MACVAC (Museu d'Art Contemporani "Vicente Aguilera Cerni" de Vilafamés) 3

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE CAMPREDÓ (2)

La torpeza de Esperanza Aguirre

David Bollero

Con Esperanza Aguirre siempre me ha pasado como sucedía con Fraga: más allá de ideologías, de su pasado -diría que de su futuro-, más allá de comulgar o no con sus planteamientos, hay que admitir que ambos son auténticos animales políticos. El modo en que se manejaban en ese escenario les hacía destacar sobre la media… vaya por delante que la media no es muy alta. Sin embargo, y a 550 kilómetros de distancia de mi querido Madrid, si algo se ha percibido desde aquí es la lideresa está a medo gas.

Si Esperanza Aguirre gana estas elecciones no será gracias a ella, sino pese a ella. La torpeza ha caracterizado la campaña de Aguirre, que por momentos parecía más una novata que una veterana como buena sexagenaria que se autodefine. Sus repetidas calumnias a otros candidatos, en especial a Manuela Carmena, sus necesarias rectificaciones, sus exabruptos, su modo en que ha tirado del fantasma de ETA en algún que otro debate televisivo… todo debería tener una única consecuencia: que los indecisos se convenzan de que la Aguirre de ahora no es la Aguirre de hace años… o no lo parece, porque lo más probable es que ésta esté más cerca de la genuina que la que nos mostraba en  sus ‘mejores’ tiempos al frente de la Comunidad de Madrid.

La guinda del pastel ha sido la reacción, no sólo suya, sino de todo el aparato del Estado -que en estos tiempos es lo mismo que decir que del PP- ante la filtración de su declaración de la renta. Es cierto que la Agencia Tributaria no genera ninguna confianza y que, hablando en plata, parece un cachondeo por el modo en que se filtran las informaciones de los contribuyentes. Pero no es menos cierto cuando se ha hecho con sus rivales políticos -con Juan Carlos Monedero como el mejor ejemplo- nadie en el PP, ni siquiera los llamados versos sueltos, dijeron una palabra más alta que otra.

La inseguridad jurídica de la que habla ahora Aguirre no la propicia la Agencia Tributaria en sí, sino un Gobierno que actúa y busca la justicia únicamente con sus afines, con sus instrumentos políticos para mantener el poder bien aferradado y seguir desplegando sus políticas neoliberales que sumergen a España en una miseria nunca antes vista en Democracia.

A esos 550 kilómetros de distancia, la sensación es que la alcaldía de Madrid es cosas de dos y que Manuela Carmena y su equipo de Ahora Madrid han pisado a fondo en la recta final de campaña. La crispación, las declaraciones desubicadas y la soberbia que destila Aguirre se han topado de bruces con otra veterana de la Democracia, con una Carmena que ha creído más en el debate sosegado, que ha huido de la autocomplacencia y que con la honestidad como bandera no ha negado su agrado por otros candidatos de la izquierda. El individualismo de Aguirre (como buena aprendiz de Thatcher) contra el trabajo en equipo de Carmena.

En definitiva, dos estilos totalmente diferentes Ahora son los madrileños los que tienen que valorar qué estilo prefieren para su ciudad, porque ese individualismo o trabajo en equipo sin duda se extenderá al modo en que se administre la ciudad: sin contar o contando con los ciudadanos. Que los que puedan decidan.

EPISODIS ELECTORALS. PRIMERES VALORACIONS

Per començar, no amagaré la meva decepció per la pèrdua d’un regidor del PSC a Amposta. Com sabeu és la meva opció i perdre no agrada ningú.

Dit això me’n alegro molt de la derrota que va patir CiU a mans d’EA-AM. És aquell sentiment que tens quan a algú que consideres el teu enemic (no rival, enemic!) perd. Això em passa amb el Madrid. Sovint me’n alegro més de que el Madrid perdi que no que el Barça guanyi.

He de dir però, que sense cap mena de dubte, la candidatura d’EA-AM era la millor per molts de motius. Primer, perquè el seu cap de llista i futur alcalde va saber aglutinar a la majoria de forces progressistes d’Amposta, tret dels PSC i les CUP. I segon perquè, a priori, sembla que era la que portava a la gent més preparada.

Com que ara ja coneix tothom els resultats i ja no s’hi pot fer res, puc dir coses que, durant la campanya no vaig voler dir per no perjudicar als opositors de Ferré. Per exemple que aquestes no eren les eleccions de Francesc Miró.

