ILLA DE MAR (5)

Amanece que no es poco

David Torres

Miguel Rellán, el borracho de Amanece que no es poco, se desdobla sin darse cuenta en un alter ego sobrio y el día de las elecciones van a votar los dos, uno dando tumbos y el otro duchado y recién peinado, aunque el sobrio advierte que el borracho tiene mejor gusto. Pocas veces se habrá visto un retrato más certero de esas dos Españas, una de las cuales iba a helarte el corazón. Sin embargo, el domingo José Luis Cuerda le enmendó la plana a Antonio Machado y no fue una de ellas, sino las dos (o las tres, ya puestos) las que nos pusieron las vísceras bajo cero.

Los expertos y futurólogos fracasaron una vez más porque olvidaron que debajo de cada ciudadano sobrio que entrevistan se esconde un borracho que vota más y mejor. En este olvido de la mentalidad esquizofrénica de la ciudadanía se ocultan muchos misterios y entresijos de una agitada jornada electoral donde los resultados escupieron a la cara a las encuestas a pie de urna, le metieron una paliza acojonante y luego se mearon encima. Ninguno de los sondeos alcanzó a prever el masoquismo irredento del votante tradicional ni el hecho de que Pdr Snchz, aunque ya cadáver, sigue gozando de excelente salud. Falta por saber en qué clase de no muerto ha desembocado: un zombi a dieta de cerebros, un vampiro de Cortefiel o un licántropo que en las noches electorales se convierte al socialismo. Sin embargo, como cadáver en pie y hacedor de milagros, aún tiene mucho que aprender de Mariano.

Quien no sólo ha resucitado al cuarto año de podredumbre, sino que se ha mostrado inmune a los sobres, los recortes, los trabalenguas, los Bárcenas, los saqueos del fondo de pensiones e incluso a un ministro del Interior en franco estado de descomposición. Con Mariano no sirven ni los chistes ni los ajos ni la cruda realidad y de los crucifijos mejor no hablamos. Harían bien sus rivales en desbloquear la investidura y dejarlo gobernar cuatro años en minoría, porque, caso de intentar una tercera vuelta, no sería extraño que terminara de absorber lo que queda del agente naranja y consiguiera otra mayoría absolutista.

El verdadero misterio, que va más allá de la aritmética clásica, es cómo la suma de IU más Podemos da un millón de votos menos. No obstante, este efecto inesperado de la adición ya venía implícito en el marxismo grouchiano del votante de izquierdas español, quien -como dije en su día- nunca aceptará pertenecer a un club donde lo admitan como miembro. A las razones psicológicas hay que añadir las meteorológicas, ya que, por desgracia, hacía un domingo demasiado bueno como para desperdiciarlo en las urnas. Entre el caviar soñado y el bocata de chorizo transversal, la izquierda exquisita ha preferido comer mierda cuatro años más. El único factor imprevisto que ha salvado a la conjunción morada de un completo desastre ha sido que el partido contra Italia caía en lunes, porque llega a jugarse el domingo a las seis de la tarde y no van a votar más que los ciegos guiados por las monjas. Es lo que tiene la roja.

Como decía el gran Rafael Alonso en Amanece que no es poco: “Hemos ganado los de siempre”. En cuanto al ministro del Interior, unos días monta en bicicleta y otros huele a lomo de ángel. Al final, igual que en la película, la Guardia Civil y la policía secreta vienen a ser lo mismo. Por algo en los libros de Faulkner siempre hay un tonto de pueblo por lo menos y en este pueblo es que hay verdadera devoción por Faulkner.

EL PONT DE LA CARRETERA D’ULLDECONA

A un parell de quilòmetres de Santa Bàrbara en direcció a Ulldecona es troba el barranc de la Galera i sobre el barranc un pont.

Trobar un riu, un barranc, una riera, etc. amb un pont és una situació ben normal... Però no sempre ha estat així. La construcció d’aquest pont en concret no deu de tenir més de 30 anys i fins llavors, la carretera feia un baden que es cobria d’aigua quan baixava el barranc. Però com normalment el barranc no portava aigua, la majoria dels dies no hi havia cap problema per a passar per allí. Ara bé, quan baixa, sempre ho fa molt crescut i, abans de construir el pont no es podia creuar.

A principis dels anys 80 Jordi Pujol va visitar Santa Bàrbara com a president de la Generalitat de Catalunya i, precisament va recordar l’anècdota d’una vegada que venia d’Ulldecona i la comitiva va haver de girar cua i anar a donar la volta per una altra carretera. Més d’una vegada, algun cotxe conduit per algun conductor imprudent va ser arrastrat barranc avall per l’aigua.

Manolo Martí, era veí de Santa Bàrbara però havia nascut a les Ventalles, d’aquí que el coneguessin pel sobrenom del Ventallenc. Manolo tenia una finca al costat mateix del pont.

Una vegada me va explicar que va veure com s’aturava un cotxe i sortien dos homes amb un plànol a les mans. Se’l miraven, miraven cap a barranc i se’l tornaven a mirar... De l’indret i de l’inrevés... No entenien res...

-Aquí al plànol surt que hi hauria d’haver un pont, però no n’hi ha cap...

Manolo, que els mirava i els escoltava a certa distància, els hi va dir:

-A veure si se’l va emportar una barrancada...

El pont de la carretera d’Ulldecona finalment es fa construir, però les paraules de Manolo van resultar premonitòries ja que se’l va emportat la barrancada que hi va haver l’octubrede l’any 2000, com també va passar amb el pont de Masdenverge i d’altres molt més menuts que hi havia al llarg del curs del barranc per tota la plana de la Galera. I es van haver de tornar a construir... 

Sovint, les empreses constructores, quan realitzen alguna obra (sobre tot obra pública), miren d’estalviar el màxim possible en materials, la qual cosa fa que disminueixi considerablement la qualitat de l’acabat. Per aquest mateix motiu, al cap de poc temps ja hi surten els primers problemes estructurals.

Si aquests dies passeu per la carretera de Santa Bàrbara a Masdenverge veureu que s’hi estan fent obres. Fa anys que el ferm de la carretera està fet un desastre degut, sobre tot, al pas de vehicles de gran tonatge. Segurament, la darrera vegada que es va asfaltar la carretera, s’hi van posar menys centímetres de quitrà que els que eren necessaris per a suportar grans pesos. Quan els polítics van a inaugurar les obres (la qual cosa els encanta), totes, sense excepció, estan precioses, però els problemes no triguen en arribar.

Heu pensat mai quin és el motiu (o els motius) pel que passa això? Perquè les empreses que s’adjudiquen les obres solen ser, normalment, aquelles que han presentat l’oferta més baixa. De vegades, bastant per baix del preu que fixa pa pròpia administració quan treu el concurs. Després, l’empresa, per aconseguir mantenir-se dintre del pressupost, mira d’estalviar per tots els costats i per això subcontracta la majoria de treballs a d’altres empreses que contracten ma d’obra molt precària. Però també estalvia comprant materials més barats i de menor qualitat o posant menys quantitat de la que han projectat els tècnics. A més d’això heu de pensar que igual algú s’ha acabat emportat el 3% del cost de l’adjudicació en comissions i, per tant, també cal tenir-ho en compte a l’hora de quadrar els números per mirar d’obtenir el màxim benefici possible.

Me direu malpensat, però en el cas del nostre pont, sospito (Manolo lo Ventallenc també ho sospitava), que els diners que s’havien de destinar en la seva construcció, algú se’ls va embutxacar... Directament!

I això que quan Manolo lo Ventallenc m’ho va explicar encara no sé sabia res de la corrupció que ha anat sortint a la llum en el decurs dels anys.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 3-07-2016

Amposta. Avinguda Catalunya cantonada amb el Bolívia. 

El cotxe negre ocupa bona part de la sortida natural de la vorera, la qual cosa dificulta el pas a molta gent.