Periodista
La crisi de la formació morada es deu al fet que l'atur ha baixat del 26,2% del 2013 al 18,9%
Mentre el PP prepara un congrés que s’assemblarà molt a una solemne missa major, les dues forces d’esquerres estan immerses en una greu crisi. I contra el que posa en relleu el dia a dia, no es tracta només de guerres de persones, o de tribus, sinó d’incapacitat per analitzar la realitat.
Al PSOE el més rellevant no és tant la lluita a mort entre susanistes i pedristes (que també), sinó la incapacitat per reconèixer que no han assumit, ni repudiat seriosament (perquè per a una formació de govern seria escopir al cel), la política d’austeritat de Zapatero que va trencar expectatives però era inevitable. Ni el fracàs de l’Estatut al Constitucional quan governaven. El PSOE no ha analitzat internament ni explicat a l’opinió el naufragi de Zapatero el 2010. Dues assignatures pendents.
A Podem contemplem la guerra cada dia més agressiva entre l’essencialisme de Pablo Iglesias i el pragmatisme d’Íñigo Errejón, però hi ha encara una tercera tendència –l’anticapitalista–, més maximalista. I Carolina Bescansa amenaça ara amb una ponència pròpia i denuncia «l’encaixonament del debat ja ni tan sols en dues posicions, sinó entre dues persones, i la seva reducció a qüestions banals». Això de Bescansa indica que l’autoritat moral del cèsar Iglesias s’esquerda.
Però la crisi de Podem es produeix també –igual que la del PSOE– per les condicions objectives. Podem creix –com C’s– pel desgast dels dos grans partits, però sobretot per la crisi econòmica que fa que Espanya passi d’un atur mitjà segons l’EPA del 8,2% el 2007 al 26,4% el 2013. ¡Es va multiplicar per més de tres en només set anys! I la predicció era que seguís pujant. ¡Horitzó devastador! Eren les condicions objectives per a un partit d’irritació i protesta radical perquè el sistema només semblava garantir més atur i més pobresa.
Però les coses han canviat i ara (tercer trimestre del 2016 és l’última dada) l’atur EPA està en el 18,9%. I baixant. Encara molt alt però set punts menys que el 2013. I el consum privat –impulsat pels nous llocs de treball– tendeix a l’alça. Una oferta basada en la irritació contra el sistema ja no té el camp adobat (o l’hi té bastant menys).
A més a més, ¿què ha aconseguit Podem? En dues eleccions successives (les del desembre del 2015 i les del juny del 2016) no tan sols no ha convertit en realitat el sorpasso al PSOE –pintat amb traç gruixut com a traïdor als principis, d’electors jubilats i amb una direcció degenerada– sinó que la força emergent va perdre en només sis mesos fins a un milió de vots. El cel que assaltava Pablo va topar ben aviat amb el seu sostre.
I, 14 mesos després de les eleccions del desembre del 2015, el Partit Popular mana. Es pot discutir si per culpa d’Iglesias, de Sánchez, o dels socialistes que van assassinar Pedro, però és segur que si Podem s’hagués abstingut –no hagués votat juntament amb el PP contra la investidura de Sánchez– en aquests moments Mariano Rajoy no viuria a la Moncloa. Pérez Rubalcaba l’hi ha retret a Pablo Iglesias: «Som aquí per culpa teva».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada