ha hagut una negligència mèdica que pot portar greus conseqüències. Potser és moment de prioritzar» (Ainoa Vázquez,Barcelona). «La llei Gallardón pretenia penalitzar l'avortament amb l'argument que un embrió es convertia en un ésser i no se'l podiaassassinar. ¿Els nostres governants saben que un gos o un gat per a molts de nosaltres és un ésser més de la família al qual estimem i que ens estima, que espera les nostres carícies i ens dóna les gràcies amb els seus petons o ronquets? Amb els milers d'euros gastats en dos cooperants ja en fase terminal ¿els ve d'aquí posar en quarantena un gos i després fer-li unes anàlisis? (Carles Ferrer.Barcelona). Les dues postures en estat pur: en última instància els animals no són com els éssers humans; els animals no només haurien de tenir els mateixos drets que els éssers humans, sinó que moltes vegades són millors que nosaltres, ells mani no ho farien.

Les dues lògiques subjauen en qualsevol dels enfrontaments, ja sigui l'autorització de l'accés dels gossos al metro de Barcelona, les gosseres o un dels grans clàssics de les pàgines dels lectors als mitjans de comunicació des de temps ancestrals: la convivència amb animals a l'espai públic de les ciutats (els excrements, vaja).

A Entre Tots els ciutadans últimament debaten (és un dir) sobre les tientes a les Terres de l'Ebre i l'estat de les gosseres. Els anomenats animalistes estan més motivats i organitzats: envien als diaris desenes de cartes model o amb escasses modificacions en les quals es repeteixen els principals arguments, repliquen a l'uníson cada vegada que es publica una opinió de l'altre bàndol i amaguen que pertanyen a associacions animalistes a l'hora de firmar-les (per ser justos, això no només ho fan ells, però aquest és un altre tema). Més subtil, les seves cartes són indignades però positives fins i tot quan el que demanen és prohibir (com en el cas dels toros: ¿qui està favor, per principi, de la sang i la mort?).

En canvi, les cartes d'aquells que no volen veure gossos al metro, deploraven l'escàndol al voltant d'Excálibur -¿què és un gos comparat amb els milers d'afectats per l'Ebola a l'Àfrica?- o reivindiquen el caràcter cultural dels correbous no són un moviment organitzat (llevat de casos concrets, com les ramaderies de les Terres de l'Ebre o el circ) i solen caure en l'estereotip rondinaire: estic tip de trepitjar excrements, els vagons del metro fan pudor, el problema no són les gosseres sinó els amos que abandonen els gossos. Pateixen el que en podríem dir la síndrome Excálibur: estan a la defensiva perquè en la conversa pública les posicions animalistes han aconseguit que els seus arguments siguin considerats els positius i moderns, els bons. La batalla de la percepció l'han guanyat els animalistes àmpliament.

‘HUMILIAR LA LLENGUA DELS VALENCIANS’

Penseu que us parlaré de la Rita Barberà i el caloret? No...

Potser penseu faré al·lusió als discursos d’Alberto Fabra quan no els fa en castellà? Tampoc.

Si pensàveu això esteu ben equivocats. Aquesta afirmació l’hem d’atribuir a la diputada popular Mayte Parra que va afirmar que l’Ovidi Montllor va humiliar la llengua dels valencians...

Segurament, amic seguidor, estaràs d’acord amb mi de qui humilia el valencià (ha arribat un punt que no discuteixo si és català o valencià, que cadascú ho digui com vulgui, però tinc clar que es tracta de la mateixa llengua) ha estat una gran part dels polítics del PP valencià quan, o bé no el parlen o bé quan el parlen, ho fan tan malament que llavors si que sembla que es tracta d’un idioma diferent al català. Segons Xavi Castillo (Pot de Plom), la Rita Barberà va inventar-se el concepte de que el valencià venia del iber (una llengua que fins ara no s’ha pogut desxifrar i, per tant, ningú pot saber com es parlava) i Alberto Fabra parla iber i, per tant, només Rita l’entén.

El primer partit que va usar l’idioma com a arma política per atacar els catalans i guanyar vots, va ser Unió Valenciana amb Vicente González-Lizondo al capdavant. El PP se’n va adonar que fomentar l’anticatalanisme els donava vots i d’aquí a presidir les principals institucions valencianes només hi havia un petit pas.

El primer president popular de la Generalitat Valenciana va ser l’inefable Eduardo Zaplana, el murcià que va arribar a l’alcaldia de Benidorm gràcies a una moció de censura. Aquest càrrec el va catapultar cap a la presidència de la comunitat. Per tant, la llengua natal de Zaplana era el castellà (amb accent murcià) i, en torbar una regió on, una gran part dels seus ciutadans (els que votaven els partits de la dreta) acceptaven les noves corrents lingüístiques, no es va preocupar en aprendre l’idioma que els havien ensenyat els seus avantpassats catalans quan el Rei Jaume I va conquerir per als regnes cristians uns territoris que havien ocupat els àrabs segles enrere.

Quan treballava a Vinaròs, Agustí, un company de treballa em deis sovint valencià del Nord. En aquell temps la Generalitat Valenciana estava presidida pel socialista Joan Lerma i, per tant,l’abraçada del castellà encara no s’havia produït. Sabeu que li contestava jo? Què gràcies als catalans parlaven com parlaven, perquè sinó hagués estat així, encara parlarien el ‘moro’.  

Afortunadament, mentre els del PP aplicaven polítiques anticatalanes i discriminatòries fins i tot amb la seva pròpia parla, altres intel·lectuals simpatitzants de partits d’esquerres lluitaven amb la ploma, el bolígraf, la màquina d’escriure o l’ordinador per a defensar la llengua i la cultura pròpies del seu territori. Què eren similars al català? Evidentment. És molt més lògic que tinguin trets en comú amb els veïns del Nord, que no amb els altres territoris d’Espanya.

Però la influència ha estat mútua. A les Terres de l’Ebre, com a territori fronterer, ho sabem molt bé i ens enorgullim d’unes tradicions fortament arrelades a la nostra terra. Així, les bandes de música, els bous, les barraques del delta i fins i tot els castells, tenen el seu origen en les terres que hi ha més enllà del riu Sénia. I què passa?

Per això, avui que fa 20 anys que va morir Ovidi Montllor, vull retre un petit homenatge a tots aquells valencians que tant han fet per a conservar la seva cultura, tradició i parla. Alguns, des de molt abans de que el PP encetés la polèmica.

En fer una relació per extensa que aquesta sigui, sempre es corre el risc d’ometre molts de noms. Tot hi això vaig a fer-la: Ovidi Montllor, Raimon, Vicent Andrés Estellés, Obrint Pas, Eliseu Climent, la seva filla i tota la gent d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Fuster, Manuel Sanchís Guarner, Enric Valor, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent entre d'altres, com ja he dit abans.