LA VIA AUGUSTA

diumenge, 16 de juliol del 2017

COVA DE SANTA LLÚCIA (LA BISBAL DE FALSET) 4

Decidiràs... com jo et digui

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

El referèndum unilateral de l'1-O i la independència exprés constitueixen un dogma de fe, i qüestionar-lo és herètic i mereix el foc etern

Reconeguem-ho, tots ens hem equivocat: Ada Colau i els seuscomuns; Xavier Sardà amb el seu aplaudit ‘no votaré’; Jordi Évole i els seus democràtics dubtes sobre l'adveniment delreferèndum; qui això subscriu, per formular preguntes que ofenen i no mereixen resposta, i tants altres que, en veu alta o en silenci, posen en qüestió que l'1-O sigui en veritat el bàlsam panacea dels nostres mals seculars.

Ens hem equivocat perquè ens vam creure a ulls clucs allò del dret a decidir, que érem lliures de reflexionar, sospesar pros i contres i escollir l'opció que més s'ajustés als nostres pensaments. ¡Quina ingenuïtat! Ara sabem que no ens és donat fiscalitzar el Déu verdader: data, pregunta i full de ruta cap a la independènciaexprés constitueixen un tot, un dogma de fe, i qüestionar-lo és herètic i mereix el foc etern. Decidiràs... però com jo et digui.

Un país on la complexitat és pecat i l'ambigüitat anatema corre el risc d'abocar-se a l'abisme del totalitarisme. Catalunya en Comú, obstinada a incloure la mateixa pluralitat identitària que impregna la societat catalana, pateix la fustigació en aquesta arena políticaen què tot s'hi val, fins a equiparar les seves vacil·lacions a “l'acció repressiva de l'Estat”. Mentrestant, a Évole, Sardà i molts altres se'ls dona el seu merescut escarment al fangar de les xarxes socials. La invitació a la festa de l'1-O és per a tots els catalans, sense distinció, però els que no hi vagin gustosos més val que s'atinguin a les conseqüències.

Perquè, com és sabut, tots els independentistes són per definició esperits lliures, persones honestes guiades només per l'afany de llibertat, mentre que la resta són esclaus de no se sap quins foscos interessos. ¿En quin cap cap que un ésser sense lligams prefereixi la tirania espanyola a la beatífica República catalana?

NECROSI DEL CONFLICTE

I així avancem, a poc a poc, cap a un estadi en què la necrosi del conflicte català no serà culpa del quietisme del PP ni del tacticisme independentista, sinó dels agnòstics que es van negar a combregar amb les seves respectives rodes de molí.

dissabte, 15 de juliol del 2017

DIARI DE VACANCES A GALÍCIA. DIES 3 I 4: LUGO

Camí de Lugo, on ens hi havíem d’estar durant una setmana, vam patir l’incident més greu de tot el viatge: vam punxar una roda del cotxe. Això va fer que arribéssim a la capital gallega un parell d’hores més tard del que havíem previst.
A diferència de Burgos, l’hotel estava situat al rovell de l’ou de la ciutat. Al costat mateix de la Casa del Consell (ajuntament), davant de l’Agència Tributària, a un centenar de metres de la catedral i el que és més important, al costat de la zona de tapes, de la que ja parlaré més endavant.
De Lugo destaca sobre tot, la muralla. Una muralla romana que rodeja el casc antic de la ciutat i que té una circumferència d’uns 2 Km aproximadament i que està declarada com a Patrimoni Mundial per la UNESCO. Tal com t’adverteixen a l’oficina de turisme, fora de la muralla no hi ha res destacable. Per tant, se pot dir que la vida de Lugo discorre de muralla cap endins.
Vam dedicar el dia 4 a conèixer la ciutat. Després de visitar breument la catedral de Santa Maria, vam pujar a la Muralla per una rampa que hi ha tot just al davant. Feia molta calor i per això, quan vam arribar a la porta de l’Estació van decidir abandonar per a continuar per la tarda.

L’ANÈCDOTA
Després de dinar vam decidir anar a l’hotel a descansar una mica i deixar que passessin les hores més intenses de calor. En arribar a la praza Maior, la que hi ha en front de la Casa del Consell vam escoltar una megafonia. Semblava una entrevista. Ràpidament ens vam adonar que l’entrevistada era l’alcaldessa de Lugo Lara Méndez del PSdeG. L’entrevista s’estava fent al templet (o quiosc) que hi ha a la praza Maior. A la distància, aprofitant el zoom de la meva càmera fotogràfica li vaig fer un parell de fotos.

Encara estàvem a l’habitació de l’hotel quan vam sentir el so d’una banda de cornetes i tabals. Vam baixar al carrer i vam veure una desfilada d’equips esportius de Galícia, però també de Portugal. Com que a la praza Maior no es podia fer la recepció perquè està enjardinada, se va fer a la plaça de la catedral. Al cap d’una estona vam passar per allí i les ampolles d’aigua s’amuntegaven pel terra. L’alcaldessa i d’altres persones encara estaven per allí i li vaig dir a la meva dona que si tenia l’ocasió volia fer-me una foto amb ella.
La rúa del Bispo Basulto surt de la plaça de la Catedral i forma part de la ruta de les tapes. Vam seure a prendre una cervesa al carrer d’un dels bars que hi ha. Al cap d’una estona, l’alcaldessa amb una petita comitiva pujaven pel carrer i casualitats de la vida, van seure també a fer una cervesa a la taula del costat. Vaig esperar que acabessin per a demanar-li si ens podíem fer una foto plegats. Me va respondre afirmativament mentre li explicava que jo també havia estat regidor socialista d’Amposta. Llavors me va presentar als seus 4 acompanyants, tots regidors del grup socialista i me va convidar a visitar la Casa del Consell.

LA ZONA DE TAPES DE LUGO
A l’oficina de turisme ens van explicar que la zona de tapes dibuixava una mena de creu i estava compresa entre els carrers rúa Bispo Basulto, rúa da Creu, rúa do Miño, praza do Campo i rúa Nova. En total hi deuen d’haver més de 20 locals. La característica és que amb la beguda (una cervesa costa una mica més d’un euro) t’ofereixen una tapa freda i una de calenta una mica més elaborada. Amb els dies que vam sortir de tapes no vam fer ni la meitat dels locals. De vegades demanàvem alguna ració de la variada oferta que hi ha: truites, catxels, lacón, vieires, musclos, pop, raxo, tripa, orella, etc. A la taberna Daniel serveixen tapes de cocodril que, evidentment no són de rèptil, sinó que es tracta de filet de vedella amb patates.

Malgrat gaudir de la ciutat, ens vam perdre les festes romanes que se celebraven entre el 30 de juny i el 2 de juliol. Per tant, van acabar el dia abans d’arribar. Una llàstima...