VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. CASTELL DE PUIVERT (7)

Sí, però no: manual d'escapisme polític

FRANCESC VALLÈS

Professor de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona

Si Rajoy assumeix l'encàrrec del Rei, assumeix la responsabilitat que comporta i el procediment previst

Si hi ha res que ha quedat clar durant tot aquest temps d'interinitat institucional és que la Constitució espanyola està plena de llacunes. Especialment de procediment. Una de les virtuts del pacte constitucional del 1978 va ser precisament la voluntat de forjar acords, de transaccionar, la determinació per reteixir amb força la unitat política per poder superar la fosca etapa del franquisme i així començar a construir les bases d'una nova democràcia. I aquesta predisposició al pacte comporta, gairebé indestriablement, la selecció minuciosa de les paraules i les expressions més adequades per poder segellar el text final en què totes les parts es puguin sentir còmodes. Això comporta moltes vegades recórrer a redaccions ambigües o inconcretes bé sigui per voluntat expressa o per la impossibilitat de preveure tots els escenaris possibles, fruit de la falta d'experiència institucional, del funcionament de la mateixa democràcia o dels canvis soferts en el nostre sistema de partits i en la mateixa societat.

L'ARTICLE 99.2

N'és un exemple l'article 99.2 de la Constitució Espanyola (CE)relatiu a la investidura del president del Govern. La seva redacció és fruit d'un sistema polític gairebé bipartidista, en què l'alternança entre ells feia impossible imaginar-se un escenari (ara doblement repetit) en què cap dels dos tradicionals grans partits pogués articular una majoria parlamentària suficient que li permetés superar el debat d'investidura.

Rajoy s'ha agafat a una d'aquestes preteses 'llacunes' per generar una incertesa institucional, completament irresponsable, que ha provocat un terratrèmol de dimensió estatal. Aquest "Rajoy fent de Rajoy", aquest "sí però no", aquest "ja veurem" que en l'accepció més gallega del terme no sabem si puja o baixa, ha arribat en aquesta fase del procés, a cotes més aviat grotesques.

Amb la falta de claredat, Rajoy ha decidit mantenir tot el país amb l'ai al cor, pendent de si l'article 99.2 de la Constitució li permet fer un exercici d'escapisme polític i no presentar-se al debat d'investidura malgrat haver acceptat l'encàrrec del Rei.

Segons la meva manera de veure-ho, l'article 99.2 de la Constitució és contundent: "El candidat proposat (pel Rei) d'acord amb el que està previst a l'apartat anterior exposarà davant el Congrés dels Diputats el programa polític del Govern que pretengui formar i sol·licitarà la confiança de la Cambra". És a dir, una vegada proposat, comença a posar-se en marxa el procediment previst per a la investidura i Rajoy ha d'anar al Parlament transcorregut un temps prudencial per intentar forjar la majoria necessària. Pot no aconseguir-la, però no pot fer-se enrere.

INCOMPAREIXENÇA LETAL

Lògicament la possibilitat material de la incompareixença del candidat existeix. De fet, fins que no es produeixi, estem en aquesta fase. Però a ningú se li escapa que les conseqüències polítiques, constitucionals, institucionals i personals d'una incompareixença d'aquesta envergadura serien letals. En primer lloc perquè estaríem davant l'incompliment d'un precepte constitucional, d'un encàrrec del Rei, que comprometria indegudament la posició del cap de l'Estat, i per tant l'equilibri de la nostra arquitectura i estabilitat institucional.

En segon lloc perquè amb aquesta actitud prolongaria irresponsablement els temps de la interinitat d'un govern en funcions i impediria la posada en marxa del rellotge democràtic per al desbloqueig d'una situació d'ingovernabilitat. I finalment, perquè en cas de fer-ho l'inhabilitaria definitivament com a candidat en unes hipotètiques terceres eleccions.

EL PODER I EL DEURE

És la diferència entre el poder i el deure. Físicament Rajoy podria no anar-hi. Però institucionalment no s'hauria ni d'imaginar aquesta possibilitat i encara menys traslladada al conjunt de la societat. No hi ha marxa enrere. Si contemplava no presentar-se a la investidura,no hauria d'haver acceptat l'encàrrec. Assumit l'encàrrec, s'assumeix el procediment que se'n deriva perquè la mateixa Constitució ja preveu l'escenari d'un debat d'investidura fallit.

I aquest és el principal argument pel qual Rajoy no pot al·legar ara falta de majoria per justificar una hipotètica incompareixença en el debat d'investidura, perquè la Constitució ja preveu en els apartats 4 i 5 del mateix article 99 què s'ha de fer si això passa:tramitar successives propostes durant el termini de dos mesos i si cap candidat aconsegueix la majoria per ser investit, convocatòria de noves eleccions. I això forma part de la normalitat institucional. Potser no és habitual, però en allò que està previst, forma part del funcionament normal de les nostres institucions perquè es preveuen els mecanismes per a la solució d'aquests escenaris. El bloqueig institucional no es produeix si Rajoy no troba una majoria parlamentària suficient en el debat d'investidura.El bloqueig es produeix si no hi va.

