LA NOSTRA RIBERA 197

SORITA 2

Aigua malbaratada

RAMON FOLCH

Socioecòleg. Director general d'ERF

Tota l’aigua que bevem és regenerada. Si no tota, quasi tota. L’envasada també. Se n’ocupa el cicle natural. Els rius amb els seus aqüífers i les fonts s’alimenten d’aigua de pluja. És a dir, d’aigua evaporada pel sol. Aigua salada marina o aigua dolça continental; en tot cas, aigua sovint carregada de contaminants. En evaporar-la, el sol deixa al mar o als llacs les sals i la brutícia. Els núvols són aigua destil·lada. Aigua regenerada que precipita, que és capturada i usada per plantes i animals. Aigua finalment residual que serà novament i incansablement regenerada per evaporació solar. És així des de fa milions d’anys. Per això, cada gota d’aigua que bevem és aigua ja probablement emprada per algú en algun moment de la història del planeta. 

És una qüestió rellevant. No sabem si l’aigua de la Terra es va formar al nostre planeta mateix o si procedeix de cometes de gelque hi van col·lidir molts milions d’anys enrere. Tant se val. És la mateixa des de sempre, no n’hi ha de nova. La més cristal·lina ha estat bruta en algun moment. Aquesta capacitat per recuperar la puresa és una de les característiques de l’aigua, justament. Per això és tan sorprenent que en el tecnificat món actual no siguem capaços d’emular el cicle natural i, així, deixar de tenir problemes de disponibilitat hídrica. De fet, sí que en som capaços. Ho sabem fer, no té cap secret. El que no hem sabut fins avui és vèncer l’obstacle cultural de plantejar-nos la regeneració a l’engròs i de superar prejudicis i interessos creats.

L'EFICIÈNCIA DEL SISTEMA

Un determinat corrent d’opinió concentra ara els seus esforços en lamunicipalització de l’abastament d’aigua. És un tema secundari. La titularitat d’un servei regulat té una transcendència relativa, si el regulador actua com cal. L’important és la qualitat, l’equitat i l’eficiència. La qualitat i l’equitat, al nostre país, estan garantides: l’aigua de l’aixeta és sanitàriament segura i el preu és francament baix. Per contra, l’eficiència del sistema és escassa.Aquest sí que és un gran tema.

No em refereixo a les pèrdues de la xarxa. Parlo de la compleció del cicle. El cicle antròpic de l’aigua és obert: captem, potabilitzem, utilitzem, depurem i aboquem. Cada gota captada acaba incorporada a algun producte manufacturat o és llençada. Si l’aboquem al mar un cop depurada, evitem de contaminar l’entorn, però no la reaprofitem. Atès l’esforç que ens costa la depuració, sembla absurd el malbaratament, sobretot si, com passa sovint, la qualitat d’aquesta aigua depurada és més alta que la de l’aigua superficial que captem. És a dir, que sovint llencem aigua més neta que la captada per a la potabilització, un considerable contrasentit. Si treballéssim en cicle tancat, l’aigua depurada es reincorporaria al procés, de manera que només necessitaríem captar una petita part d’aigua nova. El recurs, aleshores, es multiplicaria i el seu cost global es reduiria.

TRES ESTACIONS

A l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha tres estacions deregeneració d’aigua: la de Sant Feliu de Llobregat, la del Prat de Llobregat i la de Gavà-Viladecans. Juntes, tenen capacitat per regenerar un màxim de 145 milions de metres cúbics anuals. El cas és que, en l’actualitat, només en regeneren uns quatre milions.Treballen, per tant, a menys del 3% de la seva capacitat potencial. És irrisori.

