BARCELONA. DESEMBRE DE 2016 (5)

Podem afronta les condicions objectives

JOAN TAPIA

Periodista

La crisi de la formació morada es deu al fet que l'atur ha baixat del 26,2% del 2013 al 18,9%

Mentre el PP prepara un congrés que s’assemblarà molt a una solemne missa major, les dues forces d’esquerres estan immerses en una greu crisi. I contra el que posa en relleu el dia a dia, no es tracta només de guerres de persones, o de tribus, sinó d’incapacitat per analitzar la realitat.

Al PSOE el més rellevant no és tant la lluita a mort entre susanistes i pedristes (que també), sinó la incapacitat per reconèixer que no han assumit, ni repudiat seriosament (perquè per a una formació de govern seria escopir al cel), la política d’austeritat de Zapatero que va trencar expectatives però era inevitable. Ni el fracàs de l’Estatut al Constitucional quan governaven. El PSOE no ha analitzat internament ni explicat a l’opinió el naufragi de Zapatero el 2010. Dues assignatures pendents.

A Podem contemplem la guerra cada dia més agressiva entre l’essencialisme de Pablo Iglesias i el pragmatisme d’Íñigo Errejón, però hi ha encara una tercera tendència –l’anticapitalista–, més maximalista. I Carolina Bescansa amenaça ara amb una ponència pròpia i denuncia «l’encaixonament del debat ja ni tan sols en dues posicions, sinó entre dues persones, i la seva reducció a qüestions banals». Això de Bescansa indica que l’autoritat moral del cèsar Iglesias s’esquerda.

Però la crisi de Podem es produeix també –igual que la del PSOE– per les condicions objectives. Podem creix –com C’s– pel desgast dels dos grans partits, però sobretot per la crisi econòmica que fa que Espanya passi d’un atur mitjà segons l’EPA del 8,2% el 2007 al 26,4% el 2013. ¡Es va multiplicar per més de tres en només set anys! I la predicció era que seguís pujant. ¡Horitzó devastador! Eren les condicions objectives per a un partit d’irritació i protesta radical perquè el sistema només semblava garantir més atur i més pobresa.

Però les coses han canviat i ara (tercer trimestre del 2016 és l’última dada) l’atur EPA està en el 18,9%. I baixant. Encara molt alt però set punts menys que el 2013. I el consum privat –impulsat pels nous llocs de treball– tendeix a l’alça. Una oferta basada en la irritació contra el sistema ja no té el camp adobat (o l’hi té bastant menys).

A més a més, ¿què ha aconseguit Podem? En dues eleccions successives (les del desembre del 2015 i les del juny del 2016) no tan sols no ha convertit en realitat el sorpasso al PSOE –pintat amb traç gruixut com a traïdor als principis, d’electors jubilats i amb una direcció degenerada– sinó que la força emergent va perdre en només sis mesos fins a un milió de vots. El cel que assaltava Pablo va topar ben aviat amb el seu sostre.

I, 14 mesos després de les eleccions del desembre del 2015, el Partit Popular mana. Es pot discutir si per culpa d’Iglesias, de Sánchez, o dels socialistes que van assassinar Pedro, però és segur que si Podem s’hagués abstingut –no hagués votat juntament amb el PP contra la investidura de Sánchez– en aquests moments Mariano Rajoy no viuria a la Moncloa. Pérez Rubalcaba l’hi ha retret a Pablo Iglesias: «Som aquí per culpa teva».

L’INEVITABLE XOC DE TRENS

De Faro a Diari de Tarragona. 

Problema: Un tren surt de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Madrid a les 8:00 i una velocitat mitjana de 150 Km/h. A la mateixa hora surt de l’estació d’Atocha de Madrid un altre tren en direcció a Barcelona a una velocitat mitjana de 145 Km/h... A quin punt del recorregut xocaran? Com veieu l’enunciat sé tracta d’una versió moderna i adaptada per a l’ocasió d’un exercici que ens havien posat sovint quan fèiem el batxillerat. No sé el destres que éreu vosaltres a l’hora de resoldre’l, però jo no recordo haver donat mai la resposta correcta.

