GERARDO PISARELLO
Professor de Dret Constitucional (UB). Membre de l'Observatori DESC.
L'Onze de Setembre una àmplia majoria de catalans i catalanes, de naixement i d'adopció, recordem la supressió per la força de llibertats i d'institucions d'autogovern molt preuades. I rememorem, també, la legítima resistència a aquests actes d'arbitrarietat i menysteniment.
Voldríem que el 1714, com el 1652 o el 1939, evoqués un passat oprobiós que, no obstant això, no ha aconseguit fer efecte en el present. Per desgràcia no és així. Un cop més, la Diada d'enguany transcorrerà en el context d'una forta regressió centralista i autoritària i d'un profund atac contra llibertats i drets socials elementals.
I la tendència no és nova. A l'empara de les imposicions de la Troica europea, el govern del Partit Popular fa anys que abandera un procés de recentralització, privatitzacions i retallades socials i laborals que està buidant el sentit de l'autogovern a diferents escales, començant per la municipal. Moltes de les expressions legítimes de rebuig a aquesta situació han estat objecte de reaccions arbitràries i criminalitzadores. Sovint, els tribunals i les mateixes forces de seguretat han estat instrumentalitzats per bloquejar les crítiques al règim heretat del 1978, i de manera destacada, per evitar que la ciutadania de Catalunya sigui escoltada.
L'acord assolit entre el PP i Ciutadans i el mateix discurs de Rajoy a la sessió d'investidura al Congrés són una prova més d'aquesta deriva. Confirmen la vocació centralista i antisocial de les principals forces de dretes d'àmbit estatal. I suposen una nova amenaça, no només a les polítiques d'immersió lingüística o a l'autogovern de Catalunya, sinó a l'autonomia i a les singularitats dels diferents pobles i territoris de l'Estat.
La Diada d'enguany és una ocasió per denunciar aquesta envestida i exigir respecte. Per commemorar, per descomptat, el significat de la revolta en defensa del règim constitucional català violentament suprimit després del 1714 (un règim representatiu i de llibertats amb clares potencialitats democràtiques, com bé han explicat historiadors com Eva Serra o Josep Fontana). Però per defensar, també, a les institucions i als carrers, el dret actual del poble de Catalunya a poder decidir el seu futur amb llibertat i sense amenaces.
No és la primera vegada que succeirà. Aquest 11-S es compleixen 40 anys de la gran Diada unitària de Sant Boi de Llobregat. Aquell acte del 1976 va aplegar bona part de les classes mitjanes i del moviment obrer antifranquista, integrat per nombrosos treballadors i treballadores nascuts fora de Catalunya. I va deixar una cosa clara: que quan les classes populars s'organitzen, són les millors defensores de les llibertats socials i nacionals.
A diferència de la transició, però, les reivindicacions d'avui en dia no poden situar-se en el terreny de l'autonomisme. Anys de lleis, de decrets i de sentències centralistes, uniformitzadores, han convertit l'Estat autonòmic en un malalt terminal, impossible de reanimar. Per això, els actes de la Diada han de servir per impugnar les polítiques autoritàries del PP. Però sobretot per formular un nou sobiranisme: ampli, integrador, amb vocació constituent i amb inequívoques conviccions republicanes.
Construir el postautonomisme no pot consistir a dissenyar fulls de ruta excloents i reescalfats a cop de gestos d'escassos efectes pràctics. Ans al contrari, exigeix trencar amb les polítiques antisocials, amb la corrupció, i conquerir sobirania real. L'impuls de noves polítiques quotidianes és el que generarà les aliances i la força social necessàries per conquerir espais efectius de sobirania política, econòmica, ecològica i cultural. I és, també, el que permetrà implicar la gran majoria de la societat catalana entorn d'un debat constituent, per un model diferent de país, i en la defensa d'un referèndum amb plenes garanties i reconeixement suficient.
Francesc Pi i Margall, pare del republicanisme federal de lliure adhesió, va escriure que en el foc del 1714 «van cremar no només les institucions de Catalunya, sinó també la llibertat d'Espanya». Molts dels drets que avui es reclamen des de Catalunya són singulars. Però molts són els mateixos drets exigits per milions de dones i homes en diferents racons de l'Estat, d'Europa i del món. Per tant, si aquestes reivindicacions són desateses o reprimides, serà la llibertat de molts, i no només la dels catalans, la que patirà.
Un 11-S realment sobiranista ha de ser, en definitiva, també internacionalista i fraternal (no en va, coincidirà amb el record del cop d'Estat del 1973 a Xile i de les esperances obertes pel govern de la Unitat Popular). Perquè l'única manera de conquerir la pròpia llibertat és lluitant per la llibertat dels qui no en tenen. I això només es pot fer de manera fraterna, solidària, amb tots els pobles i persones que avui es rebel·len contra la injustícia, contra el mal govern polític i econòmic, en defensa de la dignitat igual de tothom. Primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona.
