Josep-Lluís Carod-Rovira
«Gent mobilitzada contra el transvasament del riu i que sap que, després de caure, el gest més noble és no defallir, sinó tornar-se a aixecar. Aquesta és la Tortosa que m’estimo. I aquesta Tortosa, avui, és majoria»
Entre Barcelona i València, entre Tarragona i Castelló, hi ha les Terres de l'Ebre, amb Tortosa com a principal referent històric, polític, econòmic, cultural i religiós. No són unes terres i una capital qualssevol, sinó amb una identitat ben característica en el conjunt del país. Per a comprendre'n millor la fesomia hi ha dos textos que poden ajudar-hi, curiosament tots dos d'autors flixancos, al límit nord-occidental de la regió, circumstància que potser els dóna una certa perspectiva diferenciada. Es tracta de Terres de l'Ebre:frontera o frontissa?, de Xavier Vega, publicat al darrer número de la revista digital divÈrsia (UPF), d'accés lliure i gratuït a la xarxa, i que em consta que ara Vega prepara en forma de llibre ja més reelaborat, així com de l'obra "Conflicte i violència a l'Ebre", de Josep Sànchez Cervelló, treballs molt documentats ambdós. La seva lectura, segurament, podria ajudar a entendre algunes raons profundes d'allò que ha passat a Tortosa el darrer dissabte de maig, en particular a aquelles persones que s'han permès d'opinar a raig fet sobre el NO majoritari en el referèndum a treure el monument franquista, sense haver posat mai els peus en sa vida en aquesta ciutat.
Vagi per endavant que el resultat final de la consulta, on set de cada deu tortosins no hi han participat, em desplau enormement, que trobo el monument d'un mal gust sense precedents i amb una significació política originària que el converteix del tot en un símbol rebutjable i que ja fa molts anys que hauria d'haver estat enderrocat. Però no ho ha estat, malgrat que Tortosa ha tingut batlles conservadors i progressistes i que, ara mateix, governin la ciutat dos partits independentistes: CDC i ERC. Com tants altres milers de símbols que recorden la dictadura, arreu del país, el monument en qüestió hauria d'haver estat abatut o desmuntat ja a la primera legislatura municipal democràtica, començada el 1979. Però no ho va ser. I continua allà on l'inaugurà Franco en persona el 1964, el mateix any que tots, tots els municipis de Tarragona, van nomenar-lo batlle "honorari i perpetu", per indicació del governador civil de torn, com va passar també en altres municipis i diputacions. Com és possible, doncs, que divendres, el consistori tortosí acordi per unanimitat de retirar-li el títol al dictador i l'endemà, batlle i mig equip de govern inclòs, la ciutat hi voti en contra?
No ho explica prou l'afirmació que molta gent d'esquerres i les generacions més joves no van anar a votar i, per contra, sí que van fer-ho els electors de més edat. Ni tampoc que, tot i ser important, el posicionament públic del batlle a favor de mantenir-lo fes decantar l'opinió de molta gent. En realitat, estic convençut que els partidaris del manteniment per motius d'identificació política amb la ideologia franquista constitueixen una ínfima minoria dels que s'han expressat per aquesta opció, per més que, com era d’esperar, la Fundación Francisco Franco en reivindiqui el resultat. Són molts més els que han optat per no eliminar del seu paisatge urbà allò que ja fa 52 anys que hi és i que han vist tota la vida. I pensant potser que, 41 anys després de la mort de Franco, tan dolent no deu ser el conjunt monumental quan resulta que cap ajuntament democràtic no ha defensat mai la idea de llevar-lo d'on ara és. Per costum, per por als canvis vistos formalment com a massa radicals, per desinformació, per influència de persones de perfil democràtic indubtable, el cert és que el monument es quedarà on ha estat sempre fins ara, de moment. Però ens equivocaríem si confonguéssim els termes de la votació. No es tractava de mostrar el suport a un retorn al règim dictatorial franquista o bé de fer costat al sistema democràtic. Es votava –i no era poca cosa- si es mantenia al seu lloc o no un monument concret i, cas de mantenir-l’hi, si se’n reinterpretava el sentit, lluny del seu caràcter originari.
Hi ha, però, una altra motivació subjacent en l'estructura mental profunda de l'electorat tortosí. En una ciutat i una regió que se senten tradicionalment lluny dels centres de decisió política i sovint abandonades per aquests, avesades que altres decideixin sempre per elles, no és estrany que, a l'hora de votar, hagin optat per expressar un sentiment de rebuig cap al fet que, de fora estant, se'ls indiqui què cal fer i què és correcte de votar. No han acceptat, doncs, que d'altres decideixin per ells. I algunes reaccions de menyspreu paternalista cap als tortosins, passat el referèndum, no fan més que reforçar aquesta actitud i aquest sentiment. Han tornat, doncs, els tòpics de la "quinta província" o l'afirmació "ni catalans, ni valencians:tortosins!', manifestació, de fet, de la impossibilitat d'establir fronteres identitàries entre una mateixa gent.
El problema rau en el fet, precisament, que la continuïtat del monument allà on Franco el situà no afecta només els tortosins, sinó el conjunt de catalans. I el tòpic de la Tortosa carca, conservadora, carlina, de dretes, clerical, tancada, caciquista, no es desfà pas amb resultats com aquests. La Tortosa de Joaquim Bau ja no existeix. I el caudillo jeu sota una llosa. En realitat, però, el monument encara hi és per la incapacitat de les institucions democràtiques d’haver fet, en el seu moment, tot allò que calia fer. La por, la falsa prudència, els dubtes, la desinformació, la voluntat de reconciliació civil, més sincera en una banda que en una altra,van condicionar el trànsit de la dictadura a la democràcia que tenim ara. La famosa transició espanyola va ser això i ningú no va anar mai a la presó pel fet de ser franquista, ni mai va ser objecte de cap represàlia per aquest motiu. Ministres i procuradors en corts del franquisme es van escarxofar, amb comoditat, a les corts de la democràcia i els seus noms, al costat dels d’alguns militars colpistes, indiquen encara carrers i places, en molts indrets d’Espanya. I ara en paguem les conseqüències. L’estàtua eqüestre de Franco, aquí a València, i allà a Madrid, fa quatre dies que s’ha tret i, encara, es va haver de fer de nit, talment una acció clandestina, però protagonitzada per les institucions democràtiques.
Ignoro si el pas del temps farà possible que un monument al mal gust de 45 metres d’alçada sigui reinterpretat en un sentit totalment distint al d’aquells que van instal·lar-lo, al mig del riu. Desitjo, amb una càrrega enorme d’escepticisme que així sigui, encara que el meu desig, com diria Olga Xirinacs, només sigui “la fràgil esperança del poeta”. Recordo un museu a l’aire lliure, als afores de Budapest, on s’exhibien al públic els monuments mastodòntics alçats en terra hongaresa durant els anys del comunisme més asfixiant. El més lògic hauria estat fer el mateix amb el de Tortosa, museïtzar-lo i aprofitar-ho per explicar a les generacions que no van conèixer la dictadura tot allò que va significar de sanguinari per a la població, la cultura i la llibertat. Llavors seria un monument alçat contra la desmemòria i contra l’ambigüitat o la banalització davant el franquisme. Els carrers de Tortosa, que tants i tants cops s’han omplert de crits recordant que l’aigua és vida, tindrien, llavors, el record que el franquisme va ser la mort de moltes coses. I que ja forma part del passat.
