JORDI ÉVOLE
Periodista
La setmana passada em va semblar oportú escriure Quin país vull. Avui, amb els resultats de les eleccions calentets, penso en el país que tinc. D’entrada tinc un país als ciutadans del qual ens diverteix moltíssim enganyar un enquestador. O això, o que les empreses demoscòpiques han jugat a crear una realitat paral·lela que no tenia res a veure amb el que es coïa al carrer.
Tinc un país que ha tornat a votar majoritàriament el PP, que ha millorat els seus resultats de fa mig any. No han importat ni els casos de corrupció, ni el desgast d’una legislatura de retallades de l’Estat del benestar, ni que el seu ministre de l’Interior conspiri contra formacions polítiques rivals, devaluant el que ha de ser una democràcia i que en qualsevol país del nostre entorn hauria suposat la seva dimissió. O sigui, crec que amb tot això la victòria del PP té per a mi encara més mèrit. «És que la gent s’equivoca», diuen alguns. Doncs no hi estic d’acord. Millor mirar els teus propis errors abans que dir que la gent s’equivoca. L’oposició al PP ho ha d’haver fet bastant malament per aconseguir que Mariano Rajoy hagi tornat a demostrar que té més vides que un gat.
Al PSOE potser han aconseguit allò que Felipe González va batejar com «la dolça derrota». És clar que Felipe va dir-ho amb 141 diputats. Pedro Sánchez ve d’intentar governar amb Ciutadans. ¿Ha entès el seu electorat aquest pacte? I a la inversa: ¿ha entès el votant de Ciutadans el pacte amb el PSOE? Són els dos partits més castigats en escons en aquestes eleccions. Els dos partits que presumien d’haver intentat formar Govern… com si això fos un valor per si mateix. Ciutadans ha fet una campanya dura, a l’estilMourinho, oblidant-se de la moderació que el va portar als 40 diputats al desembre. I això que va aconseguir que els oprimits barcelonins veiessin en pantalla gegant un partit de la selecció espanyola. Quin gran resultat que els ha donat vestir-se amb els colors de la Roja, com si la samarreta de la selecció fos una cosa que es pogués patrimonialitzar.
¿I la confluència Units Podem? Doncs ha decidit jugar al que no sap: a la contenció. Al catenaccio. S’han moderat tant en campanya buscant el vot socialista que no semblaven ni ells. Es devien creure les enquestes. Que si som socialdemòcrates, que si ara el referèndum ja no és una línia vermella… Si el teu fort és el joc d’atac, has de jugar a l’atac, perquè la tàctica conservadora ni te l’aplaudiran els teus ni servirà per guanyar nous votants.
Amb aquest panorama, ¿com no havia de millorar els seus resultatsRajoy? És clar que aquesta anàlisi la faig un cop passades les eleccions, amb tot l’avantatgisme de tenir els resultats a la mà. Perquè si a mi em diuen que la cosa quedaria així, no m’ho crec, iRajoy tampoc. Per si de cas, i per estalviar, aquesta vegada no treguin els cartells. Però vostès mateixos: amb una tercera ronda,Mariano treu majoria absoluta.
