GRAZALEMA 4

Els noms del periodisme

LUIS MAURI

El trencament continuat del manament més bàsic de l'ofici d'informar va fer possible el presumpte frau del 'cas Nadia'

Mal assumpte quan els periodistes hem de posar-nos a escriure sobre el periodisme. Senyal que alguna cosa no marxa bé. O que marxa francament malament.

Sacsejat per dues crisis profundes i simultànies, una d’econòmica i una altra de tecnològica, el periodisme viu dies –què dic dies: gairebé una dècada ja– de debilitat i confusió, sovint també de ceguesa.

D’una banda hi ha les conseqüències del defalliment de l’economia: descens dels ingressos dels mitjans per publicitat, caiguda de vendes de la premsa impresa, tancaments, acomiadaments, reducció de salaris, precarització del treball, fragilitat de les empreses editores i, en conseqüència, més exposició a les pressions exteriors… Entre el 2008 i el 2015, el sector va perdre 12.200 llocs de treball (no solament de periodista), segons l’Associació de la Premsa de Madrid. I entre el 2010 i el 2015, el salari mitjà dels informadors es va veure reduït en el 17%.

REVOLUCIÓ DIGITAL

De l’altra, l’impacte de la revolució digital, que sacseja amb força els paradigmes i els patrons de la informació, i alhora el model de negoci editorial, corsecant l’anterior sense acabar de parir-ne un de nou i rendible. Les noves prestacions tecnològiques empenyen les redaccions a produir a més velocitat i menor cost, i sovint amb menor qualitat. I el lector, a consumir de forma compulsiva un volum indigerible d’informació.

I després hi ha la pèrdua de credibilitat social del periodisme.Seria un error massa gros pensar que la pèrdua de confiança (el 2015, els ciutadans atorgaven a la informació periodística un aprovat justet: 5,5 sobre 10, segons el citat informe) va començar quan el periodisme va entrar, i es va extraviar, en el laberint econòmico-tecnològic d’aquest començament de segle. El mal ja el portàvem a dins i ha estat aquí des del principi dels temps, atacant petits i grans.

No es tracta de res complicat; de fet, és radicalment senzill. No cal tenir coneixements avançats d’economia ni de TIC. Només cal haver entès la primera i fonamental llei d’aquest ofici, haver-se-la cregut i no renegar-ne sota cap concepte, encara que caiguin llamps i trons.

UNA MENTIDA DELIRANT

Que el pare de la nena Nadia hagi pogut passejar les seves colossals i inconcebibles mentides per ràdios, platós i diaris durant vuit anys (no vuit dies, tampoc vuit setmanes) sense que ni un sol dels professionals que li van donar altaveu hagi considerat necessari verificar ni una sola coma de la delirant bola no té res a veure amb la crisi ni amb les TIC. Només guarda relació amb la negligència professional, amb el fet d’enviar en orris el manament nuclear d’aquest ofici: la informació ha de ser contrastada i verificada; si no, no és publicable.

¿Li podia haver passat a qualsevol? A qualsevol que es fumi les regles de l’ofici, sí, per descomptat. A qui les respecti, difícilment.

El periodisme no és una cosa sagrada. Com tota activitat humana, està subjecte a la possibilitat d’error. Però no és el mateix un error que una negligència. Ni aquesta equival a un frau. Els periodistes del cas Nadia no van inventar la mentida com els dos col·legues impostors de 'The Washington Post' (Janet Cooke va fabular el 1980 amb un jonqui de vuit anys d’edat) i 'The New York Times' (Jayson Blair va falsejar, plagiar, inventar i deformar desenes d’històries fins que va ser desemmascarat el 2003). Ni tampoc es van entregar a aquests aquelarres d’agit-prop política que, disfressats de periodisme, no deixen de ser una forma subtil decorrupció social.

EL MAL INFLIGIT

No, els periodistes del 'cas Nadia' no van arribar tan lluny, només (¡només!) es van deixar enganyar acríticament o interessadament, salivant d’excitació davant d'una història tan suculenta. ¿No van contrastar el relat del pare, Fernando Blanco, per por de perdre aquest sensacional reportatge? ¿Potser van creure en l’absurd que els afligits, les víctimes, no menteixen mai? És igual, el resultat és el mateix: l’immens dany infligit a si mateixos, als seus respectius mitjans (on els controls interns, si és que n’hi havia, van fracassar clamorosament) i al conjunt de la professió periodística.

Amb laberint econòmic-tecnològic o sense, en paper premsa o en hologrames virtuals a la Gran Via, el periodisme només mereix el seu nom quan és independent, veraç, rigorós, honest, inconformista, audaç, crític i compromès amb la recerca de la veritat. Aquest periodisme resulta costós per a l’escassetat que imposa la crisi i no tan veloç com permeten els recursos tecnològics. Però és l’únic periodisme possible: per a la resta, busquin-li un altre nom.

