LA LLACUNA I EL PORT DE L'ESTANY DE L'AMETLLA DE MAR 8

TARIFA 3

L'independentisme surt gratis

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

El secessionisme pot estancar-se, però no retrocedirà mentre no obtingui concessions, és a dir, cessions

Contra el que ens havien fet creure acreditats especialistes i molt venerables institucions, el sobiranisme és compatible amb el lideratge en creació d’empreses, amb una baixada significativa de l’atur, xifres rècord de turistes i passatgers, increment exponencial de les exportacions i un llarg etcètera. Malgrat els innombrables greuges catalans, hi ha tantes dades bones, que els compiladors de les que fins fa un any demostraven els gravíssims costos econòmics de l’independentisme, sense marge d’error, haurien de demanar disculpes i apuntar-se a la tesi contraria: la innocuïtat.

  La independència, si s’acosta a un final abrupte, en el sentit que sigui, és possible que en tingui, de costos. Però el procés no. No per a la societat. La tensió política no ha comportat, després de cinc anys, ni divisió social ni deteriorament de la convivència, com ha reconegut un dirigent del PP andalús. Tampoc per a la economia, si no són falses les xifres que ens sorprenen cada dia en positiu. Com a molt, té costos per a alguns polítics, tant favorables com contraris, però potser la nòmina de damnificats no és tan extensa com semblava, a la vista de com a uns els enforteix la condició de màrtirs del procés i d’altres són ovacionats per haver usat mètodes poc o gens homologables per oposar-s’hi. Sí que actua, en canvi, com una trituradora de líders contemporitzadors. Alerta doncs els que circulin amb un peu a cada banda, perquè les vies se separen més i més, al mig s’obre l’abisme i potser no hi seran a temps de recollir els fruits del pacte que –¿algú en dubta?– algun dia arribaran.

¿Falta molt o poc? L’independentisme pot durar, com l’acudit sobre la llargària d’un coit «tant com dura dura». Cinc mesos o cinc anys més, chi lo sa. Els aromais que omplien les xarxes cridant a aprofitar una finestra única d’oportunitat, i de molt curta durada, s’han vist forçats a callar pel pas senyorívol del temps, sota pena d’admetre l’error o d’incitar ara al desànim amb la proclama, com a mínim prematura, d’un fracàs.

  En les nombroses files de l’anomenat processisme, els que es pengen la medalla de sensats perquè pretenen allargar la confrontació, sense forçar-ne el desenllaç fins que la majoria estigui clara o l’estat s’avingui a negociar alguna cosa semblant a l’estat propi. Els antiprocessistes, en canvi, defensen que la majoria independentista al Parlament és suficient per forçar la confrontació, i que en tot cas les urnes ja ratificaran el nou estat. Però el procés s’allargarà fins que la independència obtingui la majoria en vots. Si això passa, quan sigui, Catalunya haurà entrat en una altra etapa. Mentrestant, continuarem com estem. Sense costos, però tampoc sense beneficis, ni en autogovern, que es manté sota mínims, ni en termes de sobirania lingüística i cultural, ni pel que fa al desbloqueig d’inversions o de traspassos imprescindibles (rodalies, corredor mediterrani, connexió del sistema aeroportuari, etc.). Si l’operació diàleg no fos una maniobra de distracció, aquests temes ja estarien sobre la taula. L’antiindependentisme també surt gratis a l’Estat, les seves arques i els seus polítics.

  Per això el pols de fons continua, amb oscil·lacions i alts i baixos, amanit amb episodis de sainet. Últims exemples, l’intent de boicot a la conferència de Brussel·les i el narcisisme d’un exjutge que es converteix en xivato, en pitonissa, o en totes dues coses alhora. L’independentisme sortia gratis al també ja exsenador, però no la impudència eixelebrada.

Oposar-se a l’independentisme tampoc té costos, com es veu en la tímida recuperació del PSC quan ha deixat de contemporitzar. Però com han comprovat els Comuns, quedar-se al mig és enfonsar-se. Per això, finalment, s’han apuntat a la república catalana, és a dir a la ruptura amb l’Espanya actual. República catalana. Sonaria bé encara que només es tractés d’una estratègia electoral. L’independentisme s’acosta al 50%, però hi podrien anar a parar, per falta d’alternativa viable i d’alternança a Espanya, bona part dels dos terços d’electors que volen canvis en profunditat.

