ANTÓN LOSADA
Sempre que una societat s’enfronta a un dilema polític de verdadera envergadura emergeixen dos tipus de líders: els que volen guanyar costi el que costi i els que estan disposats a resoldre-ho com sigui. Als primers se’ls reconeix perquè sempre van fent balanç de greuges i tenen un episodi del passat per reescriure o una eliminatòria per remuntar; no saben mirar cap endavant, només cap enrere. Als segons se’ls distingeix perquè es comporten com si cada dia es pogués tornar a començar, perquè la política és l’art del que és possible i el passat només és un manual per no repetir errors, no una condemna sense remissió.
Fins ara el primer tipus ha colonitzat el que ha succeït a Catalunya. Pot ser que la principal conseqüència de l’1-O acabi sent que el temps dels guanyadors s’hagi acabat i hagi arribat l’hora dels solucionadors.
El referèndum no ha tingut validesa legal però això sempre ho havien temut els seus promotors. Amb les millors xifres de participació possibles, buscaven el significat polític de milers ciutadans volent votar malgrat tot i ho han aconseguit. El Govern català no avançarà ara unes eleccions que posarien en risc la seva majoria parlamentària. Però llançar-se a una declaració unilateral d’independència suposa una jugada perillosa que el pot portar a perdre l’avantatge guanyat, a cop de càrrega policial, davant l’opinió pública internacional i no poques cancelleries.
Una cosa és defensar el dret a votar i una altra demanar que Europa reconegui una declaració unilateral d’independència, passant per sobre de la legalitat constitucional d’un Estat membre. Una cosa és la incapacitat del Govern central per guanyar una batalla de comunicació disputada sobre imatges d’urnes i ciutadans contra guàrdies civils, una altra que la Moncloa avisi mig Europa que la independència s’ha convertit en un problema europeu. Un altre risc de la DUI resideix en el fet que el problema d’ordre públic que fins ara ha gestionat tan malament el Govern, quan mig país li ha dit que no acatava la seva legalitat, passaria a tenir-lo un Govern enfrontat al dilema d’enviar o no els Mossos contra aquell 40% de catalans que ni vol, ni acceptarà aquesta independència
El pitjor de l’1-O per al Govern és que la realitat ja no li permet seguir amagant-se rere el Constitucional, la Fiscalia o les porres dels antiavalots. La Moncloa estava convençuda que es convocarien autonòmiques i així podria seguir derivant el problema en el temps. La confiança de l’executiu que unes altres eleccions catalanes millorarien la situació respon a una fe no sustentada pels resultats de les últimes convocatòries. Hi haurà eleccions, però no sembla que ara i sense una negociació sobre com i quan. No tindrà cap més remei que posar-se a fer política i començar a negociar, just allò que Mariano Rajoy ha volgut evitar però ja sap que no podrà eludir més; per això compareixerà al Congrés.
Sempre que una societat s’enfronta a un dilema polític de verdadera envergadura emergeixen dos tipus de líders: els que volen guanyar costi el que costi i els que estan disposats a resoldre-ho com sigui. Als primers se’ls reconeix perquè sempre van fent balanç de greuges i tenen un episodi del passat per reescriure o una eliminatòria per remuntar; no saben mirar cap endavant, només cap enrere. Als segons se’ls distingeix perquè es comporten com si cada dia es pogués tornar a començar, perquè la política és l’art del que és possible i el passat només és un manual per no repetir errors, no una condemna sense remissió.
Fins ara el primer tipus ha colonitzat el que ha succeït a Catalunya. Pot ser que la principal conseqüència de l’1-O acabi sent que el temps dels guanyadors s’hagi acabat i hagi arribat l’hora dels solucionadors.
El referèndum no ha tingut validesa legal però això sempre ho havien temut els seus promotors. Amb les millors xifres de participació possibles, buscaven el significat polític de milers ciutadans volent votar malgrat tot i ho han aconseguit. El Govern català no avançarà ara unes eleccions que posarien en risc la seva majoria parlamentària. Però llançar-se a una declaració unilateral d’independència suposa una jugada perillosa que el pot portar a perdre l’avantatge guanyat, a cop de càrrega policial, davant l’opinió pública internacional i no poques cancelleries.
Una cosa és defensar el dret a votar i una altra demanar que Europa reconegui una declaració unilateral d’independència, passant per sobre de la legalitat constitucional d’un Estat membre. Una cosa és la incapacitat del Govern central per guanyar una batalla de comunicació disputada sobre imatges d’urnes i ciutadans contra guàrdies civils, una altra que la Moncloa avisi mig Europa que la independència s’ha convertit en un problema europeu. Un altre risc de la DUI resideix en el fet que el problema d’ordre públic que fins ara ha gestionat tan malament el Govern, quan mig país li ha dit que no acatava la seva legalitat, passaria a tenir-lo un Govern enfrontat al dilema d’enviar o no els Mossos contra aquell 40% de catalans que ni vol, ni acceptarà aquesta independència
El pitjor de l’1-O per al Govern és que la realitat ja no li permet seguir amagant-se rere el Constitucional, la Fiscalia o les porres dels antiavalots. La Moncloa estava convençuda que es convocarien autonòmiques i així podria seguir derivant el problema en el temps. La confiança de l’executiu que unes altres eleccions catalanes millorarien la situació respon a una fe no sustentada pels resultats de les últimes convocatòries. Hi haurà eleccions, però no sembla que ara i sense una negociació sobre com i quan. No tindrà cap més remei que posar-se a fer política i començar a negociar, just allò que Mariano Rajoy ha volgut evitar però ja sap que no podrà eludir més; per això compareixerà al Congrés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada