dimecres, 28 d’octubre del 2015
Joc nou: serveix Espanya
XAVIER BRU DE SALA
Escriptor
Catalunya va parlar el 27-S. El 20-D parlarà Espanya. La partida és enrevessada perquè es juga alhora amb dues pilotes, que van i vénen i entrecreuen trajectòries. Una pilota és l'organització territorial i el repartiment del poder. L'altra és l'equitat social, lligada a una clara aposta estratègica per la millora del teixit productiu.
El primer joc, l'ha guanyat Catalunya en camp propi. L'ha guanyat amb la pilota sobiranista, de forma clara però insuficient, i per tant no irreversible. Però amb la pilota de l'equitat social, Catalunya guanya per molt més, de manera indiscutible, contundent, peremptòria. Amb la doble victòria del 27-S, el consens constitucional ha saltat fet miques. Tant si entenem que la voluntat social és el fonament de l'ordenament jurídic com si no, sembla evident que tan sols hi ha dues sortides. Un nou consens al voltant dels dos eixos esmentats, o la ruptura. Tant si concebem Catalunya com a ens sobirà com si no, també sembla evident que tampoc és possible un nou consens que reformuli Espanya sense l'acord de la majoria social dels catalans. El gran risc d'una nova Constitució és que els catalans la rebutgin en referèndum. El risc de no posar-s'hi és encara més gran, ja que l'actual ha perdut el suport social imprescindible.
Un cop més, amb la pulsió de la modernització de les estructures productives, l'equitat social i l'autogovern, Catalunya, a l'avantguarda, planteja un envit de gran abast. Aquesta vegada, al contrari de quasi totes les anteriors, Espanya no disposa d'excusa per no encaixar-lo. Si de cara al 27-S molts asseguraven que es tractava de la votació més important de les nostres vides, les properes eleccions del 20-N són, per a Espanya, les més transcendents de la democràcia. No es tracta ja de l'alternança sinó d'afrontar o rebutjar canvis en profunditat. Estan en joc el benestar de la majoria i la unitat. Espanya s'hi juga ser o no ser un país de primera. O unit i de primera o de segona i dividit.
Com les aigües dels oceans, la història de les nacions experimenta èpoques de calma, sempre relativa, perquè la nostra espècie és al·lèrgica a la placidesa. Però de tant en tant, els vents es desfermen. Les ventades, que ningú acaba de saber on i com s'originen, ho sacsegen tot i comporten no tan sols perill de naufragi, sinó, com diu amb encert el tòpic, oportunitats de millora.
Al costat dels que han renunciat a tota esperança de canvi liderat per Madrid, no són pocs els catalans que han votat independència amb la intenció d'empènyer Espanya cap a la transformació, i de passada proveir Catalunya d'una sortida pròpia si aquesta transformació no es produeix. Aquest és el sentit genèric i sintètic del resultat del 27-S. El marcador és prou clar. Ara arriba el torn d'Espanya.
El compte enrere ha començat. Si després de les eleccions del desembre continuen governant les forces de la reacció, la partida, de només dos sets, s'acabarà aviat i de manera més o menys convulsa i traumàtica. Si Espanya vota pel canvi, i els partits no el traeixen amb maquillatge i succedanis, el compte enrere del rellotge de la història no s'aturarà però s'alentirà, de manera que disposarem de temps per emprendre l'aventura de les reformes. La decisió és en primera instància dels votants. En segona, del repartiment de forces i de la capacitat dels protagonistes de la nova etapa, si és que és nova.
La condició necessària, però no suficient, ni de lluny, perquè s'obrin noves perspectives, és descavalcar el PP del poder. Si el PP s'enfonsa a les urnes, no tindrà més remei que anar a remolc de la nova situació. Si torna a guanyar, i sobretot si encapçala una coalició de govern, imposarà l'immobilisme i l'encastellament. Les desigualtats, en tots els ordres, s'aprofundiran. Menys gent viurà millor, la resta ja ho veiem i ho continuarem veient.
