ÈPOCA DE SEGA (33)

SANTES CREUS (8)

¿Què fem amb/a Europa?

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

L'any 2012, Artur Mas va anticipar les eleccions creient que obtindria la majoria absoluta i va quedar ostatge d'ERC. Ha tornat a anticipar-les presentant-les com un plebiscit i tots dos han quedat en mans de la CUP. Però cada vegada que té un problema apareixMariano Rajoy per donar-li un cop de mà. Deixem que Massegueixi implorant a la CUP que el faci president a canvi de la ruptura ipso facto amb Espanya com a primer pas cap a una república popular catalana, i girem la vista cap a aquella Europa de la qual la CUP proposa sortir i en què passen coses tan importants com preocupants.

Per a la meva generació, els 30 anys en què hem sigut membres de la Unió Europea han estat, en el seu conjunt, els millors de la nostra història moderna des de la batalla de Trafalgar. Però els meus alumnes a la universitat no veuen tan clar que hagi sigut així. Per a ells pesen més els anys de la crisi de l'euro que els 25 anteriors. El seu punt de vista s'assembla al rebuig que expressa la CUP, que curiosament obté molts vots en zones rurals l'economia de les quals només subsisteix gràcies a les ajudes europees.

Fins ara les crisis catalitzaven nous avanços i la UE sempre en sortia reforçada. Però aquesta vegada pot ser diferent. El conjunt de problemes a què s'enfronta la UE sembla que ens porta a frenar i fer marxa enrere més que a pitjar l'accelerador. Al tornar d'aquest trist estiu, una gran part de les economies europees segueixen amb alts nivells de desocupació i unes finances insostenibles. La implosió del Pròxim Orient ha catapultat cap a la plàcida Europa milers de desesperats demandants d'asil. Aquestes crisis han induït l'emergència de partits populistes i anti-UE per la dreta i per l'esquerra. I el Regne Unit pot sortir de la UE.

La crisi dels refugiats ha situat en un segon pla la crisi de l'euro. Però aquesta no s'ha resolt, malgrat l'acord perquè Grècia rebi un tercer pla d'ajuda. La nova dosi d'austeritat pot agreujar la seva situació i fer que l'euro aparegui, cada vegada més, com una trampa de la qual no es pot sortir. Els grecs semblen conscients que sortir de l'euro els comportaria una crisi econòmica tan greu que és millor seguir-hi, encara que només se'ls proposa una austeritat sense fi. Els països creditors, especialment Alemanya, tenen por que s'acabin generant transferències fiscals permanents al sud d'Europa. I les seves opinions públiques no estan disposades a acceptar-ho, encara que això és el que passa en totes les unions monetàries estables que existeixen al món.

Reconeguem que, amb l'euro, les economies europees, en comptes de convergir, han divergit més que mai. I que en comptes de crear la confiança mútua que obrís el camí a la unió política, han creat més desconfiança entre el nord i el sud d'Europa. Del 1999 al 2010 no es va construir cap de les institucions necessàries per al bon funcionament de l'euro. I només ho vam fer quan les urgències de la crisi ho van fer imprescindible.

Però no sabem què hauria passat sense l'euro. Potser hauríem afegit als problemes del dumping social i fiscal el del dumping monetari. I més inestabilitat financera. És possible que les nostres exportacions no s'haguessin vist penalitzades per una moneda tan forta com ho ha sigut l'euro, encara que això ja és un problema superat. I molt probablement els tipus d'interès no haurien sigut tan baixos com ho han sigut fins a la crisi, i sense l'euro ara tornarien a pujar a nivells molt perjudicials per a la recuperació.

EL que ja hauria d'estar clar és que no es pot construir una unió monetària amb llibertat de moviment dels factors de producció i al mateix temps negar-se a corregir els desequilibris que aquests moviments produeixen. Per exemple, molts dels més preparats dels nostres joves han emigrat a una Alemanya amb poca mà d'obra qualificada. En abstracte no és negatiu, perquè un dels objectius de la UE és impulsar i facilitar la mobilitat de la mà d'obra. Però si aquest moviment segueix i s'accentua, perdrem part de la nostra força de treball més productiva, que no contribuirà al creixement ni a pagar les pensions dels més grans, mentre que el país ha suportat el cost de la seva formació. Una situació insostenible a mitjà termini.

