dimarts, 1 de setembre del 2015
27-S: l'error final
JAUME REIXACH
Els catalans som un poble pragmàtic, però dotat d'una nul·la intel·ligència política. En això es nota que som mediterranis. No hi ha, en l'actualitat, cap altra zona en el planeta més lamentable que la conca de la Mediterrània. Des del Bòsfor a Gibraltar, aquest magnífic mar interior - bressol de la civilització i marc natural de trobada entre Euràsia i Àfrica- hauria de ser un llac de prosperitat i comerç.
Però no. La Mediterrània s'ha convertit en un mar en flames i en una claveguera de les misèries de la Humanitat. La guerra de Síria, l'explosiva situació del Líban i de Líbia, els conflictes sagnants de Palestina i el Kurdistan, el permanent focus de tensió d'Israel, els règims autoritaris d'Egipte, Algèria i el Marroc, els estats fallits de Grècia, Albània, Bòsnia i Croàcia, el "sottogoverno" mafiós de la Itàlia meridional, la dramàtica crisi dels migrants i exiliats que intenten entrar desesperadament a la Unió Europea des de l'altra riba mediterrània...
Com és obvi, aquesta terrible i caòtica situació té uns beneficiaris directes, que alhora són els mateixos inductors de la desestabilització que patim els mediterranis: l'eix franco-alemany ("nucli dur" de la UE), els Estats Units i els seus aliats a la zona (Israel, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs). La desestructuració i descomposició de la Mediterrània té un impacte molt negatiu per a Catalunya, condemnada a ser -en l'escaquer geoeconòmic dominant- un apèndix "low cost" al servei de l'Europa central.
Històricament, Catalunya ha conegut el seu màxim esplendorquan ha assumit i ha jugat a fons la dimensió mediterrània. Si sabem llegir bé la cartografia i les estadístiques veurem que Barcelona és, en aquest inici del segle XXI, la principal metròpoli de la Mediterrània i aquest lideratge ens hauria d'estimular la reflexió i la projecció estratègica. Què hi fem anant a pidolar a Brussel·les -on sempre serem considerats "ciutadans de segona"-, si la nostra gran força i potència la tenim a peu de platja i mar enllà?
Com a ciutat mediterrània de referència, Barcelona hauria d'encapçalar la necessària i urgent reconquesta d'aquesta zona del planeta per a la causa de la pau i el progrés. No endebades, la capital de Catalunya és, des dels temps del president José Montilla, la seu oficial de la Unió per la Mediterrània, un organisme que llangueix al palau de Pedralbes per manca de voluntat i d'impuls polític dels seus promotors. Recosir les ferides obertes i enderrocar el mur invisible que separa les dues ribes -escenari de la tràgica mortaldat de migrants que ens esgarrifa a tots- és una tasca titànica però imprescindible, si creiem encara en l'existència d'un Món millor.
L'alcaldessa Ada Colau -dona d'una contrastada sensibilitat social- té un important rol a desenvolupar en el drama que viu avui la Mediterrània. Impulsant, per exemple, un moviment intermunicipal que aplegui les principals ciutats de la conca en la reivindicació d'aquest espai comú de convivència i en el rellançament de la cooperació entre les institucions i els pobles que formem part d'aquest mar interior.
En aquesta causa ens hi va la vida i el futur. Per això, m'alerta l'extrema miopia del sector secessionista de la societat catalana pel que fa a les imprescindibles bones relacions de veïnatge que ha de tenir tot país per poder desenvolupar-se. Ara que les illes Balears, el País Valencià i l'Aragó disposen, finalment, de governs progressistes empàtics i oberts a la col·laboració amb Catalunya, des d'aquí n'hi ha que, en nom de la sacrosanta independència, volen posar fronteres i trencar ponts amb els nostres pobles germans. Insòlit i grotesc.
La intel·ligència política dels catalans es va acabar l'any 1469, amb el casament de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella. Des d'aleshores, transitem per la història a les palpentes: d'error en error, fins a l'error final. Passi el que passi aquest 27-S, Catalunya haurà perdut en aquesta democratíssima confrontació política (i, per tant, civil) que ens està esqueixant.