  ¿Qui somia més truites, a banda i banda? Si féssim un concurs, potser el guanyarien els que, contra la més reiterada de les evidència, insisteixen en la teoria del suflé. L’independentisme es pot estancar, sofrir les oscil·lacions de tot moviment, inherents a la política, però ha arribat per quedar-se. Sense afluixar mentre no comporti costos. Sense cedir abans d’aconseguir algun objectiu. Sense retrocedir mentre no obtingui concessions, és a dir cessions.

IMPECABLE POSADA EN ESCENA

Plaça del Fossar de les Moreres. 

Si d’alguna cosa poden presumir el convergents és de les impecables posades en escena que sempre els han caracteritzat. Ahir en varem tenir un bon exemple.

La comitiva amb Mas, Ortega i Rigau camí del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va sortir del Palau de la Generalitat... No tinc la seguretat de que fos el lloc més apropiat per a sortir, tot i que un d’ells hagués estat el 129è President de la Generalitat, en aquest moments té status d’expresident i, per tant, suposo, una oficina pròpia a un altre lloc.

Tot i que mai he fet tot el trajecte complet des de la plaça de Sant Jaume al Passeig Lluís Companys, on està la seu del TSJC, me conec prou bé aquell barri, fruit de les constants visites que he hagut de fer a Barcelona en els darrers 2 anys i mig, per tant, quan vaig escoltar la llista dels llocs emblemàtics per on havien passat, mentalment m’ho vaig anar imaginant.

De tots, potser és el Fossar de les Moreres, a un lateral de la basílica de Santa Maria del Mar, el que té un simbolisme més gran ja que està dedicat als herois de 1714. Encara no fa ni dos mesos de la darrera vegada que vaig passar per allí. És com una petita plaça còncava i sòl de rajola, separada del carrer pròpiament dit per un petit mur. Des del terra s’aixeca un pebeter en forma de falç que, com no podia ser d’una altra manera, té una flama permanent i sempre hi solen haver flors. Però si alguna cosa hi destaca és la frase que hi ha gravada al mur i que es pot llegir des de la part de dintre: Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

Si Mas, Ortega i Rigau acaben sent condemnats, segurament que l’imaginari popular els acabarà convertint en màrtirs i tot i que no seran enterrats al Fossar de les Moreres, s’hauran guanyat un lloc a aquest indret.

Després van passar per davant del Born on, gràcies a unes obres de remodelació de l’antic mercat efectuades fa uns anys, van aparèixer l’estructura de les cases així com diferents estris, tan domèstics com de guerra. També té un simbolisme extraordinari, ja que va ser un dels darrers llocs de Barcelona que va resistir a les tropes borbòniques aquell 11 de setembre de 1714.

D’allí al parc de la Ciutadella, on ara està la seu del Parlament i que va ser construït a partir de la caiguda de Barcelona. A diferència de les fortificacions militars que es construïen per a protegir l’entorn, la Ciutadella de Barcelona es un símbol de repressió ja que tenia encomanada la missió de controlar a la ciutadania de Barcelona.  

El passeig Lluís Companys comença al mateix costat del Parc de la Ciutadella. Però abans van haver de passar per un altre lloc no tan emblemàtic, però si molt visual: l’Arc de Triomf, porta d’accés de l’Exposició Universal de 1888. En aquest precís punt es volia enlairar una enorme pancarta, però sembla ser que el fort vent que bufava ahir pel dematí a Barcelona va fer desistir les entitats organitzadores de l’acte de suport. Tot i això hi va haver fotos amb un cartell de lletres grans on hi posava: Love Democracy.

Al TSJC van arribar ½ hora tard, degut al temps que van dedicar a atendre a la premsa i els simpatitzants. Un de tants i tants periodistes que seguien l’acte, era francès i Mas, quan el va veure, va voler presumir de parlar el seu idioma i sense que l’altre li formulés cap pregunta, sé li va adreçar per a explicar-li la situació.

Tot i que els tres polítics eren els protagonistes del dia, una vegada dintre de la sala d’audiència, Mas encara va pretendre ser-ho més, fins al punt de que el jutge el va tenir que tallar més d’una vegada pels seus al·legats polítics, recordant-li que allí estava en condició de processat.

No tinc cap dubte que aquest acte va ser del grat d’una bona part dels independentistes catalans, sobre tot dels conversos, els del PDECat. Però no tothom ho va veure igual. Aquest matí, una company que defuig de qualsevol etiqueta, mentre llegia el diari a l’hora d’esmorzar m’ha comentat:

-Massa teatre!