Una altra cosa és que a Rajoy no li agradi l'escenari d'una investidura frustrada i la imatge de feblesa i soledat que pogués projectar. Però això s'ho hauria d'haver pensat abans. Arribats a aquest punt no es pot confondre el terreny personal amb l'institucional. Si s'assumeix l'encàrrec, s'assumeix la responsabilitat que comporta i el procediment previst. I aquí no s'hi valen ni subterfugis ni funambulismes polítics.

DIARI DE L’AGOST. DIA 10

SANT LLORENÇ

Ja ho sabeu, no crec en sants ni amb res que s’hi assembli, però aquest fet no priva que avui sigui el sant patró del meu poble natal: La Galera. Per tant, des d’aquí, desitjo a totes les galerenques i a tots els galerencs unes molt bones festes majors.

Només que me posés a pensar una mica me vendrien mil i un records, mil i una anècdota que explicar relacionada amb aquells 5 dies de festes que es feien quan era una mica més jove que ara... Només una mica, no us cregueu... Algunes d’elles són inexplicables o posarien en evidència a més d’un... Bé, potser un altre dia. Ara, a passar-ho bé!!

SANT VALENTÍ

Sí, ja ho sé. Avui no és Sant Valentí... El patró dels enamorats és el 14 de febrer... Però trobo que entre Rajoy i Rivera ha sorgit l’amor i això només pot ser gràcies a la intervenció del sant.

És veritat que Rivera li ha posat a Rajoy 6 condicions, 6 (com el nombre de braus que es toregen en una plaça durant una tarda)

A primera vista les 6 condicions de Rivera me semblen un escull pràcticament inassolible per al PP. Ara bé, si hi ha voluntat de negociar (i sembla que la hi ha), al començament sempre sé sol posar un sostre molt alt per acabar cedint fins arribar a un equilibri. Sempre ha estat així i aquest cop no ha de ser diferent.

No obstant cal recordar que amb els vots de C’s no s’arriba a la majoria absoluta, n’he fan falta 7 més... El dubte a hores d’ara és si els acabaran aconseguint o no. Tot indica que més enllà de C’s no queda ningú més amb qui el PP pugui negociar... Llavors només quedaria l’abstenció en tot o en part del PSOE.

Aquest matí, mentre pujàvem a Tortosa, la meva dona me llegia alguns tuits, el més graciosos... Un d’ells feia referència a la situació sexual de Felipe González (No meu compres? Què va mal follat! Ara sí?) No sé si és això exactament el que té... També podria ser que pel matí sé pren una dosi doble d’aiguardent (a molts de llocs li diuen galera, ja que fa gaire bé 100 anys a la Galera n’hi havia al menys dues fàbriques) o una explicació molt més senzilla: té demència senil, pròpia de l’edat.

ADAM TOMÀS

Al tall d’ahir de l’N-340 (el 68è –n’he son tants que els líders de la carretera han perdut el compte) van estar presents l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs i el regidor Tomàs Bertomeu.

Vaig poder parlar un moment amb l’alcalde a qui li vaig dir que hauríem de tenir una reunió per a comentar-li algunes inquietuds. M’he va dir que quan volgués, sense problemes...

Tot i això li vaig comentar dues coses d’aquelles que un dia té venen al cap: la font que hi havia a la plaça del Mercat i el mural de Niebla de la zona lúdica de Tosses.

Sobre la font me va dir que es guarda a un magatzem de l’empresa Contregisa (suposo que va ser la que va fer les obres de remodelació de la plaça) i sobre el mural que era privat, que pertanyia a l’associació d’empresaris d’oci de Tosses; tot i això sembla que el mural ha desaparegut, que ningú sap on està... Bé, algú si que ho sabrà!

Sobre la font pregunto:  Per què no es va col·locar a la mateixa plaça? Quins interessos hi havia per a posar-ne una altra? No podria recuperar-se per a ornamentar alguna plaça. A Amposta hi ha moltes places sense ànima: la de darrere del Miquel Granell, la Cecilia Carvallo, la adjacent a la plaça de la Castellania, davant del frustrat centre comercial, la rotonda del Lligallo davant l’Aldi... Ne teniu prou? No, a la plaça de bous no... És veritat que aquell espai només s’utilitza uns dies a l’any, però allí faria nosa...   

   

AINA CID

Aquest migdia (hora local), la remera Aina Cid, juntament amb la seva companya Ana Boada, han tornat a competir a la prova de dos sense femení. L’Ajuntament d’Amposta ha tornat a instal·lar la pantalla per a seguir i animar la remera ampostina des de la distància.

Però un dia més les proves de rem s'han hagut d'ajornar per mal temps... 

Voler canviar els JJ.OO. d'estiu pels d'hivern potser sigui contraproduent... 

Qui se’n recorda ara dels remers Luis Miguel Oliver (LA-84), Toni Merín (Barcelona-92) i Anna Accensi (Atlanta-96), tots ells olímpics i de l’entrenador David Morales i el seleccionador Bienve Front? Se’ls hi ha reconegut prou la gesta? Només pregunto...

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 10-08-2016

Amposta. Avinguda de Catalunya. 

Una prova més de l'incivisme d'alguns ampostins. 

Les bosses grans no passen per la boca del contenidor!