divendres, 11 de setembre del 2015
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 11-09-2015
Tornem-hi amb les balances fiscals
Institut d'anàlisi econòmica (CSIC)
Deixin-me trencar una llança a favor dels controvertits comptes territorialitzats del Ministeri d'Hisenda. La resposta del Govern català i dels seus mitjans afins a la publicació de la nova estadística ha sigut intentar desqualificar-la d'entrada com un intent barroer de rebaixar el dèficit fiscal de Catalunya per procediments poc científics (vegeu, per exemple, EL PERIÓDICO del 22 de juliol). La història oficial és que pràcticament tots els governs dels països federals avançats publiquen regularment dades oficials sobre balances fiscals calculades amb una metodologia estandarditzada que és la que utilitza la Generalitat però no Hisenda. En aquesta metodologia hi jugaria un paper important el procediment d'imputació conegut com de flux monetari, al qual tornaré més endavant.
La història, no obstant, és fàcil de desmuntar. Només cal dedicar uns minuts a dos documents que vénen de l'altra part en el debat. El primer és un informe de l'Institut d'Economia de Barcelona (report 1/2014 a http://www.ieb.ub.edu/2012022157/ieb/ultimes-publicacions#.VdnzgUVptx8) que ha sigut coordinat per Núria Bosch i Marta Espasa. El segon és un document de treball de la mateixa Generalitat elaborat per Gerard Montasell i EstherSánchez(http://economia.gencat.cat/web/.content/70_economia_catalana/arxius/pt_201201.pdf), en què aquelles es recolzen per parlar de la literatura internacional sobre balances fiscals.
La introducció de l'informe del IEB ofereix una versió tova de la història oficial. Les autores només s'atreveixen a suggerir, tot i que mai ho diuen clarament, que existeix un estàndard internacional ben establert en què es reconeix que el mètode de flux monetari aporta una perspectiva necessària. Desafortunadament per a elles, l'expert canadenc a qui s'entrevista a la part final de l'informe, el professorVaillancourt, nega immediatament la premissa principal: en la seva opinió, l'únic mètode correcte per elaborar una balança fiscal és el del flux de benefici (pàgina 14), és a dir, el d'Hisenda.
El repàs de la literatura de balances fiscals que fan Montasell iSánchez tampoc és fàcil de reconciliar amb la història oficial. Un bon lloc per començar és el quadro resum que s'ofereix a la pàgina 41 del document. Al lector el sorprendrà sens dubte el parc nombre d'estudis que s'hi recullen (només cinc fora d'Espanya), l'absència de qualsevol Govern nacional, excepte l'espanyol, entre els productors de balances fiscals i el limitat ús que es fa del mètode de flux monetari fora de Catalunya. De fet, cada un dels cinc estudis comparteix amb el d'Hisenda el pecat capital d'utilitzar una única metodologia, que mai és la de flux monetari pur. El cas que més s'hi acostaria és el d'Austràlia, però fins i tot aquí resulta que el gruix de la despesa en defensa i tota la despesa realitzada al districte federal de Canberra es reparteixen per població (pàgines 10-11), cosa que ens acostaria molt al criteri de benefici.
Tenint en compte tot això, crec que hi ha almenys un dubte raonable davant la desqualificació ex ante a què han sigut sotmesos els comptes territorialitzats per saltar-se un suposat consens científic que, en la limitada mesura en què existeix, apuntaria més aviat en la direcció contrària. El debat, per tant, s'hauria de dirimir sobre la base dels mèrits relatius dels informes d'Hisenda i de la Generalitat, i sobre això estic segur que el mercat acabarà posant les coses al seu lloc.
MentreSTANT, deixin-me dir una cosa sobre les virtuts relatives de les diferents metodologies. La principal diferència entre les estimacions d'Hisenda i les preferides per la Generalitat té a veure amb com es tracten les coses que tornen a Catalunya en espècie, en forma de serveis i no de diners, incloent les ambaixades, el gruix de la despesa en defensa i la superestructura política i administrativa de l'Estat, que es concentra a Madrid. La Generalitat simplement no les compta (fet que, com qui no vol la cosa, ens allibera de l'obligació d'ajudar a finançar-les ja que el dèficit fiscal es presenta com el que paguem de més). Però això és com si jo li digués a la meva comunitat de veïns que em nego a pagar la part que em toca del sou del porter perquè aquest senyor està físicament al portal i no al meu pis. A mi això em sembla un disbarat, la qual cosa no vol dir que posar la capital en un lloc o en un altre no tingui efectes econòmics. Si Madrid no fos la capital d'Espanya, seria un lloc molt semblant a Talavera, però ¿i què? ¿Els demanarem als madrilenys que assumeixin ells sols el cost del nucli de l'aparell administratiu estatal perquè aquest es concentra físicament a la seva regió? ¿Ens demanaran després als barcelonins que fem el mateix amb l'Administració de la Generalitat? En tots dos casos, ¿no seria tenir una miqueta de barra?Institut d'Anàlisi Econòmica (CSIC).