Els catalans som un poble pragmàtic, però dotat d'una nul·la intel·ligència política. En això es nota que som mediterranis. No hi ha, en l'actualitat, cap altra zona en el planeta més lamentable que la conca de la Mediterrània. Des del Bòsfor a Gibraltar, aquest magnífic mar interior - bressol de la civilització i marc natural de trobada entre Euràsia i Àfrica- hauria de ser un llac de prosperitat i comerç.
Però no. La Mediterrània s'ha convertit en un mar en flames i en una claveguera de les misèries de la Humanitat. La guerra de Síria, l'explosiva situació del Líban i de Líbia, els conflictes sagnants de Palestina i el Kurdistan, el permanent focus de tensió d'Israel, els règims autoritaris d'Egipte, Algèria i el Marroc, els estats fallits de Grècia, Albània, Bòsnia i Croàcia, el "sottogoverno" mafiós de la Itàlia meridional, la dramàtica crisi dels migrants i exiliats que intenten entrar desesperadament a la Unió Europea des de l'altra riba mediterrània...
Com és obvi, aquesta terrible i caòtica situació té uns beneficiaris directes, que alhora són els mateixos inductors de la desestabilització que patim els mediterranis: l'eix franco-alemany ("nucli dur" de la UE), els Estats Units i els seus aliats a la zona (Israel, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs). La desestructuració i descomposició de la Mediterrània té un impacte molt negatiu per a Catalunya, condemnada a ser -en l'escaquer geoeconòmic dominant- un apèndix "low cost" al servei de l'Europa central.
Històricament, Catalunya ha conegut el seu màxim esplendorquan ha assumit i ha jugat a fons la dimensió mediterrània. Si sabem llegir bé la cartografia i les estadístiques veurem que Barcelona és, en aquest inici del segle XXI, la principal metròpoli de la Mediterrània i aquest lideratge ens hauria d'estimular la reflexió i la projecció estratègica. Què hi fem anant a pidolar a Brussel·les -on sempre serem considerats "ciutadans de segona"-, si la nostra gran força i potència la tenim a peu de platja i mar enllà?
Com a ciutat mediterrània de referència, Barcelona hauria d'encapçalar la necessària i urgent reconquesta d'aquesta zona del planeta per a la causa de la pau i el progrés. No endebades, la capital de Catalunya és, des dels temps del president José Montilla, la seu oficial de la Unió per la Mediterrània, un organisme que llangueix al palau de Pedralbes per manca de voluntat i d'impuls polític dels seus promotors. Recosir les ferides obertes i enderrocar el mur invisible que separa les dues ribes -escenari de la tràgica mortaldat de migrants que ens esgarrifa a tots- és una tasca titànica però imprescindible, si creiem encara en l'existència d'un Món millor.
L'alcaldessa Ada Colau -dona d'una contrastada sensibilitat social- té un important rol a desenvolupar en el drama que viu avui la Mediterrània. Impulsant, per exemple, un moviment intermunicipal que aplegui les principals ciutats de la conca en la reivindicació d'aquest espai comú de convivència i en el rellançament de la cooperació entre les institucions i els pobles que formem part d'aquest mar interior.
En aquesta causa ens hi va la vida i el futur. Per això, m'alerta l'extrema miopia del sector secessionista de la societat catalana pel que fa a les imprescindibles bones relacions de veïnatge que ha de tenir tot país per poder desenvolupar-se. Ara que les illes Balears, el País Valencià i l'Aragó disposen, finalment, de governs progressistes empàtics i oberts a la col·laboració amb Catalunya, des d'aquí n'hi ha que, en nom de la sacrosanta independència, volen posar fronteres i trencar ponts amb els nostres pobles germans. Insòlit i grotesc.
La intel·ligència política dels catalans es va acabar l'any 1469, amb el casament de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella. Des d'aleshores, transitem per la història a les palpentes: d'error en error, fins a l'error final. Passi el que passi aquest 27-S, Catalunya haurà perdut en aquesta democratíssima confrontació política (i, per tant, civil) que ens està esqueixant.