A més, tota aquesta aigua regenerada es destina només a usos agraris i ambientals (recàrrega d’aqüífers, restitució de cabals fluvials, etcètera). No és una mala opció, però ni atenem encara l’enorme demanda industrial que podríem satisfer ara mateix, ni abordem la potabilització de la resta d’aigua regenerada que podríem processar. Només a la zona del delta del Llobregat hi ha una demanda industrial potencial d’uns 2 milions de metres cúbics anuals. Satisfer-la i reenviar la resta d’aigua tractada aigües amunt del Llobregat, abans de la captació de l’estació potabilitzadora de Sant Joan Despí, seria una opció més que sensata. 

La compleció del cicle hidrològic vinculat a l'activitat humana és l'única garantia del subministrament alhora indefinit i econòmicament abordable

Les depuradores metropolitanes barcelonines tracten uns 10 metres cúbics d'aigua cada segona, o sigui uns 300 milions de metres cúbics anuals, entre aigües residuals i pluvials. La gran majoria són abocats al mar. En un context d'escassetat i d'estrès hídric de les conques subministradores (cas de la del Ter) això és un immens despropòsit. Deixem tranquils l'Ebre, el Ter en bona mesura i el Roine: bastaria regenerar o eventualment potabilitzar l'aigua depurada. S'asseguraria l'abastament i de forma més barata, ecològicament més lògica i territorialment més justa. De fet, és un escàndol que encara no es faci.

HA DE DIMITIR GERMÀ GORDÓ?

Marta Pascal, la coordinadora del PDeCAT, em va sorprendre amb unes declaracions demanant la dimissió de Germà Gordó, conseller de Justícia durant els governs d’Arturo Mas. No ha estat l’única, ja que entre els membres de Junts pel Sí també s’han escoltat veus amb el mateix sentit.

Dimarts, Marina Llansana (ERC), tertuliana televisiva, en un article publicat al Periódico de Catalunya, també demana la dimissió de Gordó. Els seus arguments són perquè que li demana el seu propi partit, però també perquè diu ser independentista...

Mentrestant, Germà Gordó, l’Aconseguidor (tal com es refereixen a ell motes vegades), s’aferra a l’escó i, a hores d’ara, tot i que s'ha donat de baixa del partit, només ha dimitit com a president de la Comissió de Justícia del Parlament. Per una part, de què viuria? I per l'altra ha de ser molt frustant deixar-te la pell pel partit i que ara té dixin sol com un mussol. 

En temps passats, quan el PDeCAT era CDC i el seu president era Arturo Mas, sembla ser que Gordó era l’encarregat de negociar en nom de la Generalitat les mossegades del 3% amb les empreses constructores que volien obtenir contractes per a fer les obres que licitava el Govern.

Tot i que ja fa temps que se diu que Germà Gordó era qui negociava les mossegades (per tant, res de nou), és ara, quan s’ha conegut que el TSJC l’està investigant quan s’ha format aquest enrenou.

Però (sempre hi ha un però, o dos o tres...), quan Germà Gordó demanava a les constructores la comissió corresponent, veritat que no la demanava per a ell? No, la demanava per a CDC. I ara la pregunta fonamental: I quan ho feia, ningú més al seu partit n’era coneixedor?  

El més normal és que tots els membres de l’executiva, començant pel seu cap, es a dir, Mas i continuant per tota la resta, devien de conèixer a la perfecció el que s’estava fent. No accepto que es digui que ho feia pel seu compte i risc.  

I si així era, no haurien de dimitir tots els càrrecs de CDC que coneixien el tema. I no només això, no haurien de ser inhabilitats a per vida per un tribunal competent.

El PDeCAT voldria fer net i passar pàgina oblidant del seu passat. Però el seu passat, per a bé o per a mal, és una rèmora que els acompanyarà mentre no tinguin voluntat de desempallegar-se i això només passar per depurar responsabilitats i apartar per la força (al menys a aquells que no ho vulguin fer voluntàriament) Sinó és així, el PDeCAT continuarà sent l’hereu de Convergència. Les simples paraules no són suficient.

Per tant, responent a la pregunta de la capçalera, la resposta és sí, Germà Gordó ha de dimitir, però amb ell tots els que coneixien la trama de finançament il·legal del partit.