Mossèn Mariano, capella del Mas de
Barberans, tenia una gran devoció pel seu gosset Leal.
Leal era com el fill que mai
tindria. El tenia amb molta més estima que el seu cosí del Forcall,
amb qui havia crescut i amb qui havien muntat tot tipus de correries abans
d’entrar al seminari de Tortosa.
Un matí de diumenge,
mossèn Mariano va l’església de Sant Marc disposat
a oficiar la missa. Quan entra a la sagristia es troba amb Marcos,
l’escolanet més gran de la parròquia. Marcos era llest com una
mostela, però entremaliat com ell tot sol. La relació entre mossèn
Mariano i Marcos mai havia estat massa bona. Com es diu
vulgarment, clatellot que donava el capellà, clatellot que acabava replegant
l’escolanet. Només arribar ja li va maldar perquè se’n va adonar de que algú
havia fet un tast del vi de missa. Potser per això, sempre mirava d’arribar una
mica abans, però aquell diumenge s’havia entretingut més del compte amb Leal.
Com ja he
explicat, mossèn Mariano no tenia gran estima per Marcos.
Si el mantenia com escolà era perquè sa mare era molt devota i anys enrere
havia presidit la Confraria del Sagrat Cor.
Cansat d’aquella
situació, un dia Marcos va pensar com podia arribar a
guanyar-se les simpaties i favors del mossèn. De sobte li va venir una idea al
cap... Només faltava polir-la una mica i donar-li forma definitiva....
Tot va començar abans
de la missa en honor a l’Apòstol Santiago, patró d’Espanya. Aquell dia, només
arribar mossèn Mariano a la parròquia,Marcos sé li
apropa i li parla així:
-“Mossèn, mossèn... !
Sap què vaig llegir l’altre dia a una Diez Minutos?”
Mossèn Mariano es mostrava gens expectant
davant de l’entusiasme de l’escolanet.
-“No, explica’t...”
-“Vaig llegir –va
continuar Marcos- que a Barcelona hi ha una acadèmia on s’ensenya a
parlar els gossos. Cert que vostè sempre ha dit que al Lealnomés li
falta parlar?”
-“Certament –li
respon el mossèn- És un gosset molt llest que t’entén a la primera i aprèn tot
allò que li ensenyes amb rapidesa... Però...”.
Marcos. -“Mossèn, què li
semblaria si Leal anés a questa acadèmica de Barcelona per
aprendre a parlar?
Mossèn Mariano.- “Però jo no puc abandonar la
parròquia... Me dec a les meves feligreses... A més, Barcelona és una ciutat
molt gran per a mi i jo no sabria moure’m per allí. A part dels diners que
costaria...”
M. –“No es preocupi mossèn, ja
me’n encarregaria jo de tot...”. I els diners...? Segur que té algun raconet...
M.M. –Tu aniries a portar Leal a
Barcelona?”
M. –“Sí home, sí; es clar... Jo
me’n ocuparia de tot... Aniria les vegades que fos necessari a Barcelona. Què
li sembla si truco per assabentar-me de les condicions?
M.M. -“Perfecte, perfecte...”
Passen els dies i al
mossèn se’l veu neguitós en espera de les noves que li pot portar Marcos.
Finalment, un dia, Marcos truca a la porta de la rectoria.
M.M. – “Passa, passa... Què
m’expliques de nou xiquet?”
M. –“Tot solucionat. He trucat al
telèfon que hi havia a la revista i me va atendre una senyoreta molt simpàtica.
Em va explicar que per al curs que ve –que començarà a partir del 15 de
setembre- encara queden places lliures. Jo mateix l’aniria a portar i llavors
s’ha de pagar la matrícula i les despeses del primer trimestre per anticipat...
Es clar que si no pot pagar-ho tot de cop...”. El més dur per als dos és que no
podrà tornar a casa fins que s’acabi el curs... El contacte amb els altres
gossos del poble podria fer-li perdre tot el que haurà aprés fins aquell
moment. Si el porto jo, només jo el podré anar veure al final de cada trimestre.
Llavors m’informaran dels progressos de Leal i sobre les
possibilitats futures...”
M.M. –“Home, massa bé no me va,
la veritat, però tinc uns petits estalvis... Més o menys, quan me costaria?
Sense cap mena de dubte el més dur serà separar-nos... Pensa que portem 6 anys
junts... Encara recordo el dia que me’l va regalar la meva neboda de
Cinctorres... És fill dels gossos pastors de son pare... Uns gossos molt
intel·ligents...
M. -“Miri, ho tinc comptat:
10.000 pessetes de la matrícula, 2.000 pessetes del material didàctic i,
finalment, 5.000 pessetes mensuals per menjar i dormir. En total 27.000
pessetes”.
M.M. –“Bé, quan arribi el moment
te’n donaré 30.000; la resta per a les despeses del viatge, dinar, etc.”
M. –“Bé, si ho creu convenient...”
(El proper diumenge, més)