JAUME REIXACH
En aquests 40 anys, la societat catalana també ha evolucionat.El pes demogràfic s’ha acabat concentrant en la franja litoral i l’Àrea Metropolitana de Barcelona –més barrejada i multilingüe que mai- s’ha convertit en una conurbació amb dimensió internacional, gràcies a les bones plataformes de connexió que tenim (aeroport, port, AVE i autopistes). En l’actual civilització de la globalització, Catalunya –per l’impuls modernitzador de Barcelona- està en una posició capdavantera que hem de mirar de no perdre.
Però la història recent d’aquest racó de món està molt influenciada i condicionada per la figura de Jordi Pujol i el moviment populista que va crear al voltant de la seva persona. La vocació de ‘conducator’ de la societat catalana que tenia aquest banquer de fortuna, avui caigut en desgràcia, ha marcat i continua determinant la vida política del nostre país. Amb el seu hiperlideratge, Jordi Pujol va aconseguir patrimonialitzar el nacionalisme català –la vella herència dels maçons Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé - i convertir-lo en una aclaparadora maquinària de poder, ben greixada amb la corrupció i la compra de voluntats.
De manera conscient o inconscient, els principals protagonistes de l’actual moviment independentista –la fase superior del pujolisme- són ‘fills’ polítics de l’expresident de la Generalitat que resulta que tenia una gran fortuna amagada en paradisos fiscals. Seguint la seva trajectòria i escoltant-los,Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium), Oriol Junqueras(ERC) i Carme Forcadell (presidenta del Parlament), per esmentar-ne uns quants, són un fidel exponent de la ideologia i de la praxis pujolista. Fins i tot la CUP ha acabat sucumbint als ‘cants de sirena’ del president Carles Puigdemont -que, no ho oblidem, és el successor d’Artur Mas, amb la benedicció de Jordi Pujol- i ara està disposada a votar a favor de la moció de confiança a canvi d’una RUI que, directament, està condemnada al fracàs.
El nacionalisme, des de fa més de 40 anys, és pujolisme: una doctrina profundament conservadora amb vocació absolutista. El ‘problema’ és que la societat catalana és democràtica i diversa i, de manera intuïtiva, una part important de la població (més del 50%) rebutja l’estratègia totalitària que subjau darrere del projecte pujolista-independentista. Amb muntanyes de diners –en gran part saquejats de les arques públiques-, el nacionalisme pujolista ha aconseguit comprar i apropiar-se de parcel·les importants de Catalunya: els mitjans de comunicació i la cultura subvencionada en són un exponent (comptat i debatut, això surt ‘baratet’ i és molt efectiu per crear ‘ambient’).
Des de fa cinc anys, el pujolisme-independentisme també ha pagat i segrestat la Diada de l’Onze de Setembre, convertint-la en una ‘parada’ on la parròquia adoctrinada i acrítica protagonitza una coreografia de masses destinada a“impressionar” ‘Madrid’ i, de passada, el món sencer. Les marxes de torxes, la desfilada de la Coronela i els castellers completen aquesta dramatúrgia pitarresca. Quin objectiu té aquesta enorme i caríssima ‘performance’? Els participants no ho saben, però són la comparsa necessària per poder negociar amb ‘Madrid’ i aconseguir l’amnistia per les malifetes del clan Pujol i, de passada, intentar recuperar el poder econòmic perdut davant la força inexorable del capitalisme globalitzat.
Jordi Carbonell, en el seu glossat discurs de l’11-S de 1976 a Sant Boi, va fer èmfasi que els catalans –vinguem d’on vinguem i pensem com pensem- som “un sol poble”. La Diada Nacional d’enguany, segrestada i protagonitzada pels ‘fills de Pujol’, és l’antítesi d’aquesta expressió. L’Assemblea Nacional Catalana ha intentat apropiar-se del nom i de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, però la còpia –com passa sempre- és una estafa.
Diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Sense anar més lluny, visitant les multitudinàries festes de Bellvitge que s’han fet aquests dies.
Des de la recuperació de la Diada, després de la mort del dictador, han passat 40 anys. En la històrica concentració de Sant Boi de 1976, convocada per l’Assemblea de Catalunya, es reclamaven les llibertats democràtiques, l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats, el restabliment de la Generalitat i un nou Estatut de Catalunya, inspirat en el de Núria de l’any 1932.
Tot això es va aconseguir a través d’una ruptura gradual i sovint traumàtica (ETA, GRAPO, el “tejerazo”…) amb el franquisme que va adoptar el nom de Transició i que va quedar consagrada amb la Constitució de 1978. L’Espanya i la Catalunya del 2016, afortunadament, no tenen res a veure amb la de 1976. L’Estat de les Autonomies s’ha consolidat i amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i a l’OTAN, el marc geopolític i geoeconòmic de Catalunya ha quedat eixamplat, delimitat i tancat. Per bé o per mal.
Tot això es va aconseguir a través d’una ruptura gradual i sovint traumàtica (ETA, GRAPO, el “tejerazo”…) amb el franquisme que va adoptar el nom de Transició i que va quedar consagrada amb la Constitució de 1978. L’Espanya i la Catalunya del 2016, afortunadament, no tenen res a veure amb la de 1976. L’Estat de les Autonomies s’ha consolidat i amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i a l’OTAN, el marc geopolític i geoeconòmic de Catalunya ha quedat eixamplat, delimitat i tancat. Per bé o per mal.
En aquests 40 anys, la societat catalana també ha evolucionat.El pes demogràfic s’ha acabat concentrant en la franja litoral i l’Àrea Metropolitana de Barcelona –més barrejada i multilingüe que mai- s’ha convertit en una conurbació amb dimensió internacional, gràcies a les bones plataformes de connexió que tenim (aeroport, port, AVE i autopistes). En l’actual civilització de la globalització, Catalunya –per l’impuls modernitzador de Barcelona- està en una posició capdavantera que hem de mirar de no perdre.
Però la història recent d’aquest racó de món està molt influenciada i condicionada per la figura de Jordi Pujol i el moviment populista que va crear al voltant de la seva persona. La vocació de ‘conducator’ de la societat catalana que tenia aquest banquer de fortuna, avui caigut en desgràcia, ha marcat i continua determinant la vida política del nostre país. Amb el seu hiperlideratge, Jordi Pujol va aconseguir patrimonialitzar el nacionalisme català –la vella herència dels maçons Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé - i convertir-lo en una aclaparadora maquinària de poder, ben greixada amb la corrupció i la compra de voluntats.
De manera conscient o inconscient, els principals protagonistes de l’actual moviment independentista –la fase superior del pujolisme- són ‘fills’ polítics de l’expresident de la Generalitat que resulta que tenia una gran fortuna amagada en paradisos fiscals. Seguint la seva trajectòria i escoltant-los,Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium), Oriol Junqueras(ERC) i Carme Forcadell (presidenta del Parlament), per esmentar-ne uns quants, són un fidel exponent de la ideologia i de la praxis pujolista. Fins i tot la CUP ha acabat sucumbint als ‘cants de sirena’ del president Carles Puigdemont -que, no ho oblidem, és el successor d’Artur Mas, amb la benedicció de Jordi Pujol- i ara està disposada a votar a favor de la moció de confiança a canvi d’una RUI que, directament, està condemnada al fracàs.
El nacionalisme, des de fa més de 40 anys, és pujolisme: una doctrina profundament conservadora amb vocació absolutista. El ‘problema’ és que la societat catalana és democràtica i diversa i, de manera intuïtiva, una part important de la població (més del 50%) rebutja l’estratègia totalitària que subjau darrere del projecte pujolista-independentista. Amb muntanyes de diners –en gran part saquejats de les arques públiques-, el nacionalisme pujolista ha aconseguit comprar i apropiar-se de parcel·les importants de Catalunya: els mitjans de comunicació i la cultura subvencionada en són un exponent (comptat i debatut, això surt ‘baratet’ i és molt efectiu per crear ‘ambient’).
Des de fa cinc anys, el pujolisme-independentisme també ha pagat i segrestat la Diada de l’Onze de Setembre, convertint-la en una ‘parada’ on la parròquia adoctrinada i acrítica protagonitza una coreografia de masses destinada a“impressionar” ‘Madrid’ i, de passada, el món sencer. Les marxes de torxes, la desfilada de la Coronela i els castellers completen aquesta dramatúrgia pitarresca. Quin objectiu té aquesta enorme i caríssima ‘performance’? Els participants no ho saben, però són la comparsa necessària per poder negociar amb ‘Madrid’ i aconseguir l’amnistia per les malifetes del clan Pujol i, de passada, intentar recuperar el poder econòmic perdut davant la força inexorable del capitalisme globalitzat.
Jordi Carbonell, en el seu glossat discurs de l’11-S de 1976 a Sant Boi, va fer èmfasi que els catalans –vinguem d’on vinguem i pensem com pensem- som “un sol poble”. La Diada Nacional d’enguany, segrestada i protagonitzada pels ‘fills de Pujol’, és l’antítesi d’aquesta expressió. L’Assemblea Nacional Catalana ha intentat apropiar-se del nom i de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, però la còpia –com passa sempre- és una estafa.
Diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Sense anar més lluny, visitant les multitudinàries festes de Bellvitge que s’han fet aquests dies.
