dimarts, 3 d’octubre del 2017
Haurem de ficar-nos en política, Mariano
ANTÓN LOSADA
Sempre que una societat s’enfronta a un dilema polític de verdadera envergadura emergeixen dos tipus de líders: els que volen guanyar costi el que costi i els que estan disposats a resoldre-ho com sigui. Als primers se’ls reconeix perquè sempre van fent balanç de greuges i tenen un episodi del passat per reescriure o una eliminatòria per remuntar; no saben mirar cap endavant, només cap enrere. Als segons se’ls distingeix perquè es comporten com si cada dia es pogués tornar a començar, perquè la política és l’art del que és possible i el passat només és un manual per no repetir errors, no una condemna sense remissió.
Fins ara el primer tipus ha colonitzat el que ha succeït a Catalunya. Pot ser que la principal conseqüència de l’1-O acabi sent que el temps dels guanyadors s’hagi acabat i hagi arribat l’hora dels solucionadors.
El referèndum no ha tingut validesa legal però això sempre ho havien temut els seus promotors. Amb les millors xifres de participació possibles, buscaven el significat polític de milers ciutadans volent votar malgrat tot i ho han aconseguit. El Govern català no avançarà ara unes eleccions que posarien en risc la seva majoria parlamentària. Però llançar-se a una declaració unilateral d’independència suposa una jugada perillosa que el pot portar a perdre l’avantatge guanyat, a cop de càrrega policial, davant l’opinió pública internacional i no poques cancelleries.
Una cosa és defensar el dret a votar i una altra demanar que Europa reconegui una declaració unilateral d’independència, passant per sobre de la legalitat constitucional d’un Estat membre. Una cosa és la incapacitat del Govern central per guanyar una batalla de comunicació disputada sobre imatges d’urnes i ciutadans contra guàrdies civils, una altra que la Moncloa avisi mig Europa que la independència s’ha convertit en un problema europeu. Un altre risc de la DUI resideix en el fet que el problema d’ordre públic que fins ara ha gestionat tan malament el Govern, quan mig país li ha dit que no acatava la seva legalitat, passaria a tenir-lo un Govern enfrontat al dilema d’enviar o no els Mossos contra aquell 40% de catalans que ni vol, ni acceptarà aquesta independència
El pitjor de l’1-O per al Govern és que la realitat ja no li permet seguir amagant-se rere el Constitucional, la Fiscalia o les porres dels antiavalots. La Moncloa estava convençuda que es convocarien autonòmiques i així podria seguir derivant el problema en el temps. La confiança de l’executiu que unes altres eleccions catalanes millorarien la situació respon a una fe no sustentada pels resultats de les últimes convocatòries. Hi haurà eleccions, però no sembla que ara i sense una negociació sobre com i quan. No tindrà cap més remei que posar-se a fer política i començar a negociar, just allò que Mariano Rajoy ha volgut evitar però ja sap que no podrà eludir més; per això compareixerà al Congrés.
Sempre que una societat s’enfronta a un dilema polític de verdadera envergadura emergeixen dos tipus de líders: els que volen guanyar costi el que costi i els que estan disposats a resoldre-ho com sigui. Als primers se’ls reconeix perquè sempre van fent balanç de greuges i tenen un episodi del passat per reescriure o una eliminatòria per remuntar; no saben mirar cap endavant, només cap enrere. Als segons se’ls distingeix perquè es comporten com si cada dia es pogués tornar a començar, perquè la política és l’art del que és possible i el passat només és un manual per no repetir errors, no una condemna sense remissió.
Fins ara el primer tipus ha colonitzat el que ha succeït a Catalunya. Pot ser que la principal conseqüència de l’1-O acabi sent que el temps dels guanyadors s’hagi acabat i hagi arribat l’hora dels solucionadors.
El referèndum no ha tingut validesa legal però això sempre ho havien temut els seus promotors. Amb les millors xifres de participació possibles, buscaven el significat polític de milers ciutadans volent votar malgrat tot i ho han aconseguit. El Govern català no avançarà ara unes eleccions que posarien en risc la seva majoria parlamentària. Però llançar-se a una declaració unilateral d’independència suposa una jugada perillosa que el pot portar a perdre l’avantatge guanyat, a cop de càrrega policial, davant l’opinió pública internacional i no poques cancelleries.
Una cosa és defensar el dret a votar i una altra demanar que Europa reconegui una declaració unilateral d’independència, passant per sobre de la legalitat constitucional d’un Estat membre. Una cosa és la incapacitat del Govern central per guanyar una batalla de comunicació disputada sobre imatges d’urnes i ciutadans contra guàrdies civils, una altra que la Moncloa avisi mig Europa que la independència s’ha convertit en un problema europeu. Un altre risc de la DUI resideix en el fet que el problema d’ordre públic que fins ara ha gestionat tan malament el Govern, quan mig país li ha dit que no acatava la seva legalitat, passaria a tenir-lo un Govern enfrontat al dilema d’enviar o no els Mossos contra aquell 40% de catalans que ni vol, ni acceptarà aquesta independència
El pitjor de l’1-O per al Govern és que la realitat ja no li permet seguir amagant-se rere el Constitucional, la Fiscalia o les porres dels antiavalots. La Moncloa estava convençuda que es convocarien autonòmiques i així podria seguir derivant el problema en el temps. La confiança de l’executiu que unes altres eleccions catalanes millorarien la situació respon a una fe no sustentada pels resultats de les últimes convocatòries. Hi haurà eleccions, però no sembla que ara i sense una negociació sobre com i quan. No tindrà cap més remei que posar-se a fer política i començar a negociar, just allò que Mariano Rajoy ha volgut evitar però ja sap que no podrà eludir més; per això compareixerà al Congrés.