dilluns, 31 d’agost del 2015
REEDICIÓ: LA DRETA ES MANIFESTA
Avui començaré amb una mena d’endevinalla. Què
fan un sindicalista agrari, un pescador, un
caçador, un representant d’una comunitat de regants, un representant
d’una cambra arrossera i un defensor dels bous? La resposta és: conspirar
contra els governs de Catalunya i Espanya. Després d’una reunió prèvia van
convocar una roda de premsa per anunciar una manifestació a Amposta perquè,
segons ells “el govern els limita el creixement econòmic”. Finalment la
manifestació tindrà lloc dissabte 16 de febrer sota el lema: “Per la dignitat
de les Terres de l’Ebre”. La mateixa dignitat que ells no van tenir ara fa uns
anys quan una bona part de la població va sortir al carrer per a defensar
l’Ebre. Però aquest grup de gent, que en principi pareix tan heterogeni, tenen
forts lligams entre si. Tal com escriu Antoni Espanya, Delegat del DAR a les
Terres de l’Ebre, al seu blog el dia 20 de gener: “Veurem un mes de febrer farcit de
manifestacions suposadament de base ciutadana, que estan sent preparades
des de fa mesos a consciència pel cacics territorials de CiU, amb el suport del
PP. Tot el franquisme sociològic de la Catalunya rural està activat al servei
una vegada més dels interessos dels poders fàctics de sempre. Esperem que
aquesta sigui per sempre més la darrera imatge del Vell Règim”.
L’elecció d’Amposta com a lloc de la
manifestació tampoc és casualitat. La capital del Montsià representa la defensa
dels drets especulatius que suposava l’espoli de l’aigua de l’Ebre en front a
Tortosa que va congregar bona part de les manifestacions anti-transvasament que
es van fer al territori. Fins i tot, mentre a l’entrada a Tortosa pel Sud s’ha
alçat el monument que recorda la lluita de les quatre comarques ebrenques en
contra del PHN, a Amposta s’alcen les figures gegantines d’un bou i un
retallador...
No és primer cop que alguns d’ells van
“agafats de la ma” per a defensar els seus interessos que no són d’altres que
els privilegis que sempre han mantingut. Com deia l’altre dia l’exalcalde
d’Amposta Josep Maria Simó” “Els mateixos que s’oposaven al Parc Natural del
Delta de l’Ebre, ara s’oposen a la Xarxa natura 2000”. I també els que estaven
a favor del transvasament i reclamaven contraprestacions per a desenvolupar el
territori. Els mateixos que quan es va crear el Consorci per a la Protecció
Integral del Delta de l’Ebre (CEPIDE), organisme creat per la llei del PHN, amb
la connivència dels governs del PP, en el cas d’Espanya i de CiU, llavors
govern de la Generalitat per a fer creure al territori que es prendrien mesures
per a protegir el que el Pla Hidrològic volia destruir. Tota una paradoxa, no? A
la pràctica va ser una manera de mantenir fidels a la seva gent donant-los
càrrecs remunerats. Així es va crear una comissió executiva on el president era
de CiU i el director executiu del PP, amb un sou de 73.000 euros a l’any.
Finalment hi havia l’assemblea, que rebien assignacions per assistències,
formada per gent molt propera i, en alguns cops, d’escàs calat polític. Tot
s’hi valia a l’hora de fer veure que tenia molt suport popular, encara que en
alguns casos hi havia representants d’entitats que res tenien a veure amb el Delta
de l’Ebre.
Efectivament hi podem treure diverses
conclusions. Potser la que ens crida més l’atenció és la “rellevància econòmica”
que tenen els caçadors i els defensors dels bous. Però n’hi ha una de més sorprenent
encara: la presència de la Cambra Arrossera del Montsià, fruït de la fusió de
les d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja (totes dues a la vora dreta del riu) El
govern de Pujol els va prometre una subvenció de 1.000 milions de pessetes com
ajut de la unificació. En canvi, va tenir que ser el govern de Maragall qui
acabés fent-se càrrec del pagament. A les portes d’una nova fusió de
cooperatives, ara entre les de les ribes dreta i esquerra de l’Ebre, potser sigui
el moment que algú els hi digui aquella famosa frase pronunciada pel cònsol
Servilio Cepión l’any 139 abans de Crist als assassins de Viriato: “Roma no
paga a traïdors!”
Acabaré amb l’inici de l’article signat per
Ignasi Ripoll representant de SEO/BirdLife publicat a la Veu de l’Ebre del dia
1 de febrer: “Una manifestació preelectoral, convocant agricultors, caçadors i
pescadors contra qui va derogar el transvasament és una esquellada, un intent
de manipular els votants”. Potser per això la Comunitat de Regants de
l’Esquerra i Unió de Pagesos ja se n’han desmarcat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)