dimarts, 6 de setembre del 2016
El premi a la mentida
JOAN J. QUERALT
Catedràtic de Dret Penal de la UB.
Pràcticament no s'havia acabat la sessió parlamentària en què es va rebutjar la investidura de Mariano Rajoy, que es donava a conèixer la proposta de nomenament de José Manuel Soria, dimissionari exministre d'Indústria i amb antecedents manifestament millorables, com a candidat a la direcció executiva del Banc Mundial, el segon esglaó formal de comandament però el primer en la pràctica d'aquesta institució. Va sonar la notícia com el que és, com una bufetada a la cara de l'honrada ciutadania i dels que encara creien que l'actual nomenklatura del Partit Popular, després dels seus pactes amb Ciutadans, encarava seriosament la lluita contra la corrupció, la regeneració política i la decència en l'àmbit de l'activitat pública.
Soria és un polític que, en la seva etapa canària, des de mitjans dels anys 90, ja ha sigut vinculat amb diverses trames de corrupció, però mai ha sigut imputat. No obstant, quan ha pretès regirar-se contra els mitjans que l'acusaven, ha perdut les batalles. Manté obert -i està lluny de tancar-se- l'enfrontament amb un sector de la judicatura canària gràcies a maniobres de voluntariosos guàrdies de corps a l'Administració de justícia.
Més recentment, el seu trànsit ministerial dista de merèixer una valoració no ja òptima, sinó mínimament passable. En el seu haver es computa la prolongació de la vida de la central nuclear de Garoña, superant el seu cicle legal de vida útil; o la defensa del nou règim de nomenament del director de RTVE -donat que la televisió pública depèn formalment del Ministeri d'Indústria-; o l'impost al sol que grava l'energia dels autoconsumidors productors. O com a guinda, la indemnització per reial decret llei de la plataforma Castor: més de 1.300 milions d'euros i ara davant el Tribunal Constitucional. Un rècord en els pagaments de l'Administració: 32 dies. La seva manera de complaure el món de l'energia, especialment l'elèctrica, és exemplar.
Ara, la proposta com a director executiu del Banc Mundial. Es diu que hi tenia dret per la seva condició de funcionari. En concret, tècnic comercial de l'Estat. Cert: hi té dret... tant com qualsevol lector o lectora d'aquest diari, funcionari o no. Per optar a aquest càrrec, segons l'estatut internacional de l'entitat, els proposats han de presentar un currículum professional, acreditar una experiència i gaudir d'una integritat contrastada. Deixant de banda la poc rellevant experiència de ministre d'Indústria, donat que per ser nomenat no es va tenir en compte el seu currículum professional i pot ser-ho qualsevol al marge de la seva formació -només és necessària una lleialtat indestructible-, el seu temps de funcionari, fins i tot sumant destins anteriors a l'obtenció de la carrera funcionarial, suma amb prou feines una dotzena d'anys. Des del 1995, Soria ha estat en política i allunyat de l'economia i del tràfic financer internacional i interestatal, que és del que, en essència, s'ocupa el Banc Mundial.
La plaça de director executiu del Banc Mundial -contra el que s'ha volgut fer creure per part d'alguns defensors del nomenament- no és espanyola: no està en l'elenc funcionarial espanyol com sí que ho està la de conseller econòmic d'una ambaixada, per exemple, plaça que sí que surt a concurs públic. En definitiva, el Govern, qualsevol Govern, proposa una persona per a aquell càrrec i, si prospera el nomenament, aquesta persona passa a ser membre de l'entitat que l'acull; és més, no representa el seu país, sinó els fins de l'ens que el rep, el retribueix i l'eximeix de tributar.
Per això la plaça en qüestió no ha sortit en cap convocatòria de cap butlletí oficial espanyol. Per proveir d'alts directius o representants certs organismes internacionals, en virtut d'un complex sistema rotatori els governs fan d'oficina d'ocupació supervip per col·locar, en general en daurats cementiris d'elefants, polítics als quals el sistema entén que ha de recompensar. Ni tan sols val allò que, per tradició, aquestes o aquelles places es reserven a aquest o aquell grup de funcionaris. Això és premodern, i els constitucionalistes, fins i tot els que ho són només de paraula, ho haurien de saber: per promoure llocs públics a Espanya, les convocatòries de personal ho han de ser de manera que s'hi pugui accedir en condicions d'igualtat i mèrit. Per això la publicació de la corresponent convocatòria ha de ser pública; el BOE, per al Govern central, és el vehicle.
En resum, s'ha premiat, intentant fer-ho passar com a dret, un exministre enxampat en frau fiscal (potser prescrit, però sense diligències que ho acreditin) d'unes empreses de les quals es deia aliè però de les quals era administrador i propietari. La mentida llavors li va suposar la sortida del Govern. Ara, un premi més que gros.
Catedràtic de Dret Penal (UB).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)