dilluns, 6 de febrer del 2017
El sector públic: La doble administració
Investigadora al Departament de Dret Administratiu de la Universitat de València.
La disparitat entre comunitats autònomes també es veu reflectida en el diferent pes que cada una d'elles dona al sector públic
A l’hora d’analitzar l’estructura del sector públic dependent de les comunitats autònomes, s’ha de tenir en compte que la seva composició és, en certa mesura, resultat de la reducció del sector públic que ha tingut lloc arreu d’Espanya com a conseqüència de la crisi econòmica. En el cas concret del personal dependent de la totalitat de les autonomies i les dues ciutats autònomes, la reducció ha sigut del 6,5% des del gener del 2010 fins al gener del 2016 (de 1.348,492 a 1.294,765 funcionaris).
Pel que fa als ens públics dependents de les autonomies, aquests han disminuït el 23,28% des del 2012 fins al 2016, d’acord amb l’inventari realitzat pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. S’han eliminat 537 entitats públiques i 189 estan a prop de ser extingides. El total, a dia 1 de juliol del 2016, és de 1972. Crida l’atenció la gran diferència entre la reducció de personal i d’ens públics. La principal disminució segons la tipologia d’organisme té lloc en els ens públics, amb una disminució del 31,03%, mentre que els organismes que més han crescut són les entitats públiques empresarials i les agències. Aquestes últimes s’han incrementat el 116,67%. En nombres absoluts, Catalunya és la comunitat autònoma que més ens té, 397, i la Rioja la que en disposa de menys (24). El volum d’ens públics té una certa correlació tant amb la població com amb l’extensió territorial.
Mestres i sanitaris
D’acord amb el Registre Central de personal del juliol del 2016, el personal dependent de les autonomies constitueix el 51,46% del total del personal empleat públic. Per sectors, la docència no universitària dona feina al 40,88%, les institucions sanitàries al 37,69%, les conselleries i els seus organismes autònoms al 16,46%, l’administració de justícia al 2,99% i les forces de seguretat a l’1,99%. En aquest sentit, és important tenir en compte que no totes les autonomies tenen personal propi dedicat a l’Administració de Justícia i a les forces de seguretat.
Aquest repartiment és divers. Per exemple, a Aragó, Astúries i Cantàbria es dedica una proporció més alta de recursos humans a les institucions sanitàries del servei nacional de salut que a la docència no universitària. En aquest sentit, destaca especialment el País Basc, que dedica l’11,19% del personal que té al seu servei a les forces de seguretat, fins i tot superant la proporció de personal situat a les conselleries i els seus organismes autònoms, en què hi ha el 10,55% del personal.
El cas d’Extremadura
Extremadura se situa com la comunitat autònoma amb una proporció més alta de personal empleat a les conselleries i als seus organismes autònoms, mentre que el País Valencià és la que menys proporció de recursos humans dedica a aquest àmbit. El gran volum d’ocupació pública a Extremadura es deu, sobretot, al personal ocupat en l’administració burocràtica.
Pel que fa a la docència no universitària, destaquen el País Valencià, amb el 48,41%, com la comunitat que més proporció de personal dedica a aquest àmbit, i la Comunitat de Madrid, amb el 33,92%, com la que menys. En l’àmbit sanitari, la Comunitat de Madrid se situa al capdavant en la proporció de personal empleat públic, amb el 45,65%, i en canvi a Catalunya és on hi ha una proporció més baixa (23,82%). La variació en la proporció de personal dependent de les autonomies situat a l’Administració de Justícia és mínima. El percentatge màxim dedicat és el 4,70% (Comunitat de Madrid) i el mínim el 2,21% (Navarra). Pel que fa a les forces de seguretat, el contrast és evident entre el País Basc, que hi dedica l’11,9% del seu funcionariat, i les Canàries, que hi destina el 0,14%.
El pes dels funcionaris
El total de l’ocupació pública dependent de les autonomies suposa una proporció del 5,81% de la totalitat de la població activa espanyola. Les comunitats d’Extremadura (9,23%), el Principat d’Astúries (7,66%) i Navarra (7,59%) són les que tenen una proporció més alta d’ocupació pública sobre el total de la població activa. En canvi, cal destacar les Balears (4,27%), Catalunya (4,40%) i la Comunitat de Madrid (4,68%) com les comunitats que se situen a la cua en la proporció de funcionaris segons la seva població activa.