Ara bé,fins i tot en el cas d'amarga derrota del PP i tot el que representa, és dubtós que les altres forces en joc, PSOE, C's i Podem, disposin de capacitat per afrontar els reptes. El PSOE perquè és un partit acomodatici, massa enganxat a la vella mamella estatal. Ciutadans, perquè és una amalgama sense personalitat que tan sols pensa a aprofitar al màxim l'enorme tall del pastís del poder que té al davant. Podem, perquè no participa del principi fonamental dels estats avançats del benestar, segons el qual el repartiment de la riquesa ha d'anar acompanyat per la creació de riquesa. A veure qui puja dreta una nova Constitució amb aquests maons, sostinguts per si fos poc amb aquell orgull patri inveterat que tants disgustos ha donat a Espanya. Tot i les dificultats, ara és el torn d'Espanya. Aviat veurem de què és capaç. De què som capaços.
Escriptor.
dimarts, 27 d’octubre del 2015
EL TÚNEL DEL TEMPS: SOMNIS DE GRANDESA (1 PART)
Imagino que tothom ens hem fixat alguna meta en la vida i que per a una gran majoria, al final, s’ha quedat en un simple projecte. Això em va passar a mi allà per l’any 1979...
Un amic (de qui ometre el nom) em va dir que podríem mirar de posar-nos una gasolinera. Per aquell temps tots dos vivíem a Santa Bàrbara, per la qual cosa no hauria d’estar molt lluny de casa.
Varem mirar un terreny a al sortida de la Galera i, casualment, el seu propietari també havia tingut la mateixa idea. Al final ni la va fer ell ni nosaltres tampoc. També varem mirar una altra finca al terme de Santa Bàrbara, al límit amb el de la Galera.
Com que no teníem idea de tots els requisits que eren necessaris, decidirem anar a informar-nos al lloc que ens semblava més adient: a CAMPSA de Tarragona.
Després d’aparcar el cotxe dintre del recinte, ens varem dirigir cap a les oficines i varem passar a un despatx que recordo gran. Després de creuar la porta veiérem dos homes darrere d’una taula (tal i com ha de ser: un a l’esquerra i l’altre a la dreta. El segon ens va preguntar que volíem i li varem dir:
-Voldríem muntar-nos una gasolinera.
-Precisament avui no ha vingut la persona que s’ocupa d’aquests temes –ens va dir-
Llavors ens va donar una adreça per a que poguéssim anar aquella mateixa tarda.
Varem dinar a un bar prop de la plaça dels Carros i a l’hora prevista anàrem cap al lloc indicat, un carrer perpendicular a la Rambla Nova.
Per a la nostra sorpresa, qui ens va obrir la porta era el senyor que, pel matí, estava darrere la taula de l’esquerra.
-És que allí no puc dir que tinc oberta aquesta oficina... On havíeu pensat en posar-la?
-Entre Santa Bàrbara i la Galera, però encara millor a la carretera entre Tortosa i l’Aldea... Com més prop de l’Aldea millor...
-Per allí, ara mateix només se’n pot posar una dintre del casc urbà d’Amposta... A veure... També a Picamoixons...
Si no ens ho hagués ensenyat sobre el mapa, no teníem ni idea d’on era aquell poble.
-Bé, ja ens ho pensarem...
-Són 5.000 pessetes.
En aquell temps 5.000 pessetes era una bona quantitat. Més o menys a l’equivalent del sou d’una setmana d’un obrer. Ni entre els dos portàvem aquella quantitat. Varem quedar en tornar-nos a veure i que ja li pagaríem.
El meu amic hi va tornar, jo no. A la reunió, el senyor de la taula de l’esquerra, li va insinuar que si ell entrava com a soci, ens facilitaria molt la tramitació. En marxar, el meu amic li va pagar 10.000 pessetes, com que ell guanyava diners i jo estava a l’atur, em va dir que no calia que li pagués.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)