És si fa o no fa el mateix que me passa ara... Que en algun punt entre Madrid i Barcelona hi haurà un xoc de trens, sembla cada cop més previsible. Ara bé, esbrinar el precís moment que es produirà el xoc és molt complicat, perquè en aquest cas depèn de diversos factors i tots ells imprevisibles.

Evidentment el xoc de trens és una metàfora (com ho és la bufetada d’una infermera a Toni Comín al cartell que convida a mobilitzar-se contra la Sanitat), per tant, no s’ha d’agafar al peu de la lletra. Però en tot cas, sembla que el resultat serà catastròfic.

Ho diré totes les vegades que calgui i, si és necessari, alguna més: Mai s’hauria hagut d’arribar a aquesta situació. És com un diàleg de sords i, possiblement , alguna cosa més... Què vull dir? Què hi ha massa interessos per part dels polítics de tots dos costats i saben que el dia que mostrin feblesa cedint ni que sigui un mil·límetre, ja poden dedicar-se a criar canaris o a cultivar orquídies...  

Ja sabeu que el tema dóna per a molt... Podríem estar-ne parlant hores i hores i no acabaríem mai. Per tant, m’he de centrar única i exclusivament amb els darrers passos que s’estan donant, alguns d’ells molts estrambòtics.

Quan Rajoy va poder formar govern gràcies a que el PSOE facilités la seva investidura, una de les primeres coses que va dir és que obriria camins de diàleg amb el govern de la Generalitat. La primera mesura al respecte va ser obrir un despatx a Barcelona per a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santa María que més d’una vegada me recorda a una nina diabòlica més que a una política amb responsabilitats de govern.

Sé suposa que des d’aquesta oficina esmentada la vicepresidenta espanyola hauria de dialogar, prioritàriament, amb el govern català per mirar de rebaixar les tensions existents. Però no és així...

Dña. Soraya, des del seu despatx barceloní (per cert, algú sap on està?) s’ha reunit amb Miquel Iceta, Inés Arrimadas, Enric Millo i sembla que amb alguns empresaris... Però que hagi transcendit, en cap membre de l’executiu català. Creieu que això és normal?

Si només es reuneix amb aquells que no li han d’ocasionar cap conflicte, després que no vagin presumint de diàleg, perquè dialogar en el moment històric que estem vivint, no és precisament això.

Sembla ser que algú va dir que la Soraya Sáenz de Santa María només venia a Barcelona a carregar el seu mòbil. És una altra metàfora, però que s’aproxima molt a la realitat.

Per a venir a Catalunya i fer el paripé, millor que es quedi per Madrid i que se’n vagi de compres... Estalviaria un bon grapat d’euros a l’erari públic que segurament se podrien destinar a d’altres finalitats més profitoses, com per exemple tapar la boca a les examants del Rei emèrit.  

Aquesta manca de diàleg es va tornar a manifestar ahir. Mentre els del Pacte Nacional pel Referèndum es van reunir no sé sap ben bé per a què (sembla ser que es vol avançar la data del referèndum, però de moment no es vol fer pública), el govern de la Cort ja va avisar que si cal traurà les competències a Ensenyament per a que el dia del referèndum no es puguin obrir el col·legis electorals. És el joc del gat i la rata, el dels disbarats o ves a saber què?

Des de fora, la percepció d’un que s’ho mira a certa distància, és com una immensa partida d’escacs on les dues parts s’han enrocat mirant de defensar les seves posicions més que d’atacar. Però en algun moment s’haurà d’acabar i quan això passi, de ben segur que no agradarà a una de les parts.  

LO POBLE QUE VOLEM 2-02-2016

Carrer sense nom...

Hi veieu cap rètol que ho posi?

Ah! Sí!! És el carrer Sant Roc! 

Els operaris que van posar el cartell de Zona de vianants avui són enginyers.