VALLS (2)

¿Ha d'estar Catalunya pendent de la CUP?

JOAN TAPIA

Periodista

Un economista m'adverteix: que el president l'estigui a punt de decidir un partit que vol treure'ns no només d'Espanya sinó de l'euro és un desastre. Una professora inquieta em diu tot al contrari: la CUP, que ha multiplicat els seus vots més que ningú i que encarna la protesta de la joventut, no ha de ser ignorada. Estic d'acord amb tots dos.

És un fet. La CUP ha passat de 3 a 10 diputats. És l'únic partit -juntament amb Ciutadans- que ha incrementat substancialment els seus vots (el 166%). I ningú pot tancar els ulls al sentiment de 336.000 catalans, el 8,2% dels que van votar el 27-S. Ni menys, però tampoc ni més.

I molta gent -i no només els joves- ha tingut raons, a vegades poderoses, per votar la CUP. Som el país (tant Espanya com Catalunya) amb la taxa d'atur més elevada d'Europa. La desocupació juvenil està des de fa anys en un escandalós 50%. Els salaris han baixat (sobretot per als joves) per la feridora (però inevitable) devaluació interna que hem viscut.

I els partits instal·lats no sempre han estat a l'altura. O no s'han explicat bé. O totes dues coses a la vegada. La socialdemocràcia, el trànsit del socialisme des del sentiment a la racionalitat, ha decebut molts rebels amb causa. No ha implantat la igualtat social que somiaven (cosa bastant impossible). Però, a més a més, al PSOE sempre ha trobat certes pegues a assumir el discurs socialdemòcrata. Després, la fórmula una mica elemental de José Luis Rodríguez Zapatero -l'Estat del benestar serà permanent i creixent- va topar de cara contra la crisi el maig del 2010, quan va haver d'abaixar el sou dels funcionaris, congelar la majoria de les pensions i retallar la inversió pública. Zapatero va cometre, per a molts (inclosos barons socialistes), un sacrilegi. No ho va explicar i poca cosa s'ha dit que ara Alexis Tsipras pren mesures més dures. Això sí, després d'haver presumit com un gall i haver fet un referèndum (paraula sagrada) que va ser un inútil brindis al sol.

I quan es va produir la sentència de l'Estatut el Govern de JoséMontilla es va fer un embolic i Carme Chacón va mostrar més ambició de ministra que vol pujar que interès a sintonitzar amb l'opinió pública catalana. El PSC en va sortir tocat. ¿Fins que Miquel Iceta va ballar?

La conducta del catalanisme clàssic també ha decebut moltes persones. Era l'any 2011 i, tot just arribar al poder i en el més profund de la crisi, Artur Mas decideix que la urgència és retallar despeses i, al mateix temps, suprimir l'impost sobre l'herència. Després es desentén de l'escàndol del Palau de la Música (en tot cas, el tresorer Daniel Osàcar feia a CDC el que volia perquè hi tenia poders absoluts). Més tard, Jordi Pujol, l'autor dels discursos moralitzadors sobre Catalunya, confessa que durant molts anys ha sigut -com a mínim- un defraudador fiscal. CDC perdia credibilitat malgrat que Mas i Oriol Pujol Ferrusola -fill del president i segon de Mas- prediquessin que la independència ens curaria de tots els mals. Finalment el líder d'ERC, Oriol Junqueras, decideix anar en la llista unitària i doblegar-se a Mas.

I els d'ICV cedeixen al dogmatisme de Pablo Iglesias i s'inventen un líder veïnal, bona persona però insípid, perquè a Podem Joan Herrera i Dolors Camats li semblen «vella política». Absurd total.

Hi ha hagut raons perquè molts joves aïrats -i madurs cabrejats- se sentissin frustrats per CDC, ERC i el PSC i preferissin votar la CUP. Cert.

Programa de desobediència

Però la legitimitat -o fins i tot la conveniència- de la protesta vigorosa no ha de confondre's amb el dret a decidir el govern. La CUP és un grup assembleari que té com a programa la desobediència a les lleis, que ens vol treure d'Europa i sense model de referència solvent al món. Hi tenen alguna cosa a dir, han rebut 336.000 vots i han de ser escoltats. Però això no implica condicionar el programa de govern d'un país en què la immensa majoria dels ciutadans prefereixen ser ciutadans europeus abans que revolucionaris bolivarians o coses encara més confús.