Per això em quedo amb una altra Tortosa, més propera segurament al 70% dels tortosins d’avui que va preferir no anar a votar. La Tortosa del Cristòfor Despuig de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, on afirma: “No he volgut escriure l'obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l'he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera”; la Tortosa republicana i anticaciquista de Marcel·lí Domingo; la del canonge catalanista mossèn Manyà, menhir solitari en defensa del país i la llengua, conegut com “el bisbe de les esquerres”; la Tortosa del rector de Vallfogona i Felip Pedrell: la de Ricard Salvat i Gerard Vergés; la del doctor Jaume Ferran, els pintors Antoni Casanova i Francesc Gimeno i l’escultor Agustí Querol; la Tortosa de la dignitat que va resistir heroicament l’angoixa de la dictadura; la Tortosa de la jota i Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries; la Tortosa de la gent mobilitzada contra el transvasament del riu i que sap que, després de caure, el gest més noble és no defallir, sinó tornar-se a aixecar. Aquesta és la Tortosa que m’estimo. I aquesta Tortosa, avui, és majoria.
Vagi per endavant que el resultat final de la consulta, on set de cada deu tortosins no hi han participat, em desplau enormement, que trobo el monument d'un mal gust sense precedents i amb una significació política originària que el converteix del tot en un símbol rebutjable i que ja fa molts anys que hauria d'haver estat enderrocat. Però no ho ha estat, malgrat que Tortosa ha tingut batlles conservadors i progressistes i que, ara mateix, governin la ciutat dos partits independentistes: CDC i ERC. Com tants altres milers de símbols que recorden la dictadura, arreu del país, el monument en qüestió hauria d'haver estat abatut o desmuntat ja a la primera legislatura municipal democràtica, començada el 1979. Però no ho va ser. I continua allà on l'inaugurà Franco en persona el 1964, el mateix any que tots, tots els municipis de Tarragona, van nomenar-lo batlle "honorari i perpetu", per indicació del governador civil de torn, com va passar també en altres municipis i diputacions. Com és possible, doncs, que divendres, el consistori tortosí acordi per unanimitat de retirar-li el títol al dictador i l'endemà, batlle i mig equip de govern inclòs, la ciutat hi voti en contra?
No ho explica prou l'afirmació que molta gent d'esquerres i les generacions més joves no van anar a votar i, per contra, sí que van fer-ho els electors de més edat. Ni tampoc que, tot i ser important, el posicionament públic del batlle a favor de mantenir-lo fes decantar l'opinió de molta gent. En realitat, estic convençut que els partidaris del manteniment per motius d'identificació política amb la ideologia franquista constitueixen una ínfima minoria dels que s'han expressat per aquesta opció, per més que, com era d’esperar, la Fundación Francisco Franco en reivindiqui el resultat. Són molts més els que han optat per no eliminar del seu paisatge urbà allò que ja fa 52 anys que hi és i que han vist tota la vida. I pensant potser que, 41 anys després de la mort de Franco, tan dolent no deu ser el conjunt monumental quan resulta que cap ajuntament democràtic no ha defensat mai la idea de llevar-lo d'on ara és. Per costum, per por als canvis vistos formalment com a massa radicals, per desinformació, per influència de persones de perfil democràtic indubtable, el cert és que el monument es quedarà on ha estat sempre fins ara, de moment. Però ens equivocaríem si confonguéssim els termes de la votació. No es tractava de mostrar el suport a un retorn al règim dictatorial franquista o bé de fer costat al sistema democràtic. Es votava –i no era poca cosa- si es mantenia al seu lloc o no un monument concret i, cas de mantenir-l’hi, si se’n reinterpretava el sentit, lluny del seu caràcter originari.
Hi ha, però, una altra motivació subjacent en l'estructura mental profunda de l'electorat tortosí. En una ciutat i una regió que se senten tradicionalment lluny dels centres de decisió política i sovint abandonades per aquests, avesades que altres decideixin sempre per elles, no és estrany que, a l'hora de votar, hagin optat per expressar un sentiment de rebuig cap al fet que, de fora estant, se'ls indiqui què cal fer i què és correcte de votar. No han acceptat, doncs, que d'altres decideixin per ells. I algunes reaccions de menyspreu paternalista cap als tortosins, passat el referèndum, no fan més que reforçar aquesta actitud i aquest sentiment. Han tornat, doncs, els tòpics de la "quinta província" o l'afirmació "ni catalans, ni valencians:tortosins!', manifestació, de fet, de la impossibilitat d'establir fronteres identitàries entre una mateixa gent.