Va ser una decisió personal seva presentar-se com a cap de llista del PSC al seu poble. A qualsevol polític li agradaria ser l’alcalde del poble que l’ha vist néixer i créixer. És legítim. Però a Amposta aquesta vegada hi havia massa en joc. Es jugava acabar amb l’hegemonia de 28 anys ininterromputs de governs de CiU.

Tot i que Miró va reclamar el vot útil, la veritat és que el vot útil el va acaparar Adam Tomàs. L’electorat ampostí sabia que la seva llista era l’única alternativa possible. L’única que podia apartar CiU de l’alcaldia. Així ho van entendre i van obrar en confiança.

No va ser el meu cas, però persones del meu entorn van decidir votar, aquest cop per Adam Tomàs. I d’aquest fet n’ha de ser ben conscient el futur alcalde. Dels 4.400 vots que va treure ahir la seva candidatura, una part són prestats. Tampoc no cal analitzar ara si eren d’anteriors votants del PSC o de desencantats de CiU (què també els hi va haver, ja que sinó, no s’entendria la davallada que van patir)

Tal i com li vaig dir a Adam quan el vaig felicitar, ara ha de saber gestionar tot aquest vot (fins i tot els dels votants dels partits que conformen de la seva candidatura) Són vots que igual com t’arriben, se’n poden anar.

Però no tinc cap dubte que Adam serà un bon alcalde. Té un tarannà molt diferent al de Ferré. No és el mateix sortir de dintre d’un partit que ho ha estat tot a Amposta (i per tant s’ho tenien cregut) a haver patit durant anys el menyspreu com a membre de l’oposició.

Una anècdota. Josep Roda (qui per cert, al menys que dimiteixi Manolito, no formarà part del proper consistori) va fer un comentari a una foto que va penjar Toni Espanya de les eleccions sindicals que hi van haver a l’Ajuntament poc abans de la campanya electoral. El comentari deia més o menys això: Jo també hi era present (al saló d’actes de l’Ajutament) i no m’has tret.

A casa tinc enquadernades les 8 Revistes Amposta de l’època en que vaig ser regidor. ( anys acudint a tota mena d’actes, igual que la resta de membres de l’oposició. Quantes vegades es va publicar una foto on sortíem. No ho he contat mai, però ben poques, us ho ben asseguro. Quan venia algun convidat, al membres de l’oposició, se’ns amagava. L’alcalde i els regidors responsables de cada àrea (sobre tot la de cultura), poques vegades ens va presentar com a regidors de l’oposició. Amposta era d’ells i no m’estranyaria que ara diguessin el mateix que va dir la Marta Ferrusola quan CiU va perdre el govern de Catalunya:

-Ens han furtat l’Ajuntament. 

Aquest matí, un electe del PSC m’ha dit sobre Francesc Miró:

-Porta massa anys en política i en els temps que corren, la gent vol veure cares noves i no polítics que hagin fet de la política la seva professió.

Però no només això li pogut passar factura. Després del debat a 4 emès pel Canal Terres de l’Ebre, la sensació que hi havia és que estava més proper a Ferré que a Roig. Dies abans ja corria el rumor de que si Ferré perdia la majoria absoluta i necessitava els vots del PSC, Miró pactaria a canvi d’un any d’alcaldia. Després del debat, en lloc d’esvair-se aquella sensació, es va engrandir. Fins i tot persones no susceptibles de ser influenciades per ningú, em van manifestar aquesta mateixa sensació.

Jo tinc clar que era més una estratègia de Ferré per a mirar de desmotivar l’electorat socialista que una altra cosa, però aquest era el clima que vivia a Amposta durant la campanya electoral.  

En aquestes hores baixes per al socialisme d’Amposta, la meva recomanació a Francesc Miró és que aguanti i que treballi des de l’oposició. Que miri de reconstruir el partit des de baix amb la col·laboració de tota la gent que formaven la candidatura i que, sense cap dubte, són els que ara per ara, més motivats estan. S’ha de pensar que el PSC d’Amposta ha tocat fons i a partir d’ara s’ha de remuntar.

Si ens fixem en el context general, els socialistes han iniciat una petita milloria respecte els darrers resultats. Molts alcaldes han aguantat bé malgrat l’adversitat, la qual cosa significa que allà on es governa bé, l’electorat ha continuat donant-los suport. Un exemple. Sergi Mingote, alcalde de Parets del Vallès. Governava amb majoria absoluta i ha guanyat un regidor. El mateix ha passat en un altre ajuntament, aquest molt més proper: Sant Mateu. Allí, l’Ana Besalduch tenia 6 regidors i també n’ha guanyat un. A tots dos els tinc d’amics al Facebook i, per suposat, ja els he felicitat.