MARC CARRILLO
Catedràtic de Dret Constitucional (UPF)
Haver firmat 130 contractes de treball en dos anys. Sortir i tornar a entrar en les llistes de l'atur en un mes, en una setmana o, fins i tot, el mateix dia forma part del penós itinerari laboral i vital de les persones que busquen una feina. Temporalitat i precarietatsón un paisatge habitual del mercat de treball. Aquests són part dels efectes de la llei 3/2012, del 6 de juliol, de mesures urgents per a la reforma laboral, sense que, al contrari, les xifres de la població activa desocupada baixin de manera significativa i sobretot de manera estable. En aquest sentit, val poc que l'ocupació estacional creixi si no comporta més qualitat i permanència en la feina oferta als treballadors. Sens dubte, hi ha problemes estructurals de l'economia espanyola, relatius a l'escassa diversificació de les fonts de riquesa que nodreixen el producte nacional brut, que no es resolen a cop de decret llei ni de lleis. Però en tot cas, el que és evident és que la reforma laboral de fa tres anys ha fet créixer la subordinació de la població laboral a les condicions que marca l'altra part del contracte laboral, i ha produït una reducció dels seus drets.
Els efectes descrits d'aquesta reforma han sigut avalats sense especials escrúpols jurídics pel Tribunal Constitucional en les seves sentències 119/2014 i 8/2015. No obstant, hi ha bones raons per discrepar d'aquest entusiasta suport que l'actual jurisdicció constitucional li ha atorgat. En síntesi, ¿quines són aquestes raons? Pel que fa a la promoció i formació professional, la reforma laboral va establir una modalitat de contracte per a la formació en el treball amb una durada mínima d'un any. No obstant, si així ho establís el conveni col·lectiu, aquest període de prova es pot reduir a un mínim de sis mesos, sense distinció en raó de l'especialitat del treballador (per exemple, un cambrer o un economista). Amb aquest marc legal, ¿què li espera al treballador, al professional, durant el període de prova? Doncs que es troba en una situació de plena vulnerabilitat jurídica davant el que els fets demostren que és habitual: que es prescindeixi dels seus serveis abans que s'acabi el període de prova. Encara que el seu treball no ofereixi retret professional. Vegem-ho.
DRET AL TREBALL
L'article 35 de la Constitució reconeix el dret al treball, que interpretat d'acord amb l'article 158 del Conveni de l'Organització Internacional de Treball del 1982, garanteix un estatut jurídic al treballador davant una resolució del contracte per part de l'empresari, que consisteix que l'esmentada resolució s'ajusti a determinades garanties: que la causa hagi sigut legalment prevista per la llei; que la rescissió del contracte es manifesti mitjançant unpreavís; si procedeix, que tinguin lloc les corresponents consultes als representants dels treballadors; i finalment que es formalitzi a través d'una comunicació escrita. Si aquests requisits no es donen la decisió unilateral, sense causa, de l'empresari vulnera el dret al treball. No en el sentit del dret a disposar d'aquest de forma permanent, sinó que en el cas de ser acomiadat la resolució del contracte ha de ser per una causa justa. I, per tant, justificada per l'empresari. No obstant, tots aquests límits a la decisió de l'empresarino operen en el període de formació o prova. De fet, com l'experiència demostra, disposa de barra lliure en aquesta qüestió.
Les diverses modalitats de contractació temporal més l'ampli període legal dels contractes de formació o de prova s'han convertit, arran de la crisi, en un camp adobat per a l'abús empresarial, més propi d'un feudalisme industrial de nou tipus que de les garanties que ha de tenir el professional que ofereix els seus serveis a una empresa, en el marc de l'Estat social i democràtic de dret.
Així s'explica que després d'alguns mesos de treball en proves es prescindeixi del treballador poc abans de complir l'any perquè no dóna el perfil i se'n contracti un altre i així successivament. D'aquesta manera es comprèn, com reflecteix la premsa, que quatre de cada deu contractes firmats a Barcelona són de menys d'un mes i alguns de 24 hores; que els contractes de dies siguin un clàssic en la sanitat pública; que l'empresa cridi a les dues del migdia el treballador i li demanani que hi vagi al cap de mitja hora... En fi, amb aquest 'attrezzo' laboral no pot sorprendre que ningú pugui fer plans, disfrutar amb tranquil·litat d'unes vacances, posar-se malalt, demanar un préstec hipotecari i, no diguem, aspirar a cotitzar 37 anys per obtenir una pensió de jubilació digna. En aquest panorama, ¿quin projecte de vida li queda a una persona?