Però la culpa no és de la CUP, que lògicament volen influir al màxim. La responsabilitat és del nacionalisme (que es definia business friendly) i de l'Esquerra Republicana de Junqueras, que han anat a les urnes amb un projecte tan sobrat de voluntarisme (per ser educats) que -al baixar en diputats i perdre la majoria absoluta- els deixa tancats amb un únic aliat possible.

El 8,2% de catalans que han votat la CUP tenen molts drets. Però la CUP no pot imposar els seus criteris a la resta de ciutadans que han votat el PP, ICV, el PSC, Ciutadans i Junts pel Sí i que -malgrat les seves enormes diferències- volen viure en una Catalunya europea.

17 DE JUNY DE 2011 I 15 D’OCTUBRE DE 2015: SETGE I CONCENTRACIÓ

De Ferreres, al Periódico de Catalunya

Us proposo un exercici de memòria. Recordeu que va passar el 17 de juny de 2011? El indignats (així els van qualificar) que es van concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona i a d’altres llocs, van manifestar-se davant la seu del Parlament de Catalunya. S’estaven manifestant per les retallades que tot just es començaven a aplicar. Algunes d’elles ordenades des de Madrid i d’altres per pròpia iniciativa del govern català. A Aquella manifestació davant el Parlament la van anomenar setge.

Expliquen les cròniques que alguns dels manifestants van insultar i fins i tot agredir a algun diputat, sense importar-los massa a quin partit representaven. Ses senyories van haver de fer el final del trajecte a peu davant la impossibilitat de poder-ho fer amb cotxe. Aquell dia, el president de la Generalitat Arturo Mas i la presidenta del Parlament Núria de Gispert, ho van fer-ho en helicòpter.

A alguns dels manifestants se’ls va identificar, detenir, jutjar i els hi van caure tres anys de presó...

Ahir, quinze d’octubre, 75è aniversari del afusellament del president Companys, una multitud de gent (diuen que unes 6.000 persones), es van concentrar davant la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, molt prop d’on s’havien concentrat elsindignats 4 anys abans.

Però els concentrats d’ahir, a diferència dels indignats, estaven donant suport a Mas pel greuge que suposa la imputació del màxim càrrec polític de Catalunya així com de qui va ser la seva número 2 Joana Ortega i la consellera d’Ensenyament Irene Rigau.

A diferència del 17 de juny, ahir no va haver setge hi va haver concentració de suport. Tampoc es va intentar coaccionar ningú, tot i que jutges i fiscals van fer uns comunicats denunciant que el que es pretenia atemptar contra la independència de la Justícia. Com si la Justícia fos independent...

Els crits que proferien els manifestants de fora, fora, fora, la Justícia espanyola! , s’han d’entendre de suport a Mas i no com un intent de voler pressionar a la judicatura. Esteu d’acord, veritat?

A diferència del dia del setge (insisteixo) al Parlament en que Mas va entrar en helicòpter, ahir ho va fer sol, pujant l’escalinata del TSJC i una vegada dalt, es va girar de cara els assistents i els va beneir. Una estampa para emmarcar. Suposo que els que varem veure l’escena per la televisió, encara que no fos en directe, també en hem de considerar protegits pel pare tot poderós, encara que terrenal... Em sento complagut de que sigui així!

I després d’una mica de broma, ara seriosament: De veritat hi trobeu tantes diferències entre aquell ja llunyà 17 de juny de 2011 i el dia d’ahir?

L’única diferència que li veig, és que els qui aquell dia van ser increpats, ahir es van convertir en increpadors, aprofitant l’acte de suport a Mas.

O, si voleu, mirem-ho d’una altra manera: no és el mateix que els manifestants siguin un grup de joves que protesten contra la injustícia social que un grup de diputats i alcaldes que es queixin per la injustícia de la Justícia. Però al fons de els protestes és ben bé el mateix.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 16-10-2015

Lloc de trobada: la parada de bus que hi ha davant del Sant Jordi... 

-M'esperaré allí, d'acord? És igual si a sobre ocupo part del pas de vianants... Total...