dilluns, 2 d’octubre del 2017
LA FOTO FLICKR DEL DIA 2-10-2017
 |
| Amposta. Diada casteller 4t aniversari Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. |
VOTS PER COPS
La Guardia Civil estava repartint llenya a tort i dret a la Ràpita. Les imatges que ens enviava quasi en directe un dels nostres fills eren impactants. La multitud que hi havia congregada prop del pavelló firal sé la veia amb actitud cívica i per a res violenta. Això sí, no desistien de la seva voluntat de votar tot i els impediments de la Guardia Civil que no van dubtar en repartir cops de porra per a fer prevaldre la seva autoritat. El clima de tensió va anar pujant gradualment fins que la gent s’hi fan enfrontar (segons algunes informacions hi va haver llançament de pedres) i els van fer recular. Finalment van optar en marxar a un altre poble per a dur a terme accions similars. El balanç total de ferits que es van atendre al CAP municipal va passar de la quarantena. No consta que cap guàrdia civil resultés ferit.
El Poble Nou del Delta, Roquetes i Móra la Nova van ser escenaris de la violència exercida pels antiavalots de la Guardia Civil. Tot i que es van veure imatges dels vehicles policials apropant-se al Mas de Barberans, segons el testimoni del propi alcalde, finalment no van accedir al poble. També van circular imatges de diversos vehicles policials aparcats prop d’Amposta, concretament al polígon de les Tosses, però sembla ser que hi van anar per a dinar.
Les imatges de Roquetes també van ser demolidores. Durant una estona s’hi van poder veure els robocops de la Guardia Civil trencant els vidres de la porta per accedir al pavelló d’esports. Els que en aquell moment es trobaven al seu interior els van donar totes les facilitats per tal de que no hi hagués cap més incident. Tot i això, segons un testimoni presencial, quan abandonaven el pavelló, van trencar algun retrovisor dels cotxes que hi havia aparcats. Calia tanta violència? Definitivament no!
Ja per la nit, a la Sexta, Cristina Pardo va entrevistar Josep Cuní. El periodista català va afirmar que molts dels que ahir van anar a votar ho van decidit al darrer moment després de veure la extrema violència que havien emprat la policia a diversos punts de la geografia catalana. Jo vaig ser un d’aquests.
Per tant, tot i les votacions van estar plenes d’incidents (sense suport informàtic i amb la confiscació d’urnes), per les diferents imatges que es van anar veient i per la pròpia experiència que vaig tenir, van ser un èxit. Cal agrair l’extraordinària col·laboració tant del Govern d’Espanya con de la policia que va arribar a Catalunya expressament per a portar a terme les accions que es van poder veure per tots els mitjans possibles.
A Amposta, en un principi es podia votar a la seu de les dues societats musicals: la Lira i la Fila i també al pavelló firal, ja que les seus habituals (instituts, col·legis, museu) van ser precintats pels Mossos. Precisament estava davant del museu amb la meva gosseta quan una persona es va apropar a la porta. Li vaig dir que estava precintat i tal com s’hi podia llegir a un cartell escrit a ma, avisava a la gent que es podia votar al pavelló. Me va dir que era l’encarregat d’obrir el museu i que hi havia d’accedir. Finalment ho va fer per una porta lateral. No tinc con constància de si el museu va obrir ahir als visitants.
Al pavelló firal s’hi van habilitar diverses meses que, en teoria representaven els col·legis electorals clausurats, tot i que com a darrera hora es van habilitat col·legis electorals universals, s’hi podia votar a qualsevol de qualsevol municipi.
La nit anterior el pavelló firal va estar cedir a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que va organitzar el sopar per a les colles que hores abans havien actuat conjuntament amb la colla territorial per la seva diada del 4t aniversari. Després del sopar hi va haver festa i en acabar alguns s’hi van quedar a dormir, com per exemple els membres dels Nyerros de la Plana.
Uns crits de votarem, votarem, els van sobresaltar al cap de poc d’haver-se gitat. Els hi van dir que havien de marxar ja que s’hi havia de votar. D’un magatzem interior es van treure les urnes que un company de la colla havia dipositat pocs dies abans i que, tal com li van demanar, va guardar un mutis total sobre el tema.
Què podien fer els castellers? Posar-se al darrere de la barra que havien muntat per a la festa i servir begudes a tots aquells que volien beure. La nit anterior ningú es podia imaginar que es fes tant de calaix...
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)