dissabte, 14 d’octubre del 2017

OPINIÓ, INFORMACIÓ I MANIPULACIÓ

Fa unes setmanes, Emili Fonollosa, director de Vinaròs News, m’enviava un missatge al·lucinant sobre el que li havia passat. Un lector havia demanar una rectificació a Manuel Milián Mestre, expolític i tertulià habitual en diversos mitjans, per un article publicat al mitjà que dirigeix. Si va compartir amb mi aquesta informació era perquè no se’n podia avenir de la petició.
Com sé li pot demanar a un articulista que canviï d'opinió? (Tot i que de vegades hi ha mitjans que els censuren directament)
Un article d’opinió reflecteix la forma de pensar de qui l’escriu sobre un determinat tema, normalment d’actualitat. No cal que sigui política, pot ser literària, científica, cultural o ves a saber què...
Quan un escriu un article d’opinió, entenc que no té la més mínima intenció de manipular la realitat. Simplement expressa la seva manera d’entendre aquesta realitat, tot i que no pugui agradar a molts dels seus hipotètics lectors. Jo mateix, que en aquest tema no deixo de ser un simple aficionat, ho dic sovint: No pretenc en cap moment que tothom estigui d’acord amb el què escric, només vull crear opinió.
Quan llegeixes un diari te trobes amb diversos articles d’opinió i quasi sempre signants pels mateixos, ja siguin periodistes, polítics, historiadors o científics. Cadascun d’ells té la seva línia, la seva concepció d’entendre les coses i no cal que siguin rigorosos en els temes que toquen, tot i que de vegades pugui haver gent que els hi retregui aquest particular.
Si ens parem a pensar un moment, quan algú discrepa de l’opinió d’un altre, què està fent? Senzillament expressar la seva opinió. Tan respectable com la de qui la publica però que a la vegada també pot estar equivocat en la seva concepció. La realitat pot tenir tants punts de vista com persones sé l’estiguin mirant i de ben segur que si tothom opinés sobre el tema, ens en donaríem de la diversitat d’opinions existents.
En canvi la informació és molt diferent. De fet només n’hi passa un i per tant, de la persona que n’escriu o del mitjà que el publicar s’ha d’esperar rigor i objectivitat. De no existir rigor i objectivitat, llavors, si que estem davant d’una manipulació informativa. Per tant, només pot manipular qui informa de forma esbiaixada i parcial d’un determinat fet.
Aquells que expressen la seva opinió des d’un mitjà informatiu tenen, al meu entendre, una capacitat limitada d’influència sobre la resta. Al menys de que es tracti d’una d’aquests influencers de moda que tenen centenes de milers de seguidors a les xarxes socials (no és el meu cas tot i que ja m'agradaria)
En canvi un determinat mitjà, ja sigui televisió, ràdio o premsa, si que té la capacitat de poder manipular a la seva conveniència la realitat per a presentar-la tal i com sé li exigeix per part de qui el controla.
I qui controla un mitjà informatiu? Principalment els polítics. Fixeu-vos que tots els governs volen tenir les seves pròpies televisions públiques. Un exemple el tenim amb Jordi Pujol que va voler una televisió pública (cal dir que és TV3?) així va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Però també els mitjans privats estan subjectes a la manipulació. Els seus propietaris, normalment grans empreses del sector de la comunicació, però també entitats financeres i d’altres, han de vetllà pels seus interessos econòmics i, per tant, la seva línia informativa girarà al voltant de les idees polítiques i econòmiques de qui controli aquell determinat mitjà. 

LA CIUTAT QUE VOLEM 14-10-2017

Al costat de l'entrada del col·legi Miquel Granell ahir pel matí. 

Fa uns mesos l'Ajuntament hi va instal·lar uns bancs i una paperera. 
Ara sembla que algú ha volgut 'reforçar' les places de seient per a que s'hi pugui sentar més gent... 

LA NOSTRA RIBERA 325






¿Viatge d'anada sense retorn?

OLGA GRAU

La banca ha abandonat Catalunya pel temor a la independència. Ha deixat oberta la porta a tornar malgrat que l'experiència demostra que en la vida i en l'economia la majoria de viatges d'anada són sense tornada

Almenys 531 empreses han abandonat Catalunya amb destí a altres poblacions espanyoles a l'octubre, segons xifres del Col·legi de Registradors d'Espanya. A Catalunya hi ha al voltant de 600.000 seus d'empreses i 670.000 delegacions, segons xifres de l'Idescat, dades que situen la fugida en una xifra relativament baixa. Però en termes de poder i influència la fuga capitanejada pel Sabadell i CaixaBank, els dos grans grups bancaris catalans, és rellevant per al territori i ha clavat un cop dur al Govern de la Generalitat i al seu projecte de creació d'un Estat propi. Els han seguit la resta de firmes catalanes de l'Ibex 35 (Gas Natural, Abertis, Cellnex, Colonial), excepte Grifols, a més de grans grups no cotitzats com Planeta.

La crisi empresarial catalana recorda la que va viure Mont-real després de la victòria electoral del Partit Quebequès (PQ) a les eleccions provincials del 15 de novembre de 1976. Entre el gener de 1977 i el novembre de 1978, Mont-real va perdre 263 seus socials d'empreses, segons dades del Consell de Patronals del Quebec. El gener de 1978 l'emblemàtica asseguradora Sun Life va anunciar que se n'anava, paral·lelament la borsa de Mont-real va iniciar el seu declivi i el Banc de Mont-real va desplaçar part de la seva operativa a Toronto, ciutat que es va convertir en la capital financera fins a l'actualitat.

El professor de l'Institut Nacional d'Investigació Científica del Quebec Mario Polése explicava aquesta setmana en una entrevista a l'agència France Presse les similituds d'aquell procés amb el que ha passat a Catalunya. "La classe empresarial rarament és favorable a la separació. En part està vinculada a decisions d'empreses, però també hi ha el xantatge polític o econòmic". És lògic pensar que a l'hora de decidir un canvi de seu a la ment de l'empresari s'hi dirimeixin factors diversos: la inseguretat jurídica en el període de transició, la imatge comercial projectada tant si es queda com si se'n va, el boicot que poden patir els seus productes o serveis, les pressions polítiques per prendre partit, i la desconfiança de mercats i clients.

En el cas del Quebec, el poder financer se'n va anar de Mont-real per no tornar-hi mai més. Una generació de noves empreses francòfones van agafar el relleu, però la fugida de les finances va afectar la capitalitat quebequesa. Què hauria passat amb Mont-real amb o sense aquell procés són especulacions. En el cas de Catalunya, Sabadell i CaixaBank han volgut deixar oberta la porta a retornar la seu social en el futur. El Nobel de literatura William Faulkner va encunyar una frase certa per definir les decisions vitals. "La vida és un camí sense retorn". No es torna mai, almenys de la mateixa manera.