ACCIDENT A LA SORTIDA D’AMPOSTA PER LA CARROVA

Ha segut abans de les 8 d’aquest matí.
Veníem per la C-12 (sortim pel camí de les Tosses) i en arribar a l’entrada d’Amposta per la Carrova ja hem vist un gran nombre de cotxes aturats o circulant molt lentament i sota mateix del pont de l’autopista un policia local desviava els turismes i furgonetes per la carretera del canal mentre que els camions i autobusos havien d’esperar que se’ls hi donés pas alternatiu amb els que venien per la part de Tortosa, on la cua arribava pràcticament al pont de davant la torre.
Ja hi havia una ambulància, dues dotacions de bombers, Mossos i més policia local. Al cap d’uns instants una nova ambulància venia de Tortosa amb els llums d’emergència encesos.
He vist un cotxe amb el frontal abonyegat, la qual cosa m’ha fet pensar amb un xoc frontal o pel darrere, però l’impacte ha degut de ser considerable.

L’ENGANY CONTINUAT DELS PARES DE LA NADIA NEREA

Un dels temes que més fulles de diari ha omplert durant els darrers dies ha estat l’engany o l’estafa continuada dels pares de la nena Nadia Nerea afectada de distròfia muscular congènita.

Tot indica que els pares de la nena van exagerar la seva malaltia per aconseguir, gràcies a la generositat de la gent, sobre 1 milió d’euros del que ja se’n haurien gastat més de 600.000.

Per aconseguir recaptar una quantitat així es van valer, principalment de dues coses: una part legal que va ser la constitució de una fundació que portava el nom de la xiqueta i d’una campanya molt ben ideada que, entre d’altres coses, es va basar en exhibir la xiqueta pels platós dels principals canals de televisió, la qual cosa va donar al cas gran ressò mediàtic, bàsic a l’hora d’aconseguir el propòsit que s’havien fixat des d’un bon començament.

Estic convençut que el pare de Nadia Nerea va maquinar la gran estafa des del moment en que li van diagnosticar la malaltia a la xiqueta. Segons s’ha sabut, anteriorment ja tenia antecedents per delictes similars encara que molt menys importants. Una altra prova concloent és que, pel que sembla, no li van fer cap tractament extraordinari a la xiqueta, entre d’altres coses perquè el més necessari, segons sembla, ja el rebia del sistema de salut públic.

Quan el diari el País va destapar l’engany, ràpidament Fernando Blanco (que així es diu el pare) va dir que tornaria els diners que havia rebut (en un primer moment es va parlar d’uns 150.000€, xifra que es va anar incrementant en el pas dels dies, gràcies sobre tot a la informació obtinguda per ordre judicial de les entitats bancàries.

Recordo que el primer comentari que vaig fer va ser: I com els retornarà...? Ja sé sabrà a qui s’hauran de tornar?

Penseu que quan es porten a terme campanyes com aquesta (de bona fe, per suposat), una gran part de les aportacions són anònimes i sovint gràcies la col·laboració desinteressada d’establiments comercials que col·loquen a llocs vistosos guardioles amb la foto de la xiqueta o xiquet que va acompanyada d’una breu explicació de la seva malaltia. És pràcticament impossible conèixer amb exactitud les identitats i les quantitats aportades per cadascú.

Però a mesura que es va anar engrandint la xifra i, sobre tot, quan es va saber que se’n havien gastat més de la meitat, no cal ser molt espavilat per a veure que és del tot impossible.

En aquest cas tot és molt inversemblant, però sobre tot comprovar com es van gastar una part dels diners. A l’escorcoll que es va dur a terme a la casa familiar, la policia va trobar diners en metàl·lic, rellotges de luxe, una pistola de fogueig i marihuana. Cal fer cap comentari al respecte? Millor que no... Què cadascú arribi a les conclusions que vulgui...

Les últimes novetats que s’han sabut és que el pare havia planificat fugir a França amb la resta de la família. Si el jutge no hagués ordenat presó incondicional, segurament a hores d’ara ja hi serien.

Estic convençut que a la xiqueta sé li havia diagnosticat la malaltia, però com va acceptar el pare, es van exagerar les conseqüències.

Salvant totes les distàncies, me’n he recordat d’un cas que ens va explicar un brigada durant la meva curta estada a l’aquarterament militar de Cartagena. En va explicar que feia un temps un recluta, aprofitant-se d’una deficiència auditiva va aconseguir lliurar-se de la mili.

Pel que sembla el noi es va preparar minuciosament durant molt de temps. Quan va arribar al quarter va fer saber a tothom que estava completament sord i no sentia absolutament res. Van mirar de donar-li ensurts com ara fer un gran soroll al costat seu, sense que el noi s’immutés per a res. També tirar una moneda al terra (qui no reacciona al soroll dels diners?) I el noi es mostrava impertorbable. Quan ja el van declarar inútil, el van reunir els suboficials de la brigada (a la Marina no són companyies) i li van preguntar si realment no sentia res de res. I el jove els hi va respondre que no els sentia... Finalment li va arribar l’ordre de marxar i només llavors va acceptar que a una oïda li havien diagnosticat un determinat grau de sordesa i que era el que havia al·legat per mirar de lliurar-se, però que de l’altra sentia perfectament...    

No vull acabar sense fer constar que pràcticament tots els que demanen solidaritat a la gent van de bona fe i ho fan per causes nobles. Ara bé, saber diferenciar els uns dels altres és molt complicat i segur que després d’aquest cas, la majoria de la gent seran molt més reticents a l’hora de gratar-se la butxaca i soltar uns calerons per ajudar a d’altres persones.