Ara fa 8 anys que vaig començar a col·laborar a Vinaròs News a raó d’uns 25 articles/any (25 x 8= 200 articles) A part s’ha de tenir en compte que abans ja escrivia cartes al director i, a més, ja ho sabeu el que em segui des de fa anys, cada dia, des de que vaig obrir la Via Augusta, intento escriure alguna cosa, normalment articles d’opinió d’anàlisi política. Per tant, trobo, puc parlar en propietat sobre el tema d’avui.
Durant tot aquest temps, he aprés que si alguna cosa no la sé segur, he d’utilitzar el condicional:suposo què, presumiblement..., tot i que això et porti cap a la divagació, tal com em va acusar temps enrere un al·ludit pels meus comentaris. Tampoc ho vaig negar...
Des de fa setmanes (probablement mesos), llegeixo als diaris frases com: Si som independents tindrem més benestar; quan tinguem la independència, podrem apujar les pensions... I si no ho som?
Algú dels que forma part de la llista de Sí què es pot, em pot respondre a la pregunta. La torno a formular: I si no ho som (independents)?
Què passarà llavors amb les pensions dels jubilats? Què passarà amb l’estat del benestar? Seguirem amb les retallades (i privatitzacions) a l’educació, a la sanitat, en serveis socials, a les infraestructures (sí, les infraestructures també es privatitzen), al Transport, a la cultura, a la investigació?
Si això passa, el nou govern català de segur que ja té un culpable: Madrid. Per culpa de Madrid hem de seguir retallant... I això no és cert. Tots els governs tenen les seves prioritats i depenent de quines siguin aquestes, gastes més aquí que allà. Ara podria fer demagògia i dir que el que gasten en el procés i en obrir ambaixades a l’exterior (per posar dos exemples), bé es podrien destinar a ajudar els col·lectius més febles. Però no cal que els diner surtin d’aquestes partides. Segur que el nostre govern gasta en algunes coses que, molt possiblement (veieu, ja estic usant un condicional) un altre govern no consideraria prioritàries i les destinaria a d’altres què, al seu entendre, ho serien més.
Podria seguir fent més demagògia i dir que els sobrecostos que han tingut durant dècades bona part de l’obra pública feta a Catalunya, hauria permès poder destinar més diners a tot allò què he enumerat abans. Però igual no és així...
En lloc d’explicar-nos totes les bondats que, segons els qui la promouen, ens comportaria la independència (i què ja fa temps que les coneixem), potser s’haurien de parar ni que fos per un moment, en explicar-nos els inconvenients. Si és que els hi ha, es clar... Igual resulta que no n’hi ha cap i aquí estic jo perdent el temps en fer-vos entendre que no tot seran flors i violes...
És evident (encara que no volen que ho veieu així) que una declaració unilateral d’independència comportarà, al menys en un primer moment, més inconvenients que avantatges. El més raonable seria una sortida negociada amb Espanya i, perquè no el que ja deia jo l’any 1986: una Catalunya independent dintre de una Europa unida políticament... Però tampoc crec que la majoria dels estats d’Europa vulguin perdre la independència que tenen ara en una gran part de els seves polítiques.
No em digueu incrèdul, digueu-me simplement pragmàtic.