El problema rau en el fet, precisament, que la continuïtat del monument allà on Franco el situà no afecta només els tortosins, sinó el conjunt de catalans. I el tòpic de la Tortosa carca, conservadora, carlina, de dretes, clerical, tancada, caciquista, no es desfà pas amb resultats com aquests. La Tortosa de Joaquim Bau ja no existeix. I el caudillo jeu sota una llosa. En realitat, però, el monument encara hi és per la incapacitat de les institucions democràtiques d’haver fet, en el seu moment, tot allò que calia fer. La por, la falsa prudència, els dubtes, la desinformació, la voluntat de reconciliació civil, més sincera en una banda que en una altra,van condicionar el trànsit de la dictadura a la democràcia que tenim ara. La famosa transició espanyola va ser això i ningú no va anar mai a la presó pel fet de ser franquista, ni mai va ser objecte de cap represàlia per aquest motiu. Ministres i procuradors en corts del franquisme es van escarxofar, amb comoditat, a les corts de la democràcia i els seus noms, al costat dels d’alguns militars colpistes, indiquen encara carrers i places, en molts indrets d’Espanya. I ara en paguem les conseqüències. L’estàtua eqüestre de Franco, aquí a València, i allà a Madrid, fa quatre dies que s’ha tret i, encara, es va haver de fer de nit, talment una acció clandestina, però protagonitzada per les institucions democràtiques.
Ignoro si el pas del temps farà possible que un monument al mal gust de 45 metres d’alçada sigui reinterpretat en un sentit totalment distint al d’aquells que van instal·lar-lo, al mig del riu. Desitjo, amb una càrrega enorme d’escepticisme que així sigui, encara que el meu desig, com diria Olga Xirinacs, només sigui “la fràgil esperança del poeta”. Recordo un museu a l’aire lliure, als afores de Budapest, on s’exhibien al públic els monuments mastodòntics alçats en terra hongaresa durant els anys del comunisme més asfixiant. El més lògic hauria estat fer el mateix amb el de Tortosa, museïtzar-lo i aprofitar-ho per explicar a les generacions que no van conèixer la dictadura tot allò que va significar de sanguinari per a la població, la cultura i la llibertat. Llavors seria un monument alçat contra la desmemòria i contra l’ambigüitat o la banalització davant el franquisme. Els carrers de Tortosa, que tants i tants cops s’han omplert de crits recordant que l’aigua és vida, tindrien, llavors, el record que el franquisme va ser la mort de moltes coses. I que ja forma part del passat.
Per això em quedo amb una altra Tortosa, més propera segurament al 70% dels tortosins d’avui que va preferir no anar a votar. La Tortosa del Cristòfor Despuig de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, on afirma: “No he volgut escriure l'obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l'he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera”; la Tortosa republicana i anticaciquista de Marcel·lí Domingo; la del canonge catalanista mossèn Manyà, menhir solitari en defensa del país i la llengua, conegut com “el bisbe de les esquerres”; la Tortosa del rector de Vallfogona i Felip Pedrell: la de Ricard Salvat i Gerard Vergés; la del doctor Jaume Ferran, els pintors Antoni Casanova i Francesc Gimeno i l’escultor Agustí Querol; la Tortosa de la dignitat que va resistir heroicament l’angoixa de la dictadura; la Tortosa de la jota i Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries; la Tortosa de la gent mobilitzada contra el transvasament del riu i que sap que, després de caure, el gest més noble és no defallir, sinó tornar-se a aixecar. Aquesta és la Tortosa que m’estimo. I aquesta Tortosa, avui, és majoria.