Finalment, cal aportar una dada de gran rellevància per entendre la situació de l’ocupació públic a les comunitats autònomes: el nombre de persones empleades públiques que correspon per cada mil habitants. En aquest aspecte són Extremadura, amb 43 persones empleades públiques per cada mil habitants, i Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó, que tenen 35 empleats públics per cada mil habitants, les autonomies que se situen al capdavant. Les comunitats més mal situades en aquest punt són Catalunya, el País Valencià i la Comunitat de Madrid, que compten respectivament amb 22, 24 i 24 persones empleades públiques per cada mil habitants.
diumenge, 5 de febrer del 2017
EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL II
L’agost s’està
acabant i poc a poc es va apropant la data del 15 de setembre. Cada dia que
passa sé veu al mossèn més i més trasbalsat. La idea de separar-se
de Leal, ni que fos per un sol dia, ja el commou... Com podrà
sobreviure a tants i tants de mesos sense la seva companyia... I Leal,
com reaccionaria? Millor no pensar-hi...
Finalment arribar la
data fatídica... Bé, fatídica per un costat, però per l’altre suposava el
principi d’una etapa plena de complicitats... El fet de poder portar una
conversa amb el gosset sobre qualsevol tema entusiasmava el capellà... Només
per això valia la pena separar-se d’ell durant 9 mesos...
-“Què són 9 mesos? 9
mesos passant ràpid...”. –Sé deia a sí mateix mossèn Mariano mirant
de donar-se ànims-
El bus cap a Tortosa
conduït per Benjamín arriba a la parada que hi ha prop de la
cooperativa, al costat de la font. En aturar-se, els usuaris comencen a
pujar. Benjamín des del seu seient, els hi ven els bitllets.
Arriba el torn de Marcos que porta Leal entre
els seus braços. Benjamín, com que sap que és el gosset del
capellà, no li cobra cap extra. Les masoveres i masovers que viatgen aquell dia
a Tortosa entenen que el gosset no pagui bitllet.
Benjamín enfila la costereta de
davant del Roser. El pont sobre el riu Ebre ja està davant del morro del cotxe.
En aquell precís moment, Marcos, en una acte instintiu, com si
tingués un ressort al cul, s’aixeca, obre la finestra del bus i tira a Leal amb
tanta força que va a parar al bell mig del riu... Al cap d’uns
instants, Benjamín entrava al garatge que la Hife tenia
a la costa del Seminari. Des d’allí a l’estació del tren s’hi arribava en 1
minut.
Marcos treu un bitllet a Barcelona per al proper tren. En cap moment té
remordiments pel que acabava de fer. Només pensava en arribar a Barcelona i
xalar com un desesperat. 30.000 pessetes de l’època donaven per a molt i calia
gastar-les ràpid, ja que no podia quedar-se massa dies per Barcelona. Si el
mossèn li demanava explicacions per la demora, no sabria com excusar-se.
S’allotja a un hotel prop de l’estació de França, un quatre estrelles, un dels
millors de la zona. Després d’instal·lar-se, surt al carrer i ràpidament enfila
el camí del barri xino. Segur que allí de marxa no en faltarà.
En poques
hores, Marcos freqüenta clubs d’altern, cabarets, bars de
dubtosa reputació, etc. Sempre se’l veu acompanyat de xiques joves que
vesteixen roba provocativa... Cenyida al cos com si fos d’una talla menys de la
que gasten, escotades, amb minifaldilla... Al bar demana xampany:
-“Del més car que
tinguis”. –Li remarca Marcos al cambrer-.
A les xiques sé
les veu somrients i complagudes... Quasi sempre en té una enganxada al coll
petonejant-lo.
Però com tot el que
és bo, s’acaba enseguida... Marcos se’n adona que de les
30.000 pessetes li quedava pràcticament el just per a tornar a casa. Ja no ni
quedaven ni per anar a dinar al Restaurant de les 7 Portes, del que tantes
vegades n’havia sentit parlar al Mas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)