dimecres, 4 d’octubre del 2017
Plorar no és de covards
CARLES FRANCINO
Piqué no va ser l'únic. Ahir a les 15.15 hores, en un domicili de Madrid, quan encara no se sabia si el Barça-Las Palmas es jugaria o no, es va viure la conversa següent:
--Papa, ¿què et passa? ¿Per què plores veient la tele?
--No res, no et preocupis. Ja t'ho explicaré algun dia.
--Però ¿estan matant a algú?
--No, no, matar no maten a ningú. Tranquil.
Quan un nen de 7 any veu plorar el seu pare, l'ésser amb qui de vegades ja discuteix però que segueix contemplant com una espècie de superman, alguna cosa se li desmunta per dins; ho dic per experiència. Per això no volia que ahir m'enxampés; però em va enxampar. I em fot, però no m'avergonyeixo. Algun dia, efectivament, hauré d'explicar-li com la ineptitud, l'ambició i el sectarisme il·luminat d'uns quants ens va col·locar a tots els altres al caire del seu precipici; perquè és aquí on som.
No ens podem quedar en les llàgrimes
Res serà igual després del vergonyós espectacle d'ahir. Si el Govern espanyol --o qui sigui que mani allà-- tenia cap esperança de recuperar crèdit a Catalunya amb una exhibició d'autoritat, li hauran de donar l'Oscar al més matusser de la classe; o al més malintencionat… ¿A qui carai protegien els que repartien cops de porra i empentes a tort i a dret? Per descomptat, ¡el mínim era arrencar a plorar! Però no ens podem quedar en les llàgrimes. Avui, més que mai, és el moment de defensar les idees, i, sí, ¡¡de construir ponts, de buscar diàleg!! Encara que a molts els soni a xinès. Ja lamento no tenir el convenciment èpic dels més apassionats, però en aquest endemà --que no és gens final-- em segueixo negant a deixar-me empaquetar. Reivindico el dret de tenir opinió pròpia en cada un dels molts elements que componen aquest delicat puzle. Així que no crec que a hores d'ara hagi de recordar quina és la meva posició en tot aquest embolic, però ho faré.
Un debat pervers i fals
Catalunya viu des de fa anys una erupció reivindicativa i d'emprenyada, que ha cristal·litzat en una exigència massiva de ser consultats i en un moviment sobiranista d'enorme potència. No tots els emprenyats i els que reivindiquen són independentistes, però aquests són els únics organitzats; i molt ben organitzats.
Això que hem vingut a dir Estat espanyol (que és bastant més que el Govern) no s'ha donat per al·ludit i ha disparat encara més el sentiment d'humiliació en àmplies capes de la societat catalana. Solament això pot explicar que una força antisistema --i amb només 350.000 vots-- com la CUP porti el bastó de comandament des de fa mesos.
Va ser precisament la defenestració d'Artur Mas, el cap del qual cap va exigir la CUP, i l'arribada de Puigdemont i el seu equip el que va accelerar el full de ruta a través d'una drecera impresentable i suïcida que va cristal·litzar al Parlament amb l'aprovació de les lleis de ruptura, ignorant l'oposició i la meitat dels catalans.
I així estem; en un debat pervers --i fals-- entre legalitat i legitimitat, amb el concepte democràcia com a arma llancívola entre els uns i els altres, amb insults propis d'altres èpoques i amb molts ciutadans --moltíssims-- frustrats, a la intempèrie; i espantats, perquè tot és susceptible d'empitjorar. Així que, ¿per què no deixen pas a altres interlocutors si tant presumeixen tots de patriotes? En fi, no crec ser ni mal català ni mal espanyol per pensar --i sentir-- així. Potser una mica ploramiques… Espero que el meu fill m'ho perdoni.
¿Per què no deixen pas a altres interlocutors si tant presumeixen tots de patriotes?
--Papa, ¿què et passa? ¿Per què plores veient la tele?
--No res, no et preocupis. Ja t'ho explicaré algun dia.
--Però ¿estan matant a algú?
--No, no, matar no maten a ningú. Tranquil.
Quan un nen de 7 any veu plorar el seu pare, l'ésser amb qui de vegades ja discuteix però que segueix contemplant com una espècie de superman, alguna cosa se li desmunta per dins; ho dic per experiència. Per això no volia que ahir m'enxampés; però em va enxampar. I em fot, però no m'avergonyeixo. Algun dia, efectivament, hauré d'explicar-li com la ineptitud, l'ambició i el sectarisme il·luminat d'uns quants ens va col·locar a tots els altres al caire del seu precipici; perquè és aquí on som.
No ens podem quedar en les llàgrimes
Res serà igual després del vergonyós espectacle d'ahir. Si el Govern espanyol --o qui sigui que mani allà-- tenia cap esperança de recuperar crèdit a Catalunya amb una exhibició d'autoritat, li hauran de donar l'Oscar al més matusser de la classe; o al més malintencionat… ¿A qui carai protegien els que repartien cops de porra i empentes a tort i a dret? Per descomptat, ¡el mínim era arrencar a plorar! Però no ens podem quedar en les llàgrimes. Avui, més que mai, és el moment de defensar les idees, i, sí, ¡¡de construir ponts, de buscar diàleg!! Encara que a molts els soni a xinès. Ja lamento no tenir el convenciment èpic dels més apassionats, però en aquest endemà --que no és gens final-- em segueixo negant a deixar-me empaquetar. Reivindico el dret de tenir opinió pròpia en cada un dels molts elements que componen aquest delicat puzle. Així que no crec que a hores d'ara hagi de recordar quina és la meva posició en tot aquest embolic, però ho faré.
Un debat pervers i fals
Catalunya viu des de fa anys una erupció reivindicativa i d'emprenyada, que ha cristal·litzat en una exigència massiva de ser consultats i en un moviment sobiranista d'enorme potència. No tots els emprenyats i els que reivindiquen són independentistes, però aquests són els únics organitzats; i molt ben organitzats.
Això que hem vingut a dir Estat espanyol (que és bastant més que el Govern) no s'ha donat per al·ludit i ha disparat encara més el sentiment d'humiliació en àmplies capes de la societat catalana. Solament això pot explicar que una força antisistema --i amb només 350.000 vots-- com la CUP porti el bastó de comandament des de fa mesos.
Va ser precisament la defenestració d'Artur Mas, el cap del qual cap va exigir la CUP, i l'arribada de Puigdemont i el seu equip el que va accelerar el full de ruta a través d'una drecera impresentable i suïcida que va cristal·litzar al Parlament amb l'aprovació de les lleis de ruptura, ignorant l'oposició i la meitat dels catalans.
I així estem; en un debat pervers --i fals-- entre legalitat i legitimitat, amb el concepte democràcia com a arma llancívola entre els uns i els altres, amb insults propis d'altres èpoques i amb molts ciutadans --moltíssims-- frustrats, a la intempèrie; i espantats, perquè tot és susceptible d'empitjorar. Així que, ¿per què no deixen pas a altres interlocutors si tant presumeixen tots de patriotes? En fi, no crec ser ni mal català ni mal espanyol per pensar --i sentir-- així. Potser una mica ploramiques… Espero que el meu fill m'ho perdoni.
dimarts, 3 d’octubre del 2017
JORNADA DE REFLEXIÓ
 |
| De Manel Fontdevila a eldiario.es. |
La llei electoral espanyola preveu que el dia anterior a unes votacions (darrerament dissabte) sigui jornada de reflexió. A Catalunya la jornada de reflexió va ser ahir, un dia després del referèndum de l’1-O. Ahir tothom va reflexionar sobre el que va passar i que, en algun cas no hauria d’haver passar. Només faltava que s’acabés convocant una jornada de mobilitzacions per avui.
