PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. D'EXCURSIÓ PEL MAS DE BARBERANS (3)

Barcelona no avala el full de ruta

JOAN TAPIA

Periodista

Les eleccions del 24-M són municipals. També indicaran una mica les tendències més generals, però no es poden extrapolar. No obstant, l'independentisme i el mateix Artur Mas ens les presenten com a decisives per a les plebiscitàries del 27-S. Si acceptem aquest repte -ahir ho va fer amb solvència Juancho Dumall- la principal conclusió de l'enquesta d'EL PERIÓDICO és que Barcelona no avala el full de ruta de Mas.

No s'espantin. El president de la Generalitat evita el pitjor, ja que la de Xavier Trias, malgrat baixar tres o quatre regidors, és la llista més votada, al contrari del que passava en l'enquesta del CIS de dijous, en què Ada Colau arribava la primera. Però la resta de dades indiquen que l'aposta independentista xoca amb el mur electoral.

La llista Trias (CiU) baixa 5,6 punts, mentre que la llista Bosch(ERC) en puja 4,7. Dolent per a CiU i no tan bo per a ERC, tot i doblar el seu percentatge, perquè fa un temps deia que conquistaria l'alcaldia.

La suma de CiU i ERC (el 32,8% davant el 33,7% del 2011) té un nom: estancament. És cert que afegint-hi la CUP (passa de l'1,9% al 5%) l'independentisme puja al 37,8%. Però per la CUP, cosa que indica el que és gairebé inevitable quan un partit de l'ordre té la idea d'esquivar la legalitat: CiU perd pes a favor de les més radicals ERC i CUP.

I que tot l'independentisme plegat sumi el 37,8% indica que, almenys a Barcelona, està lluny de la majoria «excepcional» queMas sol·licitava el 2012 i que ara demana per al procés. I això acceptant que tot el vot Trias sigui independentista, perquè l'alcalde no cessa d'apel·lar al vot moderat i afirma sense rubor que no vol unes municipals en clau sobiranista.

Quatre hemisferis

D'acord, el 58,1% que vota altres llistes (PPC, Ciutadans, PSC i Barcelona En Comú) no es pot ajuntar, però tampoc avalen la independència. L'enquesta mostra que a Barcelona hi conviuen com a mínim quatre hemisferis. El del full de ruta és una mica més d'un terç del total (sumant-hi la CUP). L'hemisferi satisfet (PP i Ciutadans) correspon a una gens menyspreable quarta part, el 24,6%. Fa quatre anys era només el 19,4% del Partit Popular. Algú podria dir que l'espanyolisme puja 5 punts davant dels 2,2 que suma l'independentisme.

L'hemisferi maragallista, el de la tercera via, té una seriosa caiguda, del 21,8% al 14,6%, ni més ni menys que set punts, amb l'únic avantatge que no sorprèn i que l'agit-prop nacionalista ho exagerava.

Té lògica perquè el PSC ha estat de psicoanàlisi, tant per la pèrdua de l'alcaldia (la tenia des del 1979), com pel trauma de triar entre el pare i la mare. Però ara recupera la tercera posició -molts el relegaven darrere el PP i ERC- i no es pot descartar una sorpresa perquè la intenció de vot a Colau és d'origen divers.

El gran problema de Jaume Collboni és que, malgrat haver-se passejat per tota la ciutat, la seva notorietat ha millorat, però encara es manté baixa: el 54% davant el 98% de Trias o el 86% d'Alberto Fernández Díaz. Però el PSC no s'ha desorientat, ja que el vot no se li escapa cap a la independència, sinó cap a Ciutadans i Barcelona en Comú, la protesta social.

I aquest -el dels que prioritzen la protesta social per la gravetat de la crisi- és el quart hemisferi que mostra l'enquesta. Si sumem Colau i la CUP, arriben al 23,9%. Els moviments de protesta, a vegades agres, no són els més preparats per governar la ciutat. Però s'hi ha de comptar (i integrar-los) si Barcelona vol seguir sent -els Jocs Olímpics del 92 van ser un gran pas- una capital mundial puntera. ITrias ha sigut més un alcalde ordenat que no pas d'arrossegament.Collboni, que pot ser decisiu per aconseguir un complex pacte de governació, hi té una oportunitat.

