dimecres, 3 de juny del 2015
Apunts obvis després del 24-M
CARLES CAMPUZANO
Diputat de CiU al Congrés
Tenim un sistema de partits nacional, clarament diferenciat de l’hegemònic a la majoria de l’Estat. Ha estat sempre així des de 1977. D’aquest fet se’n deriva un mapa electoral marcadament distint. I en aquesta ocasió encara més, quan els dos grans partits estatals són, a més més, petits i els partits d’obediència estrictament catalana clarament hegemònics. Només el País Basc i Navarra expressen tan clarament la seva realitat nacional. I deu n’hi do també en aquesta ocasió al País Valencià i les Illes Balears. Som una nació i els nostres partits en són un reflex molt potent.
Certament tota política és local, com es diu als Estats Units, i les eleccions municipals l’afirmació és redundant; cada poble, cada ciutat, té la seva pròpia lògica alhora d’explicar els resultats de diumenge, però certament hi ha tendències globals que tenen la seva influència, especialment en els grans nuclis urbans.
La complexitat del país és gran i els resultats del diumenge ho tornen a posar de manifest; no és tampoc cap novetat però en aquest canvi d’època que estem vivint la complexitat del país s’accentua. Els anàlisis simplistes, des de qualsevol del pols ideològics que ens articulen no ens deixen veure la realitat. Hi ha bastants més coses que blaus i vermells. S’evidencien algunes fractures al voltant de la identitat, l’edat, l’impacte de la crisi, les expectatives sobre el futur, el món més urbà i el mon de comarques…, que segur que demanaran el futur recosir el país en molts sentits, més enllà dels models de societat i els matisos legítims de cadascú.
Hi ha una interpel·lació que relliga totes les demandes del país: una societat més democràtica i decent. Des de el dret a decidir i la independència fins la denuncia de les desigualtats passant per l’exigència de la fi de la corrupció, tot plegat expressa un enorme desig de canvi, de superar una realitat que ha estat frustrant i que ens nega un futur millor a la majoria. Segurament el sobiranisme és qui millor ha sabut aglutinar durant aquests anys aquest sentiment…però no només ho fa el sobiranisme. Com explica molt be l’amic Eduard Vallory els processos a Catalunya són uns quants. Tot un repte per a un objectiu tan enorme com el que es planteja aquest nou catalanisme que va explotar l’11 de setembre del 2012. Caldrà intel·ligència, paciència i persistència per a continuar avançant i fer possible el somni d’una Catalunya lliure. I caldrà que les forces amb mentalitat de govern i europeistes, interclassistes i vocació reformista,com CDC, liderem les respostes a les desigualtats i a la imprescindible regeneració democràtica. En mans dels nous populismes aquesta agenda vital per al futur del país està abocada a la frustració i al risc de perdre el tren del progrés, la modernitat i la prosperitat.
La fragmentació que sorgeix del 24 de maig imposa necessàriament el pacte. Sense pacte global o puntual els municipis seran ingovernables. I el país no pot caure en la ingovernabilitat. El panorama econòmic i social que hauran d’afrontar molts governs municipals és certament difícil i és complicat pensar que governs molt minoritaris puguin fer la feina que toca;certament la societat no s’ho pot permetre, encara menys després d’uns anys tan durs. La cultura del pacte s’hauria d’imposar i recordar que els països d’èxit, aquells que ens volem semblar com Dinamarca o Austria, les seves grans famílies polítiques tenen la capacitat de posar-se d’acord en allò que és essencial i treballar en la perspectiva del mig i el llarg termini.
La lleialtat entre les institucions del país serà fonamental. En els pitjors anys de la crisi i en el suport al procés sobiranista, el món local ha estat al costat del govern del país. I aquesta circumstància ha permès garantir millor els serveis públics essencials de l’Estat del benestar i alhora donar una força enorme a la demanda en favor del dret a decidir i l’estat propi . Caldrà veure que passa a partir d’ara, però el suport al Govern continuarà sent bàsic i el discurs de l’odi ha de ser desterrat del debat en un país democràtic.
Son temps interessants segur, en molts sentits esperançadors, però que exigeixen molta política de la bona i ,sobretot, polítiques adequades al temps que ens ha tocat viure, carregat també d’incerteses i desafiaments en tots el camps de la vida col·lectiva.
Comunistes, nazis i xiulades
JOAN MANUEL PERDIGÓ
Subdirector
Tornen el comunisme i els soviets i entrem de ple en la inestable república de Weimar, que va donar pas al nazisme. Espanya s'ha convertit, a ulls de la nostra peculiar dreta, en una mena de Jurassic Park en què reviuen els monstres de les convulses primeres dècades del segle passat. És curiós que quan als nostres conservadors se'ls trenquen els esquemes, en lloc de preguntar-se què està passant, què hi ha de nou al carrer, l'únic que se'ls acudeixi sigui utilitzar la moviola i recórrer als tòpics. Mal assumpte intentar inquietar el personal amb un remake de King Kong a aquestes altures de la festa. La mateixa dreta que fa anatema de qualsevol indici de recuperar la memòria, de mirar al passat per no repetir-lo, com han fet els alemanys amb el nazisme, no dubta a treure el recital catastròfic, amb crema de convents i la violació de monges incloses. Nazis i comunistes amalgamen sense cap mena de lògica tot allò que trenca la tranquil·litat sobre la qual està instal·lada. Fa falta molta imaginació, ignorància o mala fe per trobar paral·lelismes entre l'Espanya d'avui i l'Alemanya prenazi com s'entesta a fer la presidenta navarresa, Yolanda Barcina, apel·lant a la magnífica autobiografia de Stefan Zweig (El món d'ahir, Quaderns Crema).
Noranta anys després
I així ens va. Mentre uns s'esquincen les vestidures, Rajoy sosté que en realitat no passa res, o molt poc. Algunes coses, com a màxim. Segueixen entestats a no veure la realitat, el malestar i el cansament que s'acumulen des d'almenys fa un lustre, quan ja es veia que això no seria una crisi passatgera i els brots verds es negaven a florir a milions de balcons.
Una ensopegada rere l'altra. Econòmiques, socials i polítiques. La més recent, haver aconseguit que l'última final de les xiulades hagi batut el rècord de decibels. Com més amenaces, més reacció. Elemental. La dreta gira la vista enrere i l'únic que arriba a fer es veure's reflectida en Primo de Rivera. El 1925, el dictador va clausurar Les Corts, el camp del Barça, perquè el públic va xiular La marcha real. Noranta anys després no tornen els soviets, però sí les mateixes obsoletes receptes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)