Serà interessant veure el paper que jugaran Junqueras i Munté
NEUS TOMÀS
Periodista
El tempo: Convergència necessita guanyar temps, i amb el temps, vots. En privat feia dies que alguns dirigents del partit reconeixien que anar a unes eleccions al març era molt més que una imprudència. Hi havia enquestes que els pronosticaven que no arribaven ni als 30 diputats. Era un risc inassumible. Ni tan sols estava clar que, aquesta vegada amb Oriol Junqueras al capdavant, pogués reeditar-se un govern sobiranista. La qüestió era, com sempre en aquests casos, qui li comunicava al rei que anava nu. Al final, un parell de diputats d’ERC, l’entorn palatí més íntim, i alguns amics de tota la vida, es van atrevir a dir-li a Artur Mas que només hi havia una sortida: la seva.
El mètode: si hi ha alguna cosa que, fins ara, ha provocat urticària en el si de CDC és el debat intern, sobretot, quan es tracta d’elegir el cap. Jordi Pujol va escollir Mas (esperant que li arribés el moment a Oriol Pujol) i Mas ha fet el mateix amb Carles Puigdemont. Certament el temps aquesta vegada collava (era qüestió d’hores), però el líder convergent es va encarregar de subratllar que el nom de l’elegit era cosa seva. Malgrat les dissimulacions, la batalla s’intensifica. Germà Gordó, que sabia que quedaria fora de l’Executiu, ja ha fet el pas endavant i aspirarà a ser secretari general del partit. Ara sí, comença la partida al partit.
L’elegit: Puigdemont no és un nouvingut a l’independentisme. Era dels d’estelada quan era una cosa gairebé de friquis, impulsor del CAT als cotxes quan tenies assegurada la multa, i des de la seva posició com a president de l’Associació Catalana de Municipis per la Independència (AMI) s’ha guanyat el respecte de molts alcaldes de Catalunya. Els que el coneixen destaca el seu bon sentit de l’humor. Li farà falta, ens farà falta a tots.
El Govern: el perfil de l’Executiu hauria de ser més polític, però s’ha optat per rejovenir-lo. Serà interessant veure quin paper juga Oriol Junqueras, si Neus Munté apunta formes per sumar-se a la carrera de la successió a Convergència i si Mas pretén ser president a l’ombra preparant el seu retorn.
El repte: la legislatura està pensada per a 18 mesos, encara que ningú s’atreveix a donar per fet que serà així. Portar Catalunya a la independència sense disposar d’una majoria social que la recolzi és, com a mínim, temerari. I fer-ho sense tenir les garanties que els termes de la secessió podran pactar-se (deute, cotitzacions de la seguretat social, hisenda…) és irresponsable. Fora que sigui una estratègia per forçar el Govern central a seure a una taula a negociar… ¿Un referèndum? Que no sigui que li diguin «porvenir però no venga nunca», com va escriure el poeta Ángel González.
El mètode: si hi ha alguna cosa que, fins ara, ha provocat urticària en el si de CDC és el debat intern, sobretot, quan es tracta d’elegir el cap. Jordi Pujol va escollir Mas (esperant que li arribés el moment a Oriol Pujol) i Mas ha fet el mateix amb Carles Puigdemont. Certament el temps aquesta vegada collava (era qüestió d’hores), però el líder convergent es va encarregar de subratllar que el nom de l’elegit era cosa seva. Malgrat les dissimulacions, la batalla s’intensifica. Germà Gordó, que sabia que quedaria fora de l’Executiu, ja ha fet el pas endavant i aspirarà a ser secretari general del partit. Ara sí, comença la partida al partit.
L’elegit: Puigdemont no és un nouvingut a l’independentisme. Era dels d’estelada quan era una cosa gairebé de friquis, impulsor del CAT als cotxes quan tenies assegurada la multa, i des de la seva posició com a president de l’Associació Catalana de Municipis per la Independència (AMI) s’ha guanyat el respecte de molts alcaldes de Catalunya. Els que el coneixen destaca el seu bon sentit de l’humor. Li farà falta, ens farà falta a tots.
El Govern: el perfil de l’Executiu hauria de ser més polític, però s’ha optat per rejovenir-lo. Serà interessant veure quin paper juga Oriol Junqueras, si Neus Munté apunta formes per sumar-se a la carrera de la successió a Convergència i si Mas pretén ser president a l’ombra preparant el seu retorn.
El repte: la legislatura està pensada per a 18 mesos, encara que ningú s’atreveix a donar per fet que serà així. Portar Catalunya a la independència sense disposar d’una majoria social que la recolzi és, com a mínim, temerari. I fer-ho sense tenir les garanties que els termes de la secessió podran pactar-se (deute, cotitzacions de la seguretat social, hisenda…) és irresponsable. Fora que sigui una estratègia per forçar el Govern central a seure a una taula a negociar… ¿Un referèndum? Que no sigui que li diguin «porvenir però no venga nunca», com va escriure el poeta Ángel González.