Les eleccions municipals són per gestionar i es vota en clau de ciutat. Però si seguim la tan en voga interpretació sobiranista de la història, els comicis de Barcelona demostraran, si les enquestes no baden com amb David Cameron, que existeix una seriosa reticència a l'independentisme.

TANT DIFERENTS SOM?

Mal que ens pesi, el PP tornarà a guanyar per les Espanyes. Tot i la forta davallada que patirà, encarà serà la primera força política a la majoria de les autonomies i de les grans ciutats. Només cal mirar les enquestes sobre la intenció de vot per adonar-se’n.

En canvi, un PSOE força renovat (Àngel Gabilondo a la comunitat autònoma de Madrid, Ximo Puig, a València, Antonio Miguel Carmona a l’ajuntament de la Vila i Cort, etc.) l’única cosa que aconseguiran és aturar la caiguda lliure que pateix el partit arreu del Regne.  

Ho he explicat més d’un cop i ho continuaré fent. Si el PP, tot i baixar, continua guanyant es deu, principalment, a dos factors:

-A l’efecte dels votants fidels, què són aquells que malgrat la corrupció destapada i els casos evidents que encara no han sortit a la llum, continuaran votant-los, per què a qui, sinó?

-La fragmentació del vot de l’esquerra. La creació de nous partits, bona part d’ells sorgits del moviment 15-M o de plataformes ciutadanes com la PAH diversificaran molt el vot de l’esquerra que, encara que conjuntament puguin representar una majoria, a la pràctica serà molt difícil arribar a pactes de govern.

L’exemple d’Andalusia. Quan ja fa quasi dos mesos de la celebració de els eleccions andaluses, Susana Díaz, encara no ha aconseguit que els diputats electes l’elegeixin con la nova presidenta de la comunitat, tot i les aproximacions i les concessions que sembla que ha fet.

Però desgraciadament, en política no sempre prevalen els interessos dels ciutadans. Sovint (per no dir sempre), són els polítics els que marquen les pautes buscant el seu propi benefici. De no arribar aviat a un pacte, igual es tenen que tornar a convocar eleccions... Trist, però possible.

El PP, C’s i prou. En aquest moments només hi ha dos partits que es poden considerar de dreta: PP i C’s. El desgast dels populars beneficia als de Rivera per sobre dels altres partits.

En canvi, els vots perduts pels tradicionals partits de l’esquerra (PSOE i IU o el PSC i ICV-EUA a Catalunya) van a parar principalment a Podemos, però en canvi, a Catalunya, a part de les CUP, a quasi totes les poblacions més grans, ha sortit al menys una alternativa d’esquerres... I si, a més, tenim en compte que ERC també es situa ideològicament a l’esquerra, l’opció de vot es dispersa considerablement.

Arribat a aquest punt és quan formulo la pregunta que he fet al títol de l’entrada: Tant diferents som? Com sabeu sóc socialista per convicció. A part de catalanista i fins i tot, en alguns moments de debilitat, independentista. Normalment he votat al PSC, però no sempre (potser estic revelant un dels meus secrets...) Tampoc descarto en un futur votar a d’altres partits si el PSC no fa un canvi de rumb significatiu.

Permeteu-me que no declari obertament amb quin partits he fet el salt als socialistes, però n’hi ha més d’un. Sempre estic parlant de partits d’esquerres, per tant, si algú havia pensat que podria haver votat mai el PP o CiU, ja ho podeu eliminar del vostre imaginari.

Què vull dir amb això? Què des del meu punt de vista no som tan diferents, sobre tot els que formem part de les bases. Per tant, què ens impedeix pactar per a fer fora a la dreta? Les formes de les cúpules? Si és així, potser el problema és dels que dirigeixen els partits, d’aquells que ocupen durant anys llocs de responsabilitat, ja sigui als ajuntaments, parlaments o de partit.

Llavors, potser el problema són ells i aquells que els hi riuen les gràcies i permeten que es mantinguin. Si és així, la solució és clara: limitar estatutàriament els mandats dels líders (tal i com ho tenen les CUP) i, també, no deixar que vagin alternant càrrecs amb la finalitat de perpetuar-se.

El polític ha de ser vocacional. Quan una persona fa de la política una professió, directa o indirectament, està fent mal a la societat a qui diu representar. 

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 15-05-2015

Una ampolla sola i trista després d'una intensa nit de 'botellón'.