De fet tot va ser molt confús. Sindicats minoritaris com la CGT o el sanitari CATAC-IAC feia dies que havien presentat el preavís perceptiu de vaga a partir del 2-O en previsió de que, finalment, no es pogués votar. Aquest fet permetia aixoplugar-se legalment a qualsevol treballador que decidís exercir el dret constitucional (quina paradoxa!) de vaga.
Ja eren més de les dues de la tarda quan vaig rebre un missatge de text del Secretari General de la UGT de les Terres de l’Ebre Valentí Marín que contenia un manifest de difícil lectura pel mòbil. Vaig haver de buscar-lo per Internet per a assabentar-me correctament sobre el que se’m transmetia. Resumint me deia que fes el que volgués ja que la Mesa per la Democràcia que reunia diverses entitats cíviques, sindicats i alguna associació empresarial, no havia convocat cap vaga general, així com tampoc la pròpia UGT.
Entrada la tarda, el Secretari General de la UGT d’Espanya Josep Maria Álvarez va comparèixer a la Sexta i les seves declaracions anaven en la mateixa línia, tot recordant que les vagues generals són per motius laborals i el que s’havia convocat des de la Mesa de la Democràcia era una jornada de mobilitzacions i reivindicativa.
Al grup de Facebook que porta per nom Treballadors i Treballadores Públics Menyspreats algú va posar un post dient que el dia d’avui no es descomptaria el sou als que fessin vaga. Se va oblidar de dir que no es descomptaria el sou als treballadors de la Generalitat i dels ajuntaments (segurament els governants per ERC, el PDeCAT i les CUP) D’alguns comentaris que es van penjar posteriorment i que sembla que han acabat per esborrar (segurament l’administrador del grup) es podia desprendre la crispació existent que estem vivint.
Tal com vinc dient des de fa temps, alguns sectors de la ciutadania estan molt radicalitzats i arriba un moment en que ja els hi és ben bé igual naps o cols. L’important és fer-se sentir en nom de la legítima reivindicació independentista.
Estic d’acord amb tots els articulistes que s’atreveixen a parlar de fractura social a Catalunya. En el dia a dia me’n dono compte de que és així. Sobre tot quan parlo amb aquells als que els hi fa temor parlar-ne en públic.
Els fets que el passat diumenge hi van haver a diverses poblacions de Catalunya (algunes com la Ràpita, Roquetes o Móra la Nova de les nostres terres) són lamentables i condemnables i mereixedores d’una resposta contundent per part de la ciutadania. Però me sembla que s’ha fet massa en calent, ja que, com s’ha vist, a alguns dels membres de la Mesa per la Democràcia els ha agafat desprevinguts i amb poca capacitat de reacció. Me sembla que les coses no sé fan així.
Davant d’aquesta incertesa he estat esperant a veure que passava amb la meva dona. En principi l’empresa li va marcar serveix mínims condicionada a que avui acudís una companya i deslliurar-la. Quan ella marxaria, jo marxaria. Tot i no compartir l’estratègia que s’està seguint.
Avui, segurament, seran molts els que criminalitzaran els que han acudit a treballar. És vergonyós que així ho facin... I si ho fan serà una mostra més d’aquesta fractura de la que us estic parlant.
Personalment he fet tantes vagues (la majoria vagues generals) que ja he perdut el compte. Les he fet totes excepte la primera que va convocar la CNT a principis dels anys 80. Sense preocupar-me pels diners que me descomptarien. L’important era aixecar la nostra veu en contra de la injustícia.
Durant els anys de la crisi (la mal anomenada crisi!) on s’han trepitjat bona part dels nostres drets socials i laborals he trobat a faltar una vaga general contra el govern de Mariano Rajoy. Tothom callat perquè aixecar la veu suposava un gran perjudici per als sindicats ja que podien perdre les subvencions estatals que tenien a part de veure reduït el nombre de alliberats.
Sovint he tingut la sensació de sentir-me com un titella a les mans d’aquells que dominen la situació en cada moment davant la passivitat dels que ens podrien haver ajudat i no ha van fer.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)