ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
El primer dia de la Constitució de la XII legislatura ha servit per visualitzar com entenen de veritat el Partit Popular i Mariano Rajoyaixò de governar en minoria. En la qüestió de la reforma constitucional, els populars han evolucionat d’usar-la com a arma llancívola contra els altres a convertir-se en els seus únics custodis. El PP completa el seu propi cercle. Hem passat de l’agressivitat constitucional de l’aznarisme al paternalisme constitucional del marianisme.
Si algú té alguna reforma per proposar que la presenti i el gran guardià de les taules del 1978, Mariano Rajoy, li confirmarà si és assenyada i raonable o bé una frivolitat i una ocurrència. Presentant-se com un pare savi i protector que ha de guiar els seus fills ben intencionats, però inconscients dels riscos de la vida, Rajoy guanya temps i aconsegueix, una vegada més, el que sembla ser el seu principal objectiu durant aquesta legislatura: levitar en un pla superior sobre els seus adversaris i competidors.
Conscient que la seva minoria li complica seguir utilitzant el text constitucional com a ariet enfront de qualsevol demanda o competidor polític, Rajoy ha decidit reciclar-lo com a muralla destinada a enfortir la seva posició. Ha quedat clar que els populars no mouran ni un dit per iniciar o facilitar la necessària actualització en el segle XXI de la globalització, els clons i els smartphones d’una Constitució escrita al segle passat, després de 40 anys de dictadura. Qui vulgui reformar-la que la porti per quadruplicat i la presenti al registre.
Proveït rere la seva muralla constitucional, Rajoy es disposa a resistir el setge i demorar els terminis jugant a fet a amagar amb la Constitució i tots els altres. Ell la porta i els altres, a córrer si no volen ser descoberts. Als socialistes pensa atrapar-los amb les seves contradiccions internes i la seva esquizofrènia federalista mentre administra la seva urgència per arribar a acords mentre renoven el seu lideratge. Als nacionalistes pensa delatar-los amb una combinació subtil de diàleg educat i partides dels Pressupostos Generals de l’Estat. A Ciutadans i Albert Rivera no els pensa donar ni l’oportunitat ni el gust de fer-se una fotografia com si fos Adolfo Suárez 2.0 i a Podem ni tan sols intentarà enxampar-los; com més lluny se’n vagi Pablo Iglesias, millor.
Més enllà de l’habitual safareig sobre assistents i absents i el sadomasoquisme constitucional amb què alguns repassen la llista d’ajuntaments que no han celebrat la festa, el cert és que cada any més gent se situa o se sent fora del marc constitucional subministrat per la Constitució del 1978. Uns volen expandir els drets socials, uns altres, els polítics; uns volen una nova concepció de l’Estat, d’altres, un repartiment diferent de poders; uns demanen ser reconeguts i uns altres, ser protegits. En política, jugar a fet a amagar amb els problemes pot resultar entretingut i fins i tot rendible, però es corre massa risc d’acabar jugant sol.
