MACVAC (Museu d'Art Contemporani "Vicente Aguilera Cerni" de Vilafamés) 4

Hacienda es ETA

David Torres

Hace unos cuantos años, no tantos que no nos acordemos, Esperanza Aguirre se quejaba de que a menudo le costaba llegar a fin de mes y hubo iniciativas, revueltas callejeras, rogativas a la Virgen y colectas populares para sacarla del apuro. Cualquier cosa antes de ver a la amada lideresa pidiendo a la puerta de una iglesia. Poco después, cuando llegó la crisis por culpa de Zapatero, la onda expansiva alcanzó incluso al palacete de la presidenta en Madrid, que no podía permitirse ni cincuenta euros para pienso canino y tenía que alimentar a su jack russell, Pecas, con sobras de su propia comida, cuando todo el mundo sabe lo dañino que resulta para los perros la dieta humana y no digamos ya la dieta política.

Ahora se ha publicado, por culpa de un descuido en la Agencia Tributaria, la declaración de la renta de la señora Aguirre y se ha descubierto que, efectivamente, estaba al borde mismo de la indigencia. Casi 400.000 euros al año, algunos miles de los cuales salen de esos fondos públicos cuya naturaleza ella sigue sin comprender, mientras la mayoría, 369.000 euros, corresponden a su labor como cazatalentos para la empresa Seeliger & Conde. La filtración fue detallada, aunque no tanto que especificara los talentos que había cazado Aguirre para merecer esa barbaridad de paga, que dan para descubrir a unos cuantos premios Nobel, a los futuros rivales de Djokovic y Mayweather y al sucesor de Fernando Alonso como aparcacoches. Seguramente sí, porque en su trabajo de cazatalentos en la esfera pública el prodigioso olfato aristocrático de Aguirre ha desenterrado trufas tan rutilantes como Carromero, que se cepilló a la oposición castrista de un solo volantazo, o el no menos prodigioso Granados, que cada vez que se inauguraba un colegio público en la Comunidad de Madrid se llevaba 900.000 euros de comisión a costa de los madrileños.

Ahora bien, cualquiera puede entender la pataleta pública y privada de Aguirre, porque a nadie le gusta que le expongan las telarañas bancarias en la picota y que se vea que sí, que con 400.000 euros el pobre Pecas no tenía ni para galletas. La exposición es doblemente vergonzosa cuando hace sólo unos meses hubo otra filtración de datos fiscales de un notorio personaje político. De repente hasta un analfabeto en aritmética puede echar cuentas y concluir escandalizado, contando únicamente con los dedos, que si un profesorcillo como Monedero ganó esa misma cantidad en varios años, lo lógico es que la lideresa la ganase en un mes, en quince días si en vez de presentarse a un premio literario en el ABC se presenta al premio Planeta.

Con la misma iracunda celeridad con que en su día defendió a la privacidad de Monedero (“no comparto sus ideales pero daría mi vida por su derecho a defenderlos” es una célebre frase que ella repite mucho y que atribuye a Churchill aunque tampoco es de Vargas Llosa), Aguirre ha presentado una denuncia ante la Fiscalía General del Estado para apuntalar la suya propia. Eso de que en Hacienda haya goteras, pase, pero lo que no puede ser es que la salpiquen a ella a sólo dos días de recoger el testigo de Ana Botella. Hacienda somos todos, sí, pero algunos más que otros.

EPISODIS ELECTORALS. TORTOSA: PATACADA DE CIU I POSSIBLES PACTES

En unes eleccions municipals solen haver moltes patacades. De fet, quasi tantes com candidatures hi ha que no guanyen i, sovint (tal com s’ha vist en aquestes eleccions) ni guanyant…

Per què no ens enganyem, qualsevol candidatura que es presenti a unes eleccions sempre aspira al màxim i el màxim és obtenir l’alcaldia. A partir d’aquest topall el resultat serà millor o pitjor segons els vots i regidors obtinguts.

Però com no puc analitzar totes les patacades, em centraré amb les que ha patit CiU a les dues principals ciutats del territori.

Per començar a comparar, diria que la de Ferré a Amposta té molt poc a veure amb la de Bel a Tortosa. No cauré en el meu propi error de dir que no són comparables, perquè com veieu, ja ho estic fent.

Bel va guanya a Tortosa, Ferré a Amposta va perdre, així de contundent. Bel a Tortosa, tot i perdre 4 regidors, va ser la llista més votada. De totes formes, ells relativitzen molt aquesta pèrdua, ja que diuen que encara que en números absoluts són 4 regidors, a la pràctica és com si només fossin 2. M’explico. L’any 2011, van guanyar el 12è regidor per uns pocs vots i aquest any han perdut el 9è per un estret marge. Per tant, han fet una mica com es fa als concursos de patinatge on s’eliminen les notes més alta i més baixa i fan la mitja de la resta.  

Considero que qui no es conforma és perquè no vol i és una manera, com he dit, de relativitzar els resultats, però segur que en privat es lamenten per la pèrdua de 4 regidors, no de 2.

Si és mira en clau nacional, tal i com li agrada dir a Arturo, el més lògic seria pensar en un pacte de govern entre CiU i ERC (8+4=12 –majoria absoluta-) Però com sabeu, sovint el més lògic pot arribar a ser el menys provable i, ara com ara, tot apunta a que es podria conformar un tripartitamb les següents candidatures: ERC, Movem Tortosa (MT) i PSC (4+4+3=11, també majoria absoluta)

La possibilitat d’un govern tripartit me l’apuntava ahir mateix un dels membres de la candidatura de Ferran Bel que ja es veu amb un peu i mig fora del govern.

L’amic Josep Bayerri, pensa que aquest fet no és provable, ja que mentre les dues primeres estan clarament pel dret a decidir (recordeu que a MT hi ha gent que van marxar del PSC precisament per això), al PSC passa tot el contrari, fins i tot hi ha qui forma part de Societat Civil Catalana, ja sabeu, la plataforma que aposta obertament pel federalisme.

Però no té perquè fer-se una lectura en aquesta clau. Personalment em decanto més pel tripartit. Mireu, ERC ja sap que és governar amb Ferran Bel. Van estar al seu govern durant la legislatura 2007-2011 (i abans al Consell Comarcal del Baix Ebre, d’on va ser president) i l’experiència no va ser del tot positiva, ja que Bel va acaparar el treball dels republicans aconseguint majoria absoluta a la següent. L’única possibilitat que li veig de governar conjuntament és tenint molt més protagonisme. Obtenir l’alcaldia? Per demanar que no quedi, però no veig a Ferran Bel exercint de primer tinent d’alcalde i perdent protagonisme. Per tant, ho descarto.  

De fet ja haurien començat els contactes entre els caps de llista de les tres candidatures, segons s’informa a la revista digital la Marfanta del periodista Gustau Moreno.

A més de tot el que he dit, està la manera de ser de l’alcalde en funcions, típica dels convergents. Quan s’obté majoria absoluta es deixa a part el diàleg per acabar convertir-se en dèspota i creure’s en poc temps que ets l’amo del carxofar.

L’actitud intransigent mostrada als plens fa que, a la llarga les relacions passin de cordials a tivants i de tivants a difícils. Per tant, quan això passa, s’ha d’estar preparat al pitjor o el que és el mateix a perdre l’alcaldia... Al menys de que sé sigui generós, molt generós.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 26-05-2015

Un altre cotxe aparcat a un aparcament reservat per a discapacitats i sobre la vorera. 
I és que és una constant a Amposta...