dijous, 10 de setembre del 2015
LA CLAU I EL PASSAPORT
 |
| Pedra amb el símbol jueu. |
El passat diumenge el suplement Més Periódico del Periódico de Catalunya portava un reportatge sobre el restabliment de la nacionalitat espanyola dels jueus sefardites, aquells que van se expulsats d’Espanya pels Reis Catòlics el mateix any del descobriment d’Amèrica i del final de la Reconquesta espanyola que va representar la rendició de Granada.
Als jueus espanyols se’ls va convidar a convertir-se al cristianisme o, en el cas de no fer-ho, serien expulsat, tal i com succeir amb la immensa majoria.
Molts d’aquests jueus van ser acceptats a Turquia amb el beneplàcit del sultà de l’època. Allí van formar diverses colònies que, com no es van arribar a mesclar mai amb la població autòctona. Aquest fet els hi va permetre conservar la parla (castellà antic) que tot i que, vulguis o no, ha patit la influència de l’idioma que es parla a cada lloc, encara té un alt grau de comprensió i, per tant, no resulta difícil entendre’l.
Es miri com es miri, l’expulsió dels jueus primer i dels anomenats moriscos anys més tard, va significar un greuge monumental per aquelles comunitats. Una de els pitjors atrocitats que pot partir el ser humà és haver d’abandonar la seva casa, ja sigui per pròpia voluntat o bé forçat per les circumstàncies. Aquest drama el tenim ara ben present amb la crisi del poble sirià i la impròpia conducta d’Europa en general i de la majoria (per no dir tots) els països en particular.
Després de més de 500 anys, l’Estat espanyol ha volgut reparar el greuge comès i els hi ha donat la possibilitat de recuperar-la. Però el que hauria de fer-se de forma automàtica, s’ha convertit en un procés llarg i feixuc. Primer hauran d’aprendre per mig de cursets el castellà actual i després s’hauran d’examinar a l’Institut Cervantes que tinguin més prop del seu domicili. I els cursets no són barats... Per aquells que tinguin més dificultats, el curs els podria costat més de 1.000€. Per tant, seran molt pocs els sefardites que finalment optin en recuperar la nacionalitat espanyola que els hi va ser sostreta per la força de la desraó.
Davant d’aquest cas, cap fer-se una pregunta: ¿Quina necessitat tenen els jueus sefardites en recuperar la nacionalitat que van perdre els seus avantpassats fa més de 500 anys?
Podria ser per sentimentalisme, però n’hi ha una de molt més pràctica: l’obtenció de la nacionalitat espanyola comporta poder tenir passaport espanyol i, per tant, poder viatjar sense visat per tota Europa.
Acabaré explicant-vos una vivència personal que bé l’hauria pogut incloure dintre del Túnel del Temps que, com sabeu, publico de tant en tant.
Deu de fer aproximadament 20 anys vaig conèixer a Eli (Elias), un jueu sefardita (evidentment) que havia nascut i s’havia criat a Turquia. Eli sabia que la seva família era originària de Toledo i quan van marxar es van emportar la clau de casa, pensant que algun dia hi podien tornar. La família encara conservava aquesta clau, tot i el pas del temps.
Es guanyava la vida com a guia turístic, ja que, com he dit més amunt, el grau de comprensió delseu castellà és molt alt i, la qual cosa, permetia explicar sense gaires dificultats tot allò que podia interessar als turistes sobre Istambul.
Eli disposava de doble nacionalitat. Una la que va obtenir per naixement: la turca. L’altra no era l’espanyola, com potser que, erròniament has pogut pensar. L’altra era la israeliana.
Com a jueu va poder fer el servei militar a l’estat d’Israel i després d’una anys de servir al país hebreu (4 o 5), els hi donaven la nacionalitat. Com dia Eli, no era el mateix anar pel món amb passaport un passaport turc que amb un d’israelià, sobre tot a països com els Estats Units.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)