ARCOS DE LA FRONTERA 4

Els partits, davant la crua realitat

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

Rajoy descobreix les amargures de no tenir majoria absoluta. I el PSOE, les virtuts de ser oposició responsable i centrar les polítiques del Govern

El pas del temps dóna i pren raons. ¿On queda l’altivesa del PP quan reinvidicava el llegat de Mariano Rajoy i exigia al PSOE que, a part de facilitar-li la investidura, li donés un xec en blanc per a la legislatura? ¿On queda el no de no del socialista Antonio Hernando a qualsevol entesa amb el Govern, entonat en ple trànsit cap al no és abstenció? ¿Què se n'ha fet de la condició de soci preferent de l’Executiu que va vindicar Ciutadans després de mudar, així mateix, del veto al sí a Rajoy? ¿I del lideratge de l’oposició d’esquerres que Units Podem pretenia arrogar-se?

La nova (i inèdita) aritmètica parlamentària ha submergit tots els actors polítics, els vells i els ja no tan nous, en un gèlid bany de realitat. Per orgullós que estigui de la llei Wert o de la llei mordassa, sense majoria absoluta a Rajoy només li queden dues opcions: o s’avé a revocar-les o les hi revocarà l’oposició. Per fondes que siguin les seves ferides, el PSOE no pot quedar-se de braços plegats esperant que el PP busqui aliats per perpetuar les seves polítiques econòmiques; està obligat a aprofitar la seva força decisiva al Congrés per forçar un gir social en benefici de tots els ciutadans, i en particular dels més desafavorits. L’elevació del salari mínim, l’ampliació del dèficit autonòmic i l’aposta per un ajust econòmic sense més retallades socials en són una bona mostra.

La reforma constitucional

La complicitat entre el PP i el PSOE també altera el guió d’Albert Rivera i Pablo Iglesias. Els vots de C’s, útils com a palanca per forçar el no de Pedro Sánchez, perden valor amb un PSOE aclimatat al paper d’oposició responsable. I amb la dreta dulcificada per la seva fragilitat parlamentària, l’oposició de trinxera de Podem perd sentit.

Tots seran imprescindibles en la reforma constitucional a la qualSoraya Sáenz de Santamaría ja ha obert la porta, tot un bany de crua realitat per a les forces independentistes.

EL QUE DIU EL DIARI I LA REALITAT

Eneko.

Dissabte passat un titular me va cridar l’atenció (ja sabeu que sovint no me quedo amb el titular, ni tan sols amb la informació que donen, sinó que vaig més enllà i miro de donar-los-hi  la volta: Tots els joves haurien de tenir plans d’estalvi.

És cert que el vaig trobar a les pàgines especials del  Periódico, però a mi coses com aquesta me van venir mal de panxa...

Aquest suggeriment el va fer Silvia Ávila subdirectora general i directora de Bancassegurances del Banc de Sabadell, tot i que qui ho hagi dit m’importa un rave, perquè ho hauria pogut dir qualsevol dels treballadors de la banca que hi ha a l’actualitat, més pendents d’arribar als objectius marcats per l’empresa que no de conèixer les veritables necessitats dels clients, a qui, a diferència del que passava abans, pràcticament no coneixen.

Eneko.

La senyora Ávila opina: Disfrutar d’una jubilació adequada requereix un esforça d’estalvi, i aquest esforç serà més petit com més aviat comencem.

La realitat és molt diferent. La taxa d’atur entre els joves és superior al 50% i molts d’ells no cobren cap prestació perquè o bé no han treballat mai o les condicions de la feina que han trobat és tan minsa que no tenen dret a cobrar l’atur o l’esgoten en pocs mesos.

Hi ha parelles que han de passar amb 500€ al més que just els ve per a cobrir les necessitats bàsiques i, encara sort, que reben l’ajuda dels seus familiars, com per exemple el pis on viuen. Ni vivint al domicili familiar governats pels progenitors o fins i tot iaios tenen capacitat d’estalvi.  

A part d’això, quan un és jove el que menys pensa és amb la jubilació que la veu a anys llum... Primer que res, quan es té una feina més o menys estable, la primera cosa que un es compra és un cotxe per a gaudir de certa autonomia de moviments, com per exemple anar a treballar ja que els horaris dels transports públics no solen coincidir quasi mai amb els horaris laborals de l’individu. I això havent-hi sort de que hi hagi transport públic... Després ve la casa... Això sí, endeutant-te fins el coll per a pràcticament tota la vida. Amb sort, ja que els bancs, els mateixos que té diuen que estalvies, tampoc no faciliten préstecs a segons quins perfils econòmics.

Continuo? Crec que no fa falta perquè qui més qui menys sap els que passarà després perquè o bé ho ha viscut com a pare o com a fill i tots sabem que, ara com ara, sinó som una família acomodada la capacitat d’estalvi al llarg de la nostra vida és pràcticament nul·la.
El que s'ha de fer és lluitar per les pensions públiques i exigir als nostres governants que prenguin les mesures que calgin per a garantir unes prestacions dignes. No potser que un treballador que hagi estat 40 anys donant el callo quan arribi l'hora de jubiar-se temi no poder cobrar o cobrar una quantitat tan minsa que no li permeti cubrir les seves necessitats.  

Eneko. 

Avui un altre titular: Nova bombolla financera. I continua: Ignacio de la Torre, expert que va predir la sortida d’Espanya de la crisi, avisa dels perills de liquiditat del BCE.  

És difícil per a un no entès com jo comprendre la magnitud de les dades macroeconòmiques que sovint hi trobem als diaris. En canvi si que puc comprendre que si algú va predi la sortida d’Espanya de la crisi o bé s’ho va inventar (així, tal com sona) o no coneix la realitat que l’envolta, una situació similar a l’anteriorment exposada.

Si Espanya amb un 20% de taxa d’atur, amb més del 50% d’atur entre els joves, amb una quantitat no especificada de gent que tot i treballar guanya un salari de misèria i que no arriben a final de més... Per cert, una altra dada macroeconòmica: Espanya és un dels països d’Europa amb més percentatge de pobres i, la xifra, lluny de disminuir va en augment dia darrere dia...

No hi ha ningú que conegui més la situació per la que estem passant que aquells que difícilment poden arribar a final de mes o els que van recorrent les administracions per veure si troben una nova prestació per família nombrosa, fills discapacitats o potser alguna que encara no s’ha creat però que algú els hi ha parlat de que no sé on ja la donen... 

LO POBLE QUE VOLEN 5-12-2016

Cruïlla entre l'avinguda de Catalunya i el carrer Cervantes. A la mitjana una senyal d'accès prohibit. 
El cotxe que surt al centre de la foto s'ho acaba de saltar a la torera... 

Què nassos fa aquest senyal??