En altres unions monetàries, als EUA i la mateixa Alemanya, aquests desequilibris també es produeixen, però hi ha impostos a nivell de la federació i transferències de recursos a través del pressupost federal que contribueixen a corregir els desequilibris. El futur de la UE dependrà de si els europeus volen de veritat unir els seus destins i de si els seus líders són capaços de fer entendre a les seves opinions públiques els avantatges de la unió. Abans que l'euro acabi explotant per la fatiga dels ciutadans o la desconfiança dels mercats.

SOBRE LA PROGRAMACIÓ DE TV3

No sé si serà sensació meva, però des d’un tems cap aquí (de fet ja fa uns anys), a TV3 cada vegada hi ha més producció pròpia que, a part de cobrir bona part de la programació, els hi surt molt bé de preu.

Estic parlant de programes com el Foraster, el Convidat, Oh Happy Day, Caçadors de bolets, .Cat, Sense ficció i, darrerament l’Economia en Colors. A tots aquest programes se’ls hi ha de sumar els espais tradicionals com els Matins, Cuines, 30 Minuts, Polònia, Crakcòvia, el Gran dictat o les novel·les de la tarda. La majoria d’aquests programes són d’entreteniment i pel que sembla tenen un grau d’acceptació prou elevat entre els espectadors catalans.  

El darrer d’aquests programes a unir-se a la graella de la televisió autonòmica ha estat Economia en colors amb l’economista Xavier Sala i Martín i el periodista Tian Riba que, pel que sembla, després de deixar el magazine Divendres el fan anar cap aquí i cap allà, com per exemple al .Cat.

Sala i Martín també era un col·laborador habitual de Divendres. Amb les seves americanes acolorides (d’aquí el nom del nou programa), sovint explicava de forma molt amena l’actualitat econòmica. No obstant, evidentment, no puc estar d’acord amb la majoria de les apreciacions que feia. Encara recordo un dia que va dir que una de les solucions a la crisi era fabricar més bitllets...

El tema de l’economia és molt complex. Una vegada em v dir un economista ampostí que hi ha tantes teories econòmiques com economistes. No cal ser tant taxatiu, però segurament cada economista pot tenir una visió diferent d’una mateixa doctrina, per molt que hi estigui d’acord.

Les teories de Sala i Martín les hauríem d’englobar dintre de l’economia neoliberal, molt propera (per no dir idèntica) a la que sé segueix des de la Generalitat. Per tant (i primera conclusió) han posat a un teòric de l’economia oficial del país davant d’un programa de la televisió pública. Segurament el que es pretén és adoctrinar-nos sobre les bondats de les mesures que s’apliquen des del nostre govern, incloses les grans pífies com és la venda de patrimoni públic per mirar de fer caixa i que ha estat tot un fracàs.

I què dir de Tian Riba? Per la seva opinió i per la forma de preguntar, s’aprecia ràpidament que Tian Riba és un periodista molt proper a les tesis oficials del govern de Mas. Per tant (i segona conclusió) TV3 mata dos pardals d’un sol tret: ens parla de les bondats del seu programa econòmic i ocupa a gent molt propera. Davant d’aquests antecedents, no em va resultar estrany de que una central sindical com CC.OO. sortís ràpidament a criticar els continguts del programa.  

Un altre programa que va molt en la línia del pensament oficial és .Cat. Bona part dels programes que s’han emès, han estat per al lluïment personal dels principals líders de Junts pel Sí. A part, s’emet a una franja horària d’aquelles que es coneixen com de gran audiència. Per tant, o te’l empasses o canvies de cadena. Personalment penso que és un despropòsit, ja no pel contingut sinó per l’hora d’emissió. Però el cert és que no és pot esperar gaire cosa més de la nostra televisió pública, supeditada al partit del govern.

Això sí, al seu favor he de dir que no és la pitjor ni de bon tros. Cadenes com TeleMadrid (o el desaparegut Canal 9) no és que s’identifiqui amb el govern regional (PP), sinó que, directament són la seu veu oficial.