dijous, 2 de novembre del 2017
I això és el que no vull
JORDI ÉVOLE
No vull dirigents que diuen prendre decisions que no volen prendre
No vull més hores greus. No vull més amenaces. No vull més ultimàtums. No vull seguir aguantant la respiració. No vull fatxes agredint pels carrers. Ni en col·legis. Ni en universitats. Ni davant mitjans de comunicació. No vull dirigents que diuen prendre decisions que no volen prendre. No vull que en 'petit comitè' et diguin una cosa i en públic en facin una altra. No vull governants sense l'altura i la valentia necessàries per dir als seus el que no volen sentir. No vull que segueixin enganyant tanta gent il·lusionada.
No vull presidents que van demanar firmes contra un Estatut (la 'zona zero' del conflicte) i ara es permeten cessar altres presidents democràticament elegits. No vull més líders a la presó. Ni que els que hi són hi segueixin tancats. No vull repúbliques proclamades a partir d'un referèndum al qual ni els observadors internacionals que van contractar van donar validesa. No vull plebiscits guanyats amb el 48% dels vots. No vull davant decisions transcendentals participacions del 38% del cens. No vull parlaments que per elegir els directius de la tele pública necessiten un quòrum de 90 diputats, i per declarar la independència es conformen amb 70. No vull que cadascú tingui la seva interpretació del que és o no democràtic.
No vull que ningú legitimi l'actuació d'un Govern per apallissar ciutadans que pacíficament protegien col·legis perquè la gent votés. No vull que les hòsties legitimin el resultat d'un referèndum del qual gran part de la població es va sentir exclosa. No vull que em venguin fulls de ruta que si no surten com ells volen te'l canvien per un altre. I després per un altre.
Presidents pendents de tuits
No vull que apareguin paios que si no fas el que ells et diuen et converteixin en traïdor, fins i tot si ets dels seus. No vull gent tan tòxica en la política que a les primeres de canvi titllen el seu president de Judes o el posen cap per avall, i a més així creuen que el pressionen perquè canviï d'opinió. No vull que aquest president estigui pendent d'aquests tuits (si és que ho està) o del clam de la plaça que es cola pels balcons del palau. No vull que els meus governants no s'adonin que el món és més gran que Twitter. I que els que els recriminen a la plaça no representen tot un país. No vull compareixences sense preguntes. No vull que ara s'amaguin i no ens expliquin com ens pensen treure de l'embolic en què ens han ficat. No vull que em diguin quan votar és bo i quan votar és dolent els mateixos que van fer eslògan amb el 'Votarem', els mateixos que van dir que votar era il·legal. No vull que tot sembli innegociable. No vull viure a la República de l'astúcia, ni al Regne dels espavilats. No em vull menjar una poma, dues vegades per setmana, sense ganes de menjar. (Perdó que això és de Sabina…).
No vull dirigents que diuen prendre decisions que no volen prendre
No vull presidents que van demanar firmes contra un Estatut (la 'zona zero' del conflicte) i ara es permeten cessar altres presidents democràticament elegits. No vull més líders a la presó. Ni que els que hi són hi segueixin tancats. No vull repúbliques proclamades a partir d'un referèndum al qual ni els observadors internacionals que van contractar van donar validesa. No vull plebiscits guanyats amb el 48% dels vots. No vull davant decisions transcendentals participacions del 38% del cens. No vull parlaments que per elegir els directius de la tele pública necessiten un quòrum de 90 diputats, i per declarar la independència es conformen amb 70. No vull que cadascú tingui la seva interpretació del que és o no democràtic.
No vull que ningú legitimi l'actuació d'un Govern per apallissar ciutadans que pacíficament protegien col·legis perquè la gent votés. No vull que les hòsties legitimin el resultat d'un referèndum del qual gran part de la població es va sentir exclosa. No vull que em venguin fulls de ruta que si no surten com ells volen te'l canvien per un altre. I després per un altre.
Presidents pendents de tuits
No vull que apareguin paios que si no fas el que ells et diuen et converteixin en traïdor, fins i tot si ets dels seus. No vull gent tan tòxica en la política que a les primeres de canvi titllen el seu president de Judes o el posen cap per avall, i a més així creuen que el pressionen perquè canviï d'opinió. No vull que aquest president estigui pendent d'aquests tuits (si és que ho està) o del clam de la plaça que es cola pels balcons del palau. No vull que els meus governants no s'adonin que el món és més gran que Twitter. I que els que els recriminen a la plaça no representen tot un país. No vull compareixences sense preguntes. No vull que ara s'amaguin i no ens expliquin com ens pensen treure de l'embolic en què ens han ficat. No vull que em diguin quan votar és bo i quan votar és dolent els mateixos que van fer eslògan amb el 'Votarem', els mateixos que van dir que votar era il·legal. No vull que tot sembli innegociable. No vull viure a la República de l'astúcia, ni al Regne dels espavilats. No em vull menjar una poma, dues vegades per setmana, sense ganes de menjar. (Perdó que això és de Sabina…).
dimecres, 1 de novembre del 2017
A LA TERCERA VA LA VENÇUDA... O NO...
 |
| De PAT a Elplural.com. |
No he comprés mai perquè es diu buscar els tres peus al gat... Des del
meu punt de vista (i també la d’altres) s’hauria de dir buscar cinc peus al gat. Un dia més us parlaré del procés o de l’actitud
de Puigdemont o de quelcom vinculat amb el que està passant a Catalunya i fora
d’ella, concretament a Bèlgica.
Des del món independentista es va dir que quan
Puigdemont va proclamar la república catalana per a immediatament després
deixar-la en suspens (això passava el 10-O), havia fet una jugada mestra. Dies
més tard, en un dia carregat d’incertesa i quan tot semblava que Puigdemont
acabaria convocant eleccions autonòmiques, se’n desdiu i el dia següent, el
Parlament aprova una moció aprovant el naixement de la República catalana (dies
26 i 27 d’octubre) Era, a la manera d’entendre de molts independentistes, la
segona jugada mestra.
Ràpidament, el Govern de l’Estat aprova les
mesures d’acord amb l’article 155 de la Constitució i tot indica que, en aquell
moment a Catalunya hi podien haver dues legalitats: l’espanyola i la catalana.
Després d’estar-se diumenge per Girona, la
seva terra, Puigdemont desapareix. A primera hora del matí fa una piulada i
adjunta una foto de l’interior del pati dels Tarongers del Palau de la
Generalitat. Estava al seu despatx treballant? Però a la foto hi ha alguna cosa
que el delata: els núvols que hi surten quan el dia havia despertat net d’aquest
fenomen atmosfèric.
 |
| De Francisco Ibáñez. |
A partir d’aquí incertesa i misteri (quina
novetat!) fins que el Periódico i la Sexta el situen a Brussel·les. A fe què?
Uns diuen que a denunciar públicament davant les institucions europees l’actitud
repressora del Govern d’Espanya; d’altres per a demanar asil polític. Potser
totes dues coses. Aquesta sí que pot ser una jugada mestra... Ho diu la CUP i
fins i tot jo ho penso.
Les hores passen i la incertesa va en augment.
Uns opinen que Puigdemont no pot demanar asil polític, mentre d’altres diuen
que a Bèlgica sí, què és l’únic país de la UE on pot fer-ho (si ho recordeu, un
secretari d’estat belga ja havia apuntat aquesta possibilitat només uns dies
abans)
Però la jugada mestra (la tercera a ulls de
molts) sembla tornar-se a esvair. Mentre Puigdemont i 5 consellers més (o
exconsellers, segons com es miri) estan a la capital europea, a Catalunya
alguns dels seus fan autocrítica i es postulen per a encapçalar la candidatura
del PDeCAT a les properes eleccions del 21-D. Des de Brussel·les, Puigdemont
sembla que també acaba acceptant les eleccions imposades per Rajoy.
Però l’independentisme no es rendeix. Avui,
només aixecar-me, un post al Facebook m’ha cridat poderosament l’atenció. Els
post ha estat penjat a la pàgina de la colla castellera Torraires de Montblanc.
La persona que l’ha penjat diu que els post (anònim) pren força per les xarxes
i que tothom que sé senti independentista l’hauria de llegir. Segons els post
(l’enllaço al final d’aquesta entrada), al darrere de les eleccions dels 21-D
no estarà Espanya, sinó la Comunitat Europea (ho cito textualment) I ara
pregunto: Qui és la Comunitat Europea? No és el mateix dir Comunitat Europea que comunitat
europea. Quan ho poses amb majúscules t’estàs referint, en aquest cas a un
organisme i fins el que jo sé, actualment no n’hi ha cap que s’anomeni així.
Una vegada més tinc la sensació de que només
es tracta d’anar embolicant la troca o com diu una altra dita: qui dia passa, any empeny!
http://percatalunya.cat/missatge-circula-amb-forca-per-les-xarxes-i-hauries-llegir-ets-independentista
http://percatalunya.cat/missatge-circula-amb-forca-per-les-xarxes-i-hauries-llegir-ets-independentista
Subscriure's a:
Missatges (Atom)