JOAN TAPIA
Periodista
El debat d'investidura de Carles Puigdemont, proposat per Artur Mas després d'una llarga i agònica negociació, deixa més motius de preocupació que d'esperança. Primer perquè Puigdemont no ha tret cap conclusió de la preocupació i intranquil·litat en què s'ha sumit Catalunya després de la declaració del 9 de novembre, que ordena al nou Govern «desconnectar» i ignorar la legalitat espanyola.
Puigdemont aposta per seguir la ruta marcada pel 9-N, i aquest és un camí extremadament perillosa que pot tenir greus conseqüències. Una majoria parlamentària, com la que té ara Junts pel Sí amb l'ajuda de la CUP, té dret a governar però no a trencar l'Estat de dret i a posar rumb a la independència en 18 mesos. I no el té perquè el 52% dels votants en unes eleccions convocades com a plebiscitàries (i encara més en les legislatives del 20-D) va elegir partits no independentistes.
Conseqüències lamentables
Posar rumb a la independència ignorant el 52% dels catalans (sense oblidar que sembla que molts votants de JxSí el que volien era donar força per obtenir més autogovern) és dividir Catalunya. I les conseqüències poden ser lamentables, perquè és clar
-García Albiol no en va deixar cap dubte- que el Govern central no dubtarà a imposar el respecte a la legalitat vigent. I -ho va advertir Miquel Iceta- segurament cap Govern espanyol podria fer una altra cosa. Cosa que no treu que els últims governs (uns per animositat i d'altres per incompetència) no hagin estat a l'altura, cosa que ha fet que una part substancial de les plurals classes mitjanes catalanes s'hagi inclinat a favor de les tesis independentistes.
L'oblit del 52% dels catalans va ser la crítica fonamental de l'oposició. D'Inés Arrimadas, aguda com sempre; d'Iceta, que va advertir sobre els danys que la desconnexió pot tenir per a les institucions catalanes; de Lluís Rabell, en una vibrant intervenció en què va arribar a qualificar de «somiatruites» Puigdemont, i de García Albiol, reposat, dur, molt enganxat a la legalitat i que va aprofitar l'avinentesa per fer pressió a Iceta i al PSOE a favor d'investir Rajoy.
Sobre aquest fons, Puigdemont es va escapolir i es va refugiar en alguns gestos de complicitat afable. Es va limitar a afirmar («¿com ho pot dubtar?», va respondre a Iceta) que governaria per a tots però va insistir en la vigència de la declaració rupturista del 9-N. En algun moment em va semblar més un simpàtic president d'un club de futbol mitjà, que aconsegueix l'aplaudiment dels seus sense ferir el rival, que un president que vol liderar una gran gesta (històrica o suïcida segons els gustos).
El poder de la CUP
Així mateix, és negatiu que ahir es veiés que la CUP (amb 10 diputats i el 8% dels vots) domina la legislatura. No tan sols ha aconseguit la retirada d'algú tan tossut com Artur Mas, sinó que la satisfeta portaveu ahir del grup anticapitalista va ser Anna Gabriel,la líder del sector Endavant, el més crític amb Mas. I és JxSí qui ha optat per l'aliança amb els assemblearis, que poden agradar quan protesten (si respecten la llei) però són poc aptes com a socis de govern.
Dues dades finals. Puigdemont va córrer ahir a saludar Gabriel després de ser investit i a abraçar Mas. I Gabriel, en la seva intervenció, es va dirigir a ell com «Carles». Puigdemont va obtenir ahir un aprovat pelat (suspens de fons, còmode aprovat de formes), però va tenir el suport del portaveu de JxSí, Jordi Turull, que va estar brillant. La seva satisfacció es devia al fet que, tot i oferir el cap de Mas (que mirava a terra quan parlava Gabriel), CDC ha evitat unes eleccions que després del mal resultat de les legislatives podien haver sigut el